Crònica Revista Digital de la Vall d'Albaida

Açò només ha fet que començar

2012-01-27T19:49:00.000+01:00

Dídac Botella

Amb independència de les conseqüències que s’hi deriven, la de dissabte fou una jornada històrica al País Valencià: no és tots els dies que 150.000 persones surten al carrer per mostrar el seu rebuig frontal envers el despropòsit polític, econòmic i educatiu en el qual, el PP, ens està submergint a tots. Una manifestació no resoldrà absolutament res. Tanmateix, l’èxit aclaparador de la convocatòria és un símptoma inequívoc de què la gent comença a reaccionar. I això, en un País com el nostre, no és poca cosa. La situació és tant preocupant i precària que la societat valenciana, finalment, comença a despertar de la letargia en la qual ha viscut al llarg d’estos 17 anys de govern PPopular. De sobte, ens hem adonat que estem completament arruïnats i que no tenim armes per defensar-nos: ni un teixit industrial potent, ni sistema financer propi, ni capacitat productiva, ni consum intern, ni sistema educatiu de qualitat, ni governants capacitats, ni diners estalviats, ni institucions solvents, ni I+D... Ni res de res que ens siga útil per fer front a la crisi. Això sí: tenim el record gloriós de la Copa Amèrica i la visita del Papa; tenim el circuit urbà de Fórmula 1; tenim un Pont de les Flors que ens costa, cada any, 500.000 euros; tenim –més ben dit, teníem!– un mític parc d’atraccions que hem hagut de malvendre per les pèrdues que generava; tenim un aeroport amb escultura milionària i sense avions; tenim una Ciutat de la Llum a les fosques; tenim la costa repleta d’urbanitzacions deshabitades i tantes altres coses que ens havien de fer líders i rics. En els fons, per una vegada, Francisco Camps, González Pons i la resta d’artífexs de la nostra situació de fallida absoluta, no ens enganyaven: tenien raó! Ells s’han fet rics i nosaltres som líders. Líders en endeutament (més de 20.500 milions d’euros), líders en atur (22%), líders en fracàs escolar (més d’un 39%) i líders indiscutibles en corrupció (per a què donar dades...).

I ara, després d’haver-se fumat els nostres diners en grans esdeveniments, vestits i corrupteles diverses, encara tenen la barra de demanar als mestres i a la resta de treballadors públics que fem un esforç i siguem solidaris. No tenen vergonya ni la coneixen. Aquest atac indiscriminat i sense precedents que el govern central i la Generalitat Valenciana estan perpetrant en contra dels serveis públics ens obliga a reaccionar d'una manera contundent per defensar els nostres drets legítims, com a treballadors i com a ciutadans. No és -només- una qüestió de sou; és una qüestió de dignitat. Nosaltres hem complit sobradament amb les nostres responsabilitats laborals i econòmiques i no estem disposats a pagar la poca-vergonya dels banquers i el cinisme dels polítics, autèntics responsables d'aquesta crisi. No som els treballadors i les treballadores qui hem generat la crisi i, per tant, no serem nosaltres qui pagarem el forat multimilionari que ha generat l'especulació financera i la corrupció política.

Açò no ha fet més que començar. La manifestació de dissabte no ha estat més que el preludi; el primer acte d’una mobilització que anirà creixent cada dia que passa. Organitzarem el nostre propi “gran esdeveniment”; una revolta pacífica i silenciosa que s’anirà estenent per tota la nostra geografia. I, més prompte que tard, els farem caure. Temps al temps.

Les terres valencianes no seran la Florida d'Europa

2012-01-22T19:25:00.000+01:00

Ximo Urenya

No, noserem la Florida d'Europa. Això volien i així ho van manifestar alguna vegada els prohoms del PP des de Zaplana i Fabra, el de l’estàtua de 25 metres davant del seu aeroport, fins a Francisco Camps. Amb l’altre Fabra, el que va posar a dit Camps per ordre de Madrid, això de la “Florida d’Europa” s’ha acabat, no per desig sinó per necessitat. Ara toca pagar la factura dels seus guateques, bagasses cares i beguda selecta. Els que no hi hem ballat, ni cardat ni begut hem de rascar-nos la butxaca a fi de cada mes per pagar-los els seus vicis. Això sí, si vosté té un bon patrimoni no cal que es preocupe que no li toca pagar hui, ja ho farà demà, o no. Ningú ja no vol parlar ara de les festasses d’ahir, aquella presumpció dels amos del corral conduint un Ferrari per una pista de carreres, aquella desbordant bogeria de mitjans, d’ostentació de riquesa per a ofrenar devocions al pontífex romà, aquelles milionades d’euros abocades sense cap mesura per pagar les America’s cup, les ciutats de la llum i de la foscor, les pistes llarguíssimes de l’aeroport més inútil...
Ara ja no s’atreveix ningú dels mitjans afectes al règim a comentar aquelles extravagants despeses milionàries ateses les clamoroses circumstàncies dignes de deploració del País Valencià en el que ens han deixat. On estan aquells que van somniar un País que estava per expressa voluntat divina en un “Eix de la Prosperitat” que ajuntava les Illes Balears amb la Comunitat de Madrid passant per la nostra terra beneïda per déu, plena de flors, de llum i de color, blau, i d’espavilats innovadors, ben pagats, això no calia dir-ho, que promovien la nostra terra arreu del món?
Però dóna pena, fa fàstic ja, vergonya aliena, tirar-se en cara cada dia els greus adjectius que se senten en totes les ràdios dirigides directament contra els governants valencians que tantes porqueries han fet i han deixat fer des de la Sènia a Torrevella. Uns adjectius que indirectament van dirigides també contra la resta dels valencians per consentidors o per imbècils. I no en tenim prou amb el que aboquen els columnistes i tertulians de tots els colors, ara podem escoltar també els arguments dels representants polítics d’altres comunitats: allà, diuen, encara estan la mar de bé si es comparen amb els valencians. València és per a Espanya el que Grècia és per Europa. Des de Madrid amenaça el nou govern en castigar els polítics de les comunitats autònomes que se’n passen en la despesa pública més enllà dels límits marcats pel govern central, sense tenir en compte que són del seu partit aquells que més han malbaratat els diners públics, que més gros dèficit han acumulat al llarg dels anys de govern. Què van fer, enviar-los a tots a la presó?
Vist per a sentència el judici de Camps, acusat una vegada més Carlos Fabra pels casos que ens pensàvem arxivats per prescripció, pendents de judici els casos més escandalosos del Gürtel o d’Urdandarin, o d’Emarsa, el País Valencià està condemnat a estar encara mesos i mesos a la premsa de l’estat i de l’estranger com a exemple de corrupció i desgovern. Això sí, amb la vergonya de tenir ací uns mitjans audiovisuals públics que no es volen assabentar del que està passant realment al carrer, que miren cap a un altre costat quan desenes de milers de treballadors ixen al carrer per protestar i reclamar a les autoritats que no llance a perdre els serveis públics que tan havien costat d’aconseguir. La nova lletra de l’himne que m’han fet arribar manifesta a quin grau d’indignació estan arribant alguns poc respectuosos valencianets amb les sagrades senyes d’identitat de la flor i nata del patriotisme valencià:

Per a oblidar tantes ofenses d’Espanya,
tots a una veu, germans crideu.
Ja en el taller i en el camp s’escolten,
crits per l’horror: ja en tenim prou!.
Ací teniu la indignació
que avança en marxa triomfal!
Per la justícia, el poble clama
la restitució dels seus drets,
i és la veu de la raó, el càntic de protesta
acordat pels indignats contra els que retallen.
Palaus i terres mítiques ofenen
per ses mesures gegantines,
i als seus retalls, honorable, els obrers mostren
un rebuig enorme i podrides carabasses.
Us blasmen les infermeres,
metges, boticaris i comares,
pengen les bates els cirurgians, deixen buides les aules els estudiants.
Sona la veu airada
i en potentíssim, vibrant ressò,
els crits de nostres mestres
blasmen els greuges dels governants.
Valencians: en peu alcem-nos
que nostra veu
al cap i casal arribe
per un futur novell.
Per a oblidar tantes ofenses d’Espanya,
tots a una veu, germans crideu.
Ja en el taller i en el camp s’escolten,
crits per l’horror: ja en tenim prou!.
Flamege en l'aire
nostra Senyera!
Cap retall a qui treballa! Treball per a tot el món!
Justícia! Justícia! Justícia!

El Ontinyent que tenim, el Ontinyent que volem o el que creiem que tenim i volem?

2012-01-20T02:06:00.000+01:00

Vicent Xavier Vila

Des d’aquestes línies vull transmetre la meua opinió respecte a la situació del nostre estimat poble, o millor, de la percepció que ens arriba, no només des del del punt vista polític sinó també des de la mirada crítica de la persona que no en sap ni vol saber-ne de política més enllà del que li afecta directament al seu dia a dia.

Ara mateix al nostre poble, a la nostra comarca, al nostre País, la nostra comunitat, el nostre regne em dóna igual, (per a mi el País Valencià), així com a l’estat Espanyol, estem vivint moments d’incertesa, de desengany, de notícies dolentes arreu del món que no sabem -crec que ara parle en nom del molta gent- com portar, com pair, tenim un excés d’informació no filtrada o dirigida interessadament pels mitjans de comunicació, i tinc la percepció com té molta gent i em dóna la sensació que al nostre dia a dia a banda de les notícies impactants, com pot ser el Tsunami del Japó o similars, parlem d’allò que volen que parlem. Vaig a posar un exemple, ningú no se’n recorda de la temporada en què els gossos perillosos eren tema d’actualitat?, ara han deixat de mossegar?, crec que no, només que ara s’havia de parlar de la crisi omnipresent i dels seus culpables, ahir no sabíem què era el deute públic i hui tot el món coneix la prima de risc i el seu estat diari, el FMI, el BCE, etc. Som “víctimes” dels desitjos d’aquells que manegen la informació.

Ontinyent no és un cas diferent, tot i la nostra idiosincràsia, el nostre bou, els nostres pebrassos i els nostres moros i cristians, no ens podem escapar de tot açò que he descrit. Ara mateix sóc testimoni del cas de l’entrevista, feta per un mitjà local que tots coneixem de prop, a Toni Cantó, actor i des del 20N diputat per UPyD. E va fer durant la campanya electoral amb l’excusa d’una nova obra de teatre on es va passar tot el temps parlant de les bondats d’un partit demagog i d’extrema dreta, en la meua opinió després d’escoltar algunes de les seues declaracions. Cantó deia coses com ara:” He vuelto a València y he escuchado demasiado valenciano”, dit al twitter (sí, ja sé que s’ha de tindre valor per seguir a certes persones), quan tots sabem que a València parlen valencià, amb tots els respectes, quatre de Benimaclet i nosaltres quan anem a la capital del regne.

Bé, tot açò us ho conte perquè vull que us feu la següent reflexió: la tia Maria ha escoltat l’entrevista i ha votat a “este xic tant templat i que té raò en lo que diu...” però no ha pogut escoltar al candidat de Compromís perquè no l’han cridat. La percepció de la realitat varia si falta informació o si aquesta està esbiaixada o interpretada interessadament per aquells que tenen els diners, el control dels mitjans, només cal vore la notícia de C9 sobre la intervenció de Baldoví, diputat de Compromís, primer diputat al congrés espanyol que parla en clau valenciana i semblava a algú de la cadena pública valenciana que estava atacant als valencians.

Us puc dir que la situació a Ontinyent, com tots sabem, està mal, però es pot superar, l’hem de superar i ho farem, des del equip de Govern, Compromís s’està treballant de valent a 8 regidories amb només tres regidors i sols un alliberat i cobrant un 15% menys que els regidors del PP cobraven, taxes, ordenances, pressupostos, esports, educació, joventut, amb el nou CLJO, el començament de la implantació de les polítiques verdes... Moltes coses que no ixen a la llum, en part pel nostre caràcter de treballar i no fer com que treballes però moltes voltes per la impossibilitat donat l’estat de les coses als poders mediàtics. Paradoxalment aquest del que parlem és un mitjà que no sol llegir la tia Maria perquè té costum d’escoltar la ràdio o vore la tele d’Ontinyent o la comarcal, a banda del Sálvame, i no podrà rebre i pensar sobre el meu missatge, com quan van emetre “La pelota vasca” i tots els que anàvem a vore-la dèiem allò de “aquesta peli l’haurien de vore tots”, i precisament anàvem els que no feia falta que anàrem...

Per això crec que abans de parlar hem de respirar, contrastar la informació i no creure allò que ens diuen a la primera, la tele o ràdio. És important saber qui ens informa i quin interés perticular té en informar-nos. I cal saber també quins interessos tenen els que ens governen: en el nostre cas. L’únic interès és el del poble i lluitarem sempre en aquesta línia.

No és casual que Catalunya i el País Valencià siguen les comunitats més endeutades

2012-01-05T20:49:00.000+01:00

Josep Vicent Boira*
La crisi al País Valencià no és estrictament derivada de la corrupció o el malbaratament sinó que és conseqüència de quinze anys de no fer res amb el model productiu. Les mesures aprovades pel Consell serviran per millorar la liquiditat en un moment concret, però ens enfrontem a un problema major: el canvi del sistema productiu. I en eixe canvi productiu, hi ha uns elements prioritaris. Un és la necessitat d'un nou sistema de finançament. No és casual que Catalunya i la Comunitat Valenciana siguen les comunitats més endeutades, respon a un sistema que perjudica les comunitats que tradicionalment han aportat més a l'estat espanyol. L'article d'ahir al Finantial Times sobre l'economia espanyola parla de l'increment del deute de les comunitats i destaca la situació a Catalunya i la Comunitat Valenciana. Quan dues comunitats amb formacions de govern tan diferents i polítiques tan dispars se situen com les més endeutades és que alguna cosa falla en els seus sistemes de finançament. No podem separar les retallades del fet de tenir un sistema de finançament dolent que afecta de manera principal les comunitats amb un sistema productiu característic. L'altre element important del canvi productiu és la necessitat d'inversió en infrastructures, com per exemple, el corredor mediterrani. Tenim davant un problema molt gros, i és que la gran responsabilitat de la Generalitat Valenciana ha estat la de no prendre mesures durant els últims quinze anys. I ara estem pagant-ho.
Sobre el govern de concentració que proposa l'economista Ernest Sena, crec que és una bona idea que no s'ha explorat mai, la d'un gran acord entre els principals partits, deixant de banda les dinàmiques polítiques. Però el País Valencià té una altra assignatura pendent, que no sé si el president Fabra estarà disposat a assumir: un lideratge moral. La regeneració moral no és tan important com l'econòmic, però és fonamental. Replantejar-se la moralitat en la vida pública és una assignatura pendent sense la qual les retallades seran posades en dubte. Fa falta una autoritat moral per tirar endavant operacions com aquestes. Pot vindre d'un govern de concentració o bé de la presència al govern de tècnics no implicats en les forces polítiques. Actualment assistim a un final d'època. Hi ha retallades però també observem qüestions positives com el trencament d'inèrcies. La Comunitat Valenciana encara té moltes coses a dir, però ara cal un lideratge moral fort.

*Josep Vicent Boira, geògraf de la Universitat de València i un dels teòrics impulsors del corredor mediterrani. (Opinió telefònica recollida per VilaWeb)

Això només ha fet que començar

2012-01-05T00:03:00.000+01:00

Ximo Urenya
Fa riure escoltar els laments d’indignació d’aquells que van votar el PP perquè es van creure que el partit de Rajoy anava a solucionar tots els problemes sense apujar els impostos, sense tocar els drets dels treballadors, sense tocar la sanitat ni l’educació. Encara els passa poc. Els nous governants no han esperat ni que passaren les eleccions andaluses per a encetar les retallades més bèsties que ja van avisar els més honestos dels economistes que encara parlaven des de la independència ideològica. Encara en queden uns quants. El que no esperava ningú és que als pocs dies del discurs d’investidura del nou cap de govern, en el qual va anunciar que no anava a apujar els impostos, aparegueren en escena els ministres responsables de la cosa econòmica per a contradir al ja seu president i dir de quin mal anaven a patir els treballadors en actiu. Havien donat a conèixer el secret tan ben guardat des de fa anys: les retallades als sous de les classes treballadores, de les classes més inferiors i de les classes mitges. I la creació de llocs de treball? Amb les mesures que han començat a prendre van a aconseguir motivar que els empresaris contracten nous treballadors? Ara s’espera que el Sr. Rajoy done la cara i explique la causa d’un canvi tan radical i sobtat, però passen els dies i el president no dóna la cara.
L’IBI pels immobles també s’apuja i s’apujaran els pisos, la qual cosa suposarà que no s’animarà el consum, ni el deute disminuirà. Les pensions s’han apujat un 1%, no res comparat amb el que s’ha apujat el cost de la vida. La llei de dependència es deixarà en els mínims i es pagarà als beneficiaris actuals quan es puga, a saber quan. Ja sabíem el que anava a passar els que avisàrem del que ens venia a sobre. Una cosa que també sabíem és que la partida dels pressupostos que no anaven a disminuir era la de la seguretat, policia, presons, exèrcit... I no és gens d’estranyar que al BOE del dia 31 de desembre apareguera una de les primeres compres del Ministeri de l’Interior: gasos lacrimògens i altres menesters per a reprimir manifestants. Ja saben els del nou govern que els ciutadans no van a aplaudir precisament les mesures que s’han pres i les que es van a prendre des d’ara endavant.
Tot això que ha fet el partit Popular no és una altra cosa que frau electoral, presa de pèl al ciutadà, engany a l’incaut, abús d’autoritat, atac a la democràcia, augment de la frustració popular, de la falta de confiança en la classe política, desesperació. Al final, tot el que s’ha fet per crear il•lusió en un món millor, en guanyar confiança en el benestar comú que havia de ser consubstancial a la democràcia, s’ha acabat. El poder dels diners, que no el dels governs de torn, l’ambició dels més deshonrats, els mitjans de comunicació venuts als partits majoritaris, ho han llançat tot a perdre. I la història de la crisi no pot acabar gens bé per a la majoria de la gent, malauradament, el conte no podia tenir un bon final amb uns actors tan dolents.

"Demòcrates"

2011-12-21T19:30:00.000+01:00

Dídac Botella

No m'agrada escriure sobre coses evidents. Sempre m'ha semblat ridícul i banal divagar sobre temes o qüestions que, es miren per on es miren, no permeten cap filigrana argumental: la discussió és sempre inòqua; un soliloqui absolutament eixut d'interès. Aquesta mena d'escrits només serveixen per desfogar-se. I això és, bàsicament, allò que pretenen aquestes paraules perquè l'espectacle "democràtic" que ens e

stà oferint el PP, fins i tot abans de començar a governar, condueix el meu esperit cap a l'insult, la indignació i el menyspreu. El tema, d'evident com és, no dóna per a més. Tractaré d'evitar però, les paraules ofensives i les barbaritats que m'agradaria dir i que els protagonistes bé mereixen: l'improperi exacerbat mai no és un bon recurs literari.

El PP, fent ús del seu poder absolut, ha impedit que Amaiur puga formar grup parlamentari propi al Congrés espanyol malgrat els 7 diputats que va aconseguir les passades eleccions. L'argument que esgrimeixen els dirigents del PP per evitar que l'esquerra abertzale tinga grup parlamentari propi és que Amaiur no ha assolit el 15% dels vots a totes les circumscripcions on es presentava -les tres províncies basques i Navarra-. Aquesta dada és -no cal dir-ho-, tècnicament certa: a Euskadi superaren amb escreix el 15% dels vots a Bizcaia, Guipuzcoa i Araba però a Navarra no; és quedaren a 14 dècimes (14,86%). Així doncs, l'aplicació estricta del reglament no permet Amaiur de tenir grup parlamentari propi. Tanmateix, aquesta decisió és d'una incoherència fora d'escala i, sobretot, és un greuge comparatiu de magnitud desconeguda. Hi ha dos precedents idèntics -ERC en 2004 i PNB en 1986- en els quals es va acceptar la creació del grup parlamentari propi malgrat que cap de les dues formacions no complien el requisit del 15%. Per si fóra poc, el PP sí que ha acceptat la formació del grup parlamentari propi del partit filofeixista i espanyolista UPyD, malgrat que no arribà al 5% dels vots de tot l'Estat espanyol, requisit que exigeix el reglament -es van quedar bastant més lluny que Amaiur, 4'69%). Al llarg de les diferents legislatures de la jove però ja ben podrida democràcia espanyola, el reglament sobre la creació de grups parlamentaris ha estat aplicat d'una manera molt flexible fins al punt que no mai abans s'havia denegat la formació d'un grup parlamentari quan el percentatge de vots que hi mancaven era irrisori. De fet, pràcticament en totes les legislatures -és el cas actual d'UPyD- s'ha permés una argúcia política que permetia vorejar el reglament: el "prèstec" temporal de diputats d'altres partits. Però, clar, el cas d'Amaiur és diferent... Això mateix diu la impresentable Rosa Díez, presidenta d'UPyD, formació que sense complir el reglament podrà gaudir de grup parlamentari propi. Són esta mena de discussions a les quals em referia al principi de l'escrit: la "cosa" està tant clara que fa mandra d'escriure-ho. És evident: Amaiur no té grup parlamentari propi perquè és un partit basc i independentista. La resta d'arguments no fan més que evidenciar hipocresia i prepotència. Tot plegat, una declaració d'intencions, una petita mostra del tarannà despòtic i prepotent del partit que governarà l'Estat espanyol durant els propers quatre anys.

Tanmateix, Rosa Díez encara ha anat més lluny que el PP; no en té prou amb la injustícia -i, fins i tot, il•legalitat- que s'ha comès amb Amaiur. El seu ultranacionalisme espanyol que tant bé li està funcionant l'ha portada a presentar una iniciativa perquè el Congrès espanyol impulse un debat i una posterior votació amb l'objectiu d'il•legalitzar Amaiur, que compleix escrupulosament tots els requisits que demana la Llei de Partits i que obtingué el vist-i-plau de la Junta Electoral Espanyola per presentar-se a les eleccions del 20-N. Increïble... Volen il•legalitzar una formació plenament legal que, a més a més, ha estat la més votada d'Euskadi! La més votada! Veure per creure. La senyora Díez no té vergonya ni la coneix. Allò més greu és que els del PP -ja ho han demostrat moltes vegades- tampoc. I encara tenen la barra d'autodenominar-se "los demócratas"... Podrien, si més no, fer-li un favor a la paraula "demócrata" i demanar a la Real Academia Española de la Lengua que modifiqués aquesta entrada per ampliar-ne el seu camp semàntic i associar-la a d'altres conceptes, com ara "déspota", "prepotente" o "fascista". Així, com a mínim, usarien la paraula amb correcció i evitarien el seu galopant descrèdit.

Baldoví posa dels nervis a Rajoy

2011-12-21T14:01:00.000+01:00

Ximo Urenya
Joan Baldoví ha parlat i els senyorets del PP s’han posat histèrics. I Mariano, tan tranquil i conciliador fins aleshores, ha desenfundat la metralladora i s’ha posat a insultar al de Sueca com a únic argument dialèctic davant els qualificatius escoltats contra el govern valencià des de la tribuna parlamentària. Això sí, Rajoy no ha entrat mai en el fons de la qüestió, no tenia res a dir a favor dels corruptes companys de partit que ara estan passant el tràngol judicial en el cas dels vestits. Si llegiu els comentaris dels lectors dels diaris sobre la intervenció de Joan Baldoví al congrés dels diputats us adonareu que el diputat valencià ha estat l’únic que ha estat a l’alçada de les expectatives, l’únic que no ha decebut. A l’estat ja coneixien un poquet de quina pasta està feta Compromís. Els comentaris dels lectors dels periòdics digitals en què he entrat deixen clara la importància de la històrica primera intervenció d’un diputat valencià en el parlament espanyol: l’aplaudiment tan fervorós dels lectors que han donat suport al discurs de Baldoví i la violenta reacció dels molestos amb el mateix auguren una legislatura calenta si parlem dels entrebancs que li causarà a Rajoy el de Sueca en el futur. Almenys ara sí que podrem escoltar a Madrid una veu valenciana gens obedient als dictats dels partits majoritaris. El habitual silenci dels diputats valencians, o dels elegits al País Valencià si ho voleu així, dels d’UCD, AP, PP i PSOE era suficientment eloqüent. Ningú no parlava mai dels problemes d’ací. Aquell Gonzàlez Lizondo i la seua taronja deixada a la taula del president del congrés només va ser una anècdota i res més, una trista anècdota pròpia d’un fallero de la València panxacontenta de carcassa de colorets i barraqueta blavera.
Una vegada més ens acusen des de Madrid als valencians d’inòpia política per mantenir tants anys en el poder autonòmic a la colla de corruptes que organitzen els seus enormes i inútils desficacis mítics, per a major glòria dels seus interessats amics i poca gent més. Ningú no ha fet encara des dels mitjans de comunicació forasters i indígenes una anàlisi seriosa del perquè el PP valencià cull tantes adhesions dels valencians elecció rere elecció. Els de fora perquè no tenen l’obligació de saber-ho i els de casa perquè, sabent de sobra què ens passa als valencians, no els deixen dir-ho. Farts estem ja de veure com ens presenten als valencians per allà dalt i per allà baix en les tertúlies, acudits i articles diversos. Als comentaris insultants contra Baldoví llegits a la premsa, es veu com aprofiten l’ocasió per llançar insults xovinistes contra els valencians en general, qui si som tots uns fallers obsedits per la festa, els focs d’artifici, l’ocurrència fàcil i, darrerament, per aconseguir els diners de manera fraudulenta o per construir grans monuments de cement armat.
Baldoví va acabar el seu discurset de cinc minutets, els que li correspongueren per la mala voluntat de la mesa del congrés, amb aquella frase que tant bé val per als polítics majoritaris espanyols: “Volem polítics que pensen més en les pròximes generacions que no en les pròximes eleccions”. Tot i que el PP és dels que sempre han pensat en les eleccions que havien de venir, hagués estat bé que Baldoví li recordara al futur president del govern espanyol que en les darreres eleccions el seu partit havia perdut 200.000 vots valencians.
Ja hem vist quina ha estat la resposta de la “formativa” televisió valenciana, Canal 9, als atacs que diuen que ha llançat Baldoví contra els valencians. Res no ha canviat amb el nou president Alberto Fabra pel que fa a les seues maneres de manipular interessadament els mitjans de comunicació públics. Qui havia vist no sé quins brots verds en la tele valenciana? Esperem que a la resta de l’estat se n’assabenten des d’ara que no tots els valencians estem disposats a seguir oferint velles glòries a Madrid.

Cosas de Iñaki

2011-12-12T20:03:00.000+01:00

Iñaki Anasagasti*

Cuando Iñaki Urdangarin y Cristina de Borbón se casaron en Barcelona, el Lehendakari Ardanza les hizo un buen regalo. La actuación del Orfeón Donostiarra en la vistosa ceremonia de su catedral gótica. El padre del novio era un afiliado del PNV, el joven se llamaba Iñaki, Jose Mari Gerenabarrena era amigo de la familia y todo el mundo estaba encantado. Fue el clásico espectáculo de masas del que nunca supimos su costo, pero como los cuentos de hadas no tienen valor, pues todos les deseamos fueran felices y comieran perdices. A mí me supuso que me vasquizaran el nombre en el ABC. Bautizado y registrado como Iñaki Mirena, Luis María Ansón la tenía emprendida contra al nombre sabiniano. A raíz de aquella boda, recuperé mi nombre original en el periódico de la derecha española. No tengo pues la menor animadversión contra esta pareja sino mucho respeto y solidaridad hacia los padres del ex jugador de balonmano, al que acaban de bautizar como "talón-mano ". Con éste antecedente la pregunta que uno se hace es como un chaval bien parecido, deportista y con una vistosa familia, se haya metido en semejante barrizal que ha destrozado su vida y le ha clavado a la monarquía española un rejón de fuego. ¿Un submarino republicano para dinamitar desde dentro la Institución?. No parece. ¿Una incursión en los negocios con la misma mentalidad de lo que veía a su alrededor?. Quizás ésta puede ser la explicación, pues es difícil haya otra.

Bien es cierto que el status de la familia real no está contemplado en la Constitución. No existe. Y tan es así que el heredero solo aparece a efectos sucesorios. Para nada más. Toda esa ridícula parafernalia de reverencias de las señoras, besamanos, lectura de pregones, presidencia de actos de todo tipo, entrega de premios, tiene el mismo valor que si usted, con su hijo se ponen a hacer lo mismo, pues ese papel no les está asignado en ningún artículo de la Constitución. En ella solo habla del rey. De nadie más. De ahí que todas esas presidencias de organismos y de la credibilidad que se le atribuía a sus negocios "pues detrás está la Casa Real", no es más que la evidencia de una Corte corrupta, de la idiotez del español a la hora de hacer la pelota a un ciudadano normal y sobre todo de las falta de control político hacia una Institución a la que el erario público mantiene porque su acción ha de basarse en la ejemplaridad. ¿Ejemplaridad la de Juan Carlos de Borbón?. ¡Vamos hombre!.

Yo rompí con todo ese mundo de mentiras a raíz de la guerra de Irak. Hasta entonces habíamos seguido con esa ficción del Pacto con la Corona que jamás percibí, pero tras mantener con el rey un diálogo duro en el que me dijo que él era militar y le gustaban las guerras y yo contestarle que se fuera él y le mandara a su hijo, revisé la Constitución y vi que el artículo 63 le daba un papel como jefe de las Fuerzas Armadas. Y tras negarnos una audiencia a los Grupos de la Cámara, salvo al sumiso Zapatero, en una de las sesiones, bajé a la tribuna del hemiciclo del Congreso y denuncié al rey por su pasividad, su falta de coraje, la dejación de sus funciones y su poca personalidad ante un Aznar que se había reunido en las Azores con Bush, Barroso y Blair y quería mandar tropas a una guerra "para sacar a España del rincón de la historia”. Se armó la de Dios es Cristo. Aún recuerdo el abucheo de Rajoy, Acebes, Rato, Mayor Oreja y Arenas. Era la primera vez que desde aquella tribuna Pulgarcito se atrevía a meterse contra Goliat, el gigante de la transición y además desde un partido nacionalista. Eran tiempos de mayoría absoluta de Aznar y en aquella Cámara solo había, rodillo y tente tieso.

Tras esto y puestas las cosas en su sitio me dediqué a preguntar sobre las cacerías con osos borrachos, viajes extraños, gastos inútiles, uso de aviones sin ton ni son, cambio constitucional para que no exista primacía del varón sobre la mujer en la actual y muy machista Constitución española, los Premios Príncipes de Asturias a mayor gloria del heredero, costo de la boda de Felipe y Letizia, presupuesto de la casa Real, papel del Rey el 23-F, y cosas así. El gobierno jamás me contestó. Respondían con dos líneas diciendo que el rey es irresponsable, es decir no responde ni ante los jueces, ni ante Dios, ni ante la historia y que haría mejor en condenar a ETA. Curiosamente los más beligerantes eran los socialistas a los que todo esto les incomodaba y dejaba patente su poco respeto al republicanismo de su historia.. ¿Y en casa?. "Cosas de Iñaki”. Pero a la gente le gustaba se fuera contra éste abuso continuo de poder.

Pero no eran cosas mías. Independientemente de que el rey Juan Carlos está ahí porque nos lo dejó un dictador cruel y sanguinario y él jamás ha condenado aquella dictadura sino se ha beneficiado de ella, e independientemente de que en la Constitución se metiera de matute la monarquía parlamentaria sin referéndum como hubo en Italia, la actual Jefatura del Estado no puede ser irresponsable ante la ley y no puede usar fondos públicos sin que haya un ojo público para vigilar sus gastos. Y estas evidencias no pueden ser "cosas de Iñaki" sino de algo tan simple como la salud democrática de un país. Yo no soy el Peñafiel vasco como alguno ha querido describirme para anular mis denuncias, sino un parlamentario que tiene la obligación de controlar al gobierno y a ser posible, a la Jefatura de un estado, que permite se viva en la corrupción mientras se le orla con el premio a la virtud. Mi denuncia fue la única y la primera. Luego vino Tardá de ERC y ahora IU, pero a efectos de notaría, fue el PNV, porque yo hablaba en nombre del PNV, quien puso el dedo en la llaga. Que Amaiur tome el dato.

A raíz de toda ésta tormenta, la editorial "La Esfera de los Libros” me pidió en 2007 escribiera un libro con mis experiencias en este campo. Y lo hice y titulé "Una monarquía protegida por la censura". En ella hablaba de mis vivencias con ese mundo de ficción, desde dentro del sistema, y denunciaba los negocios de Iñaki Urdangarín desde la página 101 a 104 en el capítulo “La Familia sí recibe". Pero a mí no me recibieron. Torpemente la editorial envió el libro a la Casa Real y ésta negó su publicación. Pero al poco el libro se editó. Lo hizo Javier Ortiz pero la sordina que le pusieron como para escribir otro libro con lo que había supuesto superar aquella carrera de obstáculos. Curiosamente el libro se publicó un año después de que la pareja y sus niños fueran enviados a Washington en 2006, nombrándole al duque de Palma, consejero de Telefónica. ¿No sabían en que negocios andaba el yerno?. Por supuesto. Pero el Rey quiso encubrirle sacándolo de circulación. Y el encubrimiento, para la gente normal, es un delito tipificado en el Código penal. Pero el rey es "irresponsable".

Cuando nadie sabe el presupuestos exacto de la Casa del Rey, cuando nadie controla sus gastos como ocurre con otras monarquías, cuando el rey recibe regalos de todo tipo y no pasan a la contabilidad del Patrimonio del Estado, cuando la opacidad es total y los medios aplauden semejante corrupción, cuando primeros coches, primeras motos, comisiones de jeques petrolíferos han hecho de Juan Carlos de Borbón uno de los hombres más ricos de Europa, cuando nada de todo esto se podía investigar, llegó a semejante patio de monipodio un chaval al que lisonjearon, reverenciaron, tentaron y el hombre y su gentil esposa cayeron en el pozo hasta el punto que incluso metieron a sus hijos menores en empresas y enjuagues impropios de una familia respetable. Se creían inmunes, impunes y protegidos por la censura y la bobaliconería de la Villa y Corte. Y eso, es para mí, lo que ha pasado. Porque en La Zarzuela si alguien se atrevía a decir algo, seguramente responderían: “Cosas de Iñaki". Pero de Iñaki Urdangarin, Duque de Palma.

La pregunta es. ¿Por qué Iñaki Urdangarin y la Infanta Cristina, socia en todo este montaje, no están todavía imputados si ya lo está Diego Torre, el socio y los responsables de la Ciudad de las Artes y de las Ciencias de Valencia que firmaron esos contratos con esa ONG con ánimo de lucro? Me imagino que el PP, Trillo y la Casa Real estarán metiendo horas extras para tratar de salvar algún mueble que otro, sobre todo a la Infanta. Lo malo es que quien creó el microclima para que ésto sucediera seguirá ahí felicitando las Pascuas en su mensaje de Navidad, como si nada hubiera ocurrido. Pero quien de verdad está desnudo, es el propio rey. No solo su yerno y su hija. Y quien está tocada de verdad, es esta monarquía heredera de un dictador.

*Article publicat al seu blog

Urdangarin, fallera major

2011-12-07T00:49:00.001+01:00

Ximo Urenya

Ja s’han sentit propostes d’agraïment al Duc de Palma Iñaqui Urdangarin per la seua tan estimable contribució a la consecució de la República. Si la família reial no feia per ella sola suficients mèrits perquè la ciutadania començara a rebutjar tan arcaica institució monàrquica, a hores d’ara el poc prestigi que encara tenien els borbons entre la minvant família de desinformades lectores de la premsa del cor, les aventures crematístiques del guapo de la família i de la seua esposa han donat un pas gegantí, i que podria ser definitiu, per acabar amb tres-cents anys d’història borbònica.

Per això, amb la indignació que comporten els detalls de l’assalt del Duc a les institucions públiques – els governs populars valencià i balear al davant de tots- i privades, hi ha d’haver també la corresponent alegria pels estralls que li farà el clan Urdangarin-Borbón a la institució monàrquica. Hem d’estar contents, doncs.

De les investigacions dels més de cent casos descoberts fins ara –sembla que encara n’hi ha un fum per destapar- la fiscalia ha passat a la premsa una quantitat de diners que estan al voltant dels 16 milions d’euros. A més, hi ha prop de nou milions que el holding Nóos i les altres societats de la trama computaren com a ingressos per pagaments creuats entre elles mateixes. I la major part de la marejant quantitat de diners sembla que eren guanys nets que anaven a parar a la reial parella. Amb ells compraven precioses cases i també un palauet a Barcelona. I això que Nóos era una entitat sense ànim de lucre, que si no...

El que més ens crida l’atenció als que encara tenim la masoquista obstinació d’exercir de valencians és que la part grossa dels malversadors pagadors a la trama dirigida pel gendríssim de Juan Carlos són valencians. Ja estem en la de sempre, allà on la justícia de l’estat destapa una claveguera pudenta, apareix una pinta fallera entre la porqueria. Events esportius que no es van fer mai pagats prèviament a preu d’or, “informes” copiats d’internet, el València Súmmit, que ves a saber en què consistia l’event, tampoc va arriba a fer-se mai... Sabeu a què ve que el Vilarreal CF li pagara a la trama 600.000 euros? Sabent qui és i com s’ho munta en la gerència de Mercadona el president de l’equip de la Plana Baixa, segur que algun benefici li trauria a Iñaqui. Això és el que encara ningú no ha dit sobre el cas Nóos, quines contraprestacions, quins favors polítics, judicials o extrajudicials, personals... obtenien els pagadors, Bancaixa entre ells també. Aquesta és la gran pregunta que ningú ha gosat encara plantejar-se. No és creïble l’argument que hem pogut llegir als papers en el sentit que és el tren de vida que porta la parella reial el que fa que hagen de traure diners d’on puguen i els deixen. Mantenir-se a l’alçada de l’aristocràcia panxacontenta d’ací i de fora ha de ser car, però al darrere del desficaci monetari que han mogut les empreses que giren al voltant de Nóos, ‘sinònim’ de lucre, com ha batejat l’ONG del príncep consort un enginyós comentarista, ha d’haver un bon embolic mafiós per a moure tantes voluntats. No hauria estat suficient pagar-li els favors a Urdangarin fent-lo fallera major i prou?

Ja ens ho aclariran, si no és que algun poder ocult torne a avortar tota acció judicial contra tan alt personatge, com ha passat en altres casos anteriors, com es va fer en el cas Naseiro, com està fent-se en el cas de la memòria històrica, o com s’ha intentat en el Gürtel. És de desitjar que la investigació oberta a la Fundación Nóos arribe a bon port i que si es demostrara que el senyor Urdangarin ha comès un delicte, que caiga sobre ell el pes de la llei. També sobre els polítics que han pagat diners a la ‘causa’. I una vegada tancada la qüestió dels diners acumulats il·legalment pels membres de la família reial, aleshores caldrà que els ciutadans de a peu encetem una campanya diferent per aconseguir acabar amb la sagnia ‘legal’ que ens costa cada any de mantenir els improductius monarques i la colla de llestos que li donen suport interessat.

Majoria absoluta, democràcia mínima

2011-12-06T11:42:00.000+01:00

Dídac Botella

Els resultats de les eleccions legislatives del 20-N han generat, com era d’esperar, un intens debat al voltant de la llei electoral i la necessitat imperiosa de reformar-la. Tanmateix, tothom vol portar l’aigua al seu molí i, mentre uns reclamen una relació de vots i escons més proporcional, altres demanen un millor repartiment territorial dels diputats. Òbviament, als dos partits majoritaris ja els està bé la llei actual perquè, no cal dir-ho, beneficia el bipartidisme més flagrant. Tot amb tot, és probable que la solució es trobe a mig camí de les dues propostes de reforma: elaborar una norma electoral que, sense oblidar les circumscripcions territorials, no menystingués la quantitat de vots totals de les formacions. Malgrat tot, vista la nul·la predisposició dels dos partits hegemònics, la hipotètica reforma no és més que una il·lusió, un miratge democràtic.

Des del meu punt de vista però, tots els sistemes democràtics –no només l’espanyol– tenen un element estructural molt més greu que el tractament estadístic dels vots; és, d’alguna manera, el pecat original de la democràcia: les majories absolutes. Des d’un punt de vista estrictament objectiu, una majoria absoluta és l’antònim perfecte de la democràcia. I no ho dic jo; ho diu el diccionari. Democràcia:“Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu”. És a dir, democràcia és consens, és arribar a acords, és negociar i cedir; és participar igualitàriament en la presa de decisions importants... I quina necessitat té un partit amb majoria absoluta de consens, d’acord, d’igualtat, de negociar, de cedir...? És evident: no cap. Poder absolut significa democràcia mínima. És per això que un sistema electoral plenament democràtic hauria d’incloure un mecanisme que evités les majories absolutes, per molt que una força política acaparés més de la meitat dels vots o escons en unes eleccions. El partit en qüestió és podria acostar molt a la majoria però no mai podria assolir-la: necessitaria sempre el suport d’un altre partit. Seria un bon antídot contra l’absolutisme democràtic i una manera de forçar les diferents forces polítiques a cercar acords i consensuar propostes, essència de la democràcia real. Allò més greu però, és que si algun estat modern introduís aquesta clàusula al seu sistema electoral, poc tardarien els partits polítics en crear les seues formacions “satèl·lit” per fer-se, igualment, amb el poder absolut. Ja ho va dir el filòsof anglès Thomas Hobbes: “L’home és un llop per a l’home”.

El descrèdit de la democràcia, cristal·litzat en el massiu moviment 15-M, és fruit, entre d’altres coses, de pensar que aquesta paraula no és més que un sinònim de votació. És una reducció conceptual molt nociva i perjudicial per a la salut de les societats. A l’Estat espanyol, després de més de trenta anys de sistema democràtic, ningú no s’ha preocupat d’explicar què significa realment la paraula democràcia. A l’empresa, a l’associació de veïns, als equips de futbol, als sindicats o, fins i tot, al sí de les famílies... A tot arreu s’ha reduït la idea democràtica a una mera acció: votar. Hi ha un problema? Hem de decidir alguna cosa? Hem de resoldre un conflicte? Votem. Malauradament, aquesta reducció conceptual també afecta al món escolar i d’una manera especialment intensa: totes les decisions que poden prendre els i les alumnes pel que fa al funcionament de la classe es fan per votació. Per a ells i elles, com per a la gran majoria de la societat, la democràcia és votar. Aparentment, és un procediment igualitari i just però no fa més que anul·lar un dels principis més essencials de l’escola i l’educació: ensenyar i aprendre a dialogar i a posar-se d’acord. I això mateix aconseguiren els alumnes de 4t de la meua escola el dilluns 21 de novembre durant una espècie de joc “electoral” que els vaig proposar; una petita al·legoria de la política. La classe havia d’organitzar un viatge. Vaig proposar dos destinacions: Barcelona i París. Els vaig dir que havien de prendre una decisió. De seguida els i les alumnes es van posicionar i van optar per fer una votació. Hi vaig estar d’acord però, per assegurar un resultat útil, vaig “intervenir” la votació i vaig dir a cadascú quina ciutat havia de votar. El resultat final de la votació fou: Barcelona, 11 vots; París, 10. Els que havien votat Barcelona estaven contents i els que havien votat París, no gens. Als de Barcelona, els vaig fer veure que, per molta majoria que tingueren, no era una bona idea fer un viatge per passar-ho bé amb mitja classe disgustada. És en aquest moment que vaig tractar de fer entendre els i les xiquetes de 4t que les votacions no són mai una bona solució; que votar s’ha de fer com a últim recurs, quan ja s’han exhaurit totes les possibilitats de diàleg i consens. I quan els vaig preguntar per una possible solució en el conflicte del viatge, Lirios ens va donar una lliçó a tots i totes: “I per què no anem a un altre lloc que ens agrade a tots?”. “Això és fer política”, els vaig dir complagut i emocionat.

NO N'HI HA PER A TANT!

2011-11-25T20:50:00.001+01:00

Ximo Urenya

És innegable que les eleccions generals a l'Estat espanyol han atorgat la majoria absoluta al Partit Popular, però d’això a dir que tot l’estat ha quedat ben pintat de blau, que els espanyols hem donat el vist i plau perquè Rajoy ens reforme i ens anivelle al seu gust i a plaer, va un bon tros de camí. Haurem de patir el retorn dels hereus dels franquisme al poder de Madrid, és cert, hem tornat a ofrenar aquelles glòries a Espanya, quina vergonya, en revalidar una bona colla de valencianets la majoria al PP del País Valencià, 75 anys després de l'Alzamiento Nacional els resultats electorals d'aquest 20 de novembre no són cap bona notícia per al nostre poble i per als treballadors i treballadores en general.

Però anem a pams, si mirem detingudament els resultats electorals podrem comprovar que el PP només ha aconseguit el 30% dels vots del cens electoral, pràcticament el mateix percentatge que fa quatre anys. O el que és el mateix, que el 70% no ha volgut de president a Rajoy. Per tant és una fal•làcia interessada dir que ‘la majoria del poble espanyol ha donat el seu suport al partit popular’. A què ve tanta eufòria de la dreta? Tampoc és cert, com ens volen fer creure els comentaristes de la caverna informativa, que els votants han pegat una passa cap a la dreta. El que ha passat és que ha estat el govern del PSOE qui ha donat uns quantes passes cap a les postures més dretanes, tot i prenent les mesures econòmiques més conservadores contra els treballadors, i per això ha perdut una bona part dels vots socialistes que havien confiat en el partit segrestat fa temps pels Botins i companyia. No és possible que ens vulguen fer creure que els electors han demanat amb el seu vot majoritari al PP que ens castiguen més encara amb uns retalls més grans, quan el que han fet ha estat castigar el PSOE (només ha aconseguit un ridícul 19% del cens) per haver imposat aquells retalls als treballadors.

Una vegada han guanyat les eleccions, els mateixos dirigents populars estan fent comptes, i callen, consulten els banquers, i callen, esperen que Alemanya els done el programa fet pels seus economistes, convenientment traduït del grec o del portugués a la llengua de Cervantes, i callen. Callen perquè saben quina moguda del carrer els espera quan donen a conéixer quina una els espera als confiats en la vareta màgica que els havien mostrat des que s’encetà la crisi financera.

Amb la majoria absoluta del PP veurem un desmantellament progressiu dels ja precaris drets socials i laborals que li queden a la classe treballadora, augmentaran les retallades socials i nacionals, tornarem a saber què és allò del centralisme de l'estat amb l'excusa de reduir dèficits, sabrem com se les gasten les forces repressives (tornarà el color gris als uniformes?) quan hagen de fer callar les protestes socials al carrer.

Que Compromís i EUPV hagen millorat molt els seus resultats respecte els anteriors comicis espanyols és un bon símptoma, és clar, però que no suavitza massa el sentiment de fracàs i d’augment de la indignació en comprovar com els partits majoritaris fan cas omís de les peticions del carrer de canviar les regles del joc electoral que tant els ha beneficiat i els beneficiarà en el futur, perquè això tampoc ho volen canviar els amos de Berlín. Que vagen jugant a aquell joc del més fort, que un dia els pot passar allò del conte, que els forts al final cauen de cul, el cas d’Amaiur n’és un bon exemple, que tant els n’han donat pel darrere que al final han passat de ser els petits revoltats de sempre a ser la força majoritària.

La Vall d'Albaida va "comprometent-se"

2011-11-24T20:36:00.000+01:00

RESULTATS ELECTORALS DE LA VALL D'ALBAIDA. ELECCIONS GENERALS 20-N A LES POBLACIONS MÉS DESTACADES

La primera xifra que apareix al costat de la població són els vots obtinguts pel Bloc en les Generals/ 2008, la segona xifra correspon al percentatge local, la tercera xifra són els vots de Compromís del 2011, la quarta xifra és el seu percentatge. Tot seguit un comentari interessat.

AGULLENT 91 5,7 231 14,99 MUNTA QUASI UN 10%

ALBAIDA 105 2,51 397 10,48 QUASI PER QUATRE!!

BELLÚS 4 1,36 19 7,75 QUASI PER CINC

BENIATJAR 7 3,98 13 8,12 DOBLA RESULTATS

BOCAIRENT 140 4,42 302 10,30 DOBLA RESULTATS

MONTAVERNER 38 3,21 116 10,20 QUASI TRIPLICA

L'OLLERIA 146 3,02 348 7,47 DOBLA RESULTATS

ONTINYENT 473 2,2 1629 8,14 QUASI PER QUATRE!!

OTOS 46 12,11 82 22,84 MILLOR PRECENTATGE DE LA COMARCA

EL PALOMAR 4 0,96 58 14,64 LA MILLOR EVOLUCIÓ DE LA COMARCA

QUATRETONDA 152 8,70 240 14,31 QUASI DOBLA

SALEM 16 4,91 18 5,67 MILLORA LLEUGERAMENT

Una nit històrica

2011-11-21T20:54:00.001+01:00

Després de tants anys de patir el considerat vot útil valencià, de no arribar al cinc per cent a les autonòmiques, de no entrar tampoc a les generals, d'un llarg treball, silenciós i silenciat, pel País Valencià. D'anys de coalicions infructuoses i trencaments infundats. D'anys de llaurar i plantar i regar i esperar, i molt esperar, i massa esperar. Finalment tant d'esforç ha donat el seu fruit. Esperem que això siga només el començament. Mentre a l'estat estatal celebren el tsunami blavós del PP ací celebrem que a tant de blau li ha eixit un gra taronja, roig i verd, depèn de com es mire. Un gra que que poc a poc pot escampar-se i agarrar força. Vos deixem amb la celebració d'aquells homes i dones que ahir van protagonitzar un pas històric en el camí de la recuperació del País Valencià

Vídeo d'una nit històrica

“Mentre un sol xiquet haja d’anar a classe a un barracó, cal pensar-s’ho molt abans de finançar determinats esdeveniments”

2011-11-17T20:40:00.000+01:00

El cap de llista per Castelló al Congrés dels Diputats per Compromís, Roger Mira, ha fet referència “a les prioritats que sempre ha de tindre un govern, i més encara en temps de crisi. El PP mira aquests dies de justificar la subvenció atorgada per la Generalitat a una determinada prova de golf, oferint-nos unes xifres sobre els suposats beneficis econòmics que hauria generat aquest esdeveniment, gràcies a la vinguda de turistes, que no es creuen ni ells mateixos en el moment de declarar-les. Però, en canvi, sí que són realitats tangibles, i ben lamentables, els milers d’alumnes que han d’estudiar en barracons indignes, i que no ho vulguen negar, només cal visitar col.legis com el Benadressa de Castelló, per esmentar-ne només un; com és també un fet objectiu que entitats sense ànim de lucre, adreçades a la cura dels malalts mentals, o de les persones afectades d’Alzeheimer, o de dones en risc d’exclusió social, s’estan veient obligades a tancar les seues instal.lacions pels incompliments en els pagaments que se’ls deuen per part de la Generalitat; o que els advocats del torn d’ofici, més necessaris que mai quan en temps de crisi augmenten les qüestions legals i el nombre de persones que no poden pagar els seus serveis, fa mesos que no cobren el que els ha de pagar legalment el Consell; o que les farmàcies estan a la vora del col•lapse, i l’únic que els promet el govern valencià és pagar-los el 50% del 50% que els deu…”
Mira ha explicat que “aquesta és la política que segueix el PP des del govern valencià, i res no ens fa pensar que vaja a fer-ho diferent des del govern de l’estat. Això, pel que respecta al PP. Però, per la seua banda, el PSOE ens ha dut retallades socials de tota mena, augment de l’edat de jubilació, de les condicions de contractació i de comiat, manca d’ajuda econòmica a la petita empresa, als autònoms i als emprenedors, submissió als mercats i a la gran banca, menyspreu per l’economia productiva i una política feta d’esquenes a la ciutadania. En aquestes condicions, plantejar-se el 20-N com una tria entre dues formacions, tant semblant en tot el que és més essencial, és caure en el parany que ells voldrien fer-nos caure. I, per a aconseguir-ho, procuren que no es puguen escoltar les veus discrepants; com la nostra, la de Compromís, sense anar més lluny”.

"Jo no sabia que..."

2011-10-31T20:10:00.000+01:00

Dídac Botella

El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià acaba d’absoldre Jorge Bellver –regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de València– d’un delicte de prevaricació. La fiscalia acusava Bellver d’autoritzar unes obres a l’entorn dels Jardins de Montfort –Bé d’Interés Cultural– tot omitint a consciència el prescriptiu informe de Patrimoni. És un fet provat que les obres es van fer d’una manera il·legal ja que, lògicament, qualsevol actuació urbanística dins d’un espai protegit ha d’estar supervisada pel servei de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, que ha d’emetre un dictamen favorable per poder iniciar les obres. I clar, si no hi ha dictamen, el tràmit és molt més àgil i no cal modificar cap projecte, que sempre suposa un extra de temps i diners a l’amic promotor... Malgrat l’evident irregularitat però, Jorge Bellver ha estat absolt pel jutge Flors. I tot, perquè ha al·legat que ell “no sabia que els Jardins de Monfort eren un espai protegit”. Riure per no plorar... Els Jardins de Montfort –s.XIX– són, després de Vívers, l’espai verd més conegut i emblemàtic de València. Estan protegits per la llei des de l’any 1941. A més a més, l’any 1992, la mateixa Rita Barberà va protegir-ne el seu entorn. I, ara, tot un regidor d’Urbanisme, que porta més de 20 anys treballant a l’Ajuntament de València, “no sabia que...”. Aquesta mena de polítics no tenen vergonya ni la coneixen. L’excusa del regidor és un insult a la intel·ligència i al sentit comú. Allò més increïble i indignant però, és que tot un Tribunal Superior haja donat credibilitat a un argument digne de xiquet d’escola.

Com era d’esperar, un cop coneguda la sentència, l’alcaldessa de València s’ha afanyat a carregar contra el Ministeri Fiscal, a qui acusa de voler desprestigiar els diputats del PP amb les seues investigacions. És, com ha dit el cínic de Esteban Pons, una “cacera de bruixes”. Ara van de víctimes. Pobres... Però de la negligència de Bellver, ni una paraula; ans al contrari: Rita ha celebrat l’absolució –pendent de recurs– com si haguès guanyat la Champions, i l’ha defensat a mort, tot destacant la magnífica tasca del seu regidor “estrella”. Ni un comentari sobre la provada irregularitat. Ni un comentari sobre la “ignorància” patrimonial de Bellver. Ni un comentari sobre el seu “increïble” desconeixement de les normatives municipals. En un país normal, un regidor que actués d’una manera tant irresponsable –per ignorància o per interessos, fa igual– seria cessat fulminantment de les seues funcions o, si més no, penalitzat; no mai felicitat. Però nosaltres no vivim en un país normal; en el nostre país, als presidents imputats per un delicte de suborn impropi els tracten com a herois i els nomenen membres del Consell Jurídic Consultiu; en el nostre país, als diputats implicats en casos de corrupció se’ls inclou en llistes electorals; i als presidents de diputació corruptes se’ls nomena directors d’institucions portuàries de primer nivell. Amb aquest panorama, és normal que, en un país com el nostre, la “ignorància administrativa” de Bellver siga motiu de lloances i no de delicte punible. La cosa és greu, indignant i, sobretot, indecent. Però, anem a vore! Què menys se li pot exigir a un regidor d’Urbanisme sinó que conega la ciutat que ha de gestionar i les lleis que la regulen? Com és possible que un infantil i covard “Jo no sabia que...” puga eximir-lo de les seues responsabilitats? Com és possible que els polítics puguen esquivar la justícia tant fàcilment?

Dir-li lladre al lladre és delicte, robar no ho és

2011-10-30T20:59:00.000+01:00

Ximo Urenya

La nostra justícia és així. Els primers jutjats pel cas Gürtel van ser els socialistes valencians per haver denunciat a les corts valencianes als polítics implicats i/o imputats en el cas. Ara serà jutjat també Baltasar Garzón per haver fet ús d’una documentació obtinguda mitjançant escoltes telefòniques que no van agradar als advocats defensors dels imputats pel mateix cas Gürtel. Els responsables de la laberíntica trama de finançament il·legal del Partit Popular defensats per un equip de caríssims advocats experts en les tècniques jurídiques de dilatació sine die dels judicis contra els polítics conservadors segueixen presumint d’una més que dubtosa honestedat mentre els tribunals no dicten sentència. Ja sabem com solen acabar en Espanya els casos en què estan implicats els “amics íntims” dels magistrats. Casos com el de Naserio o el de Carlos Fabra, el de la loteria que sempre toca, per destacar els que ens són més pròxims geogràficament, són suficientment eloqüents com perquè dubtem una volta més de l’equanimitat dels magistrats que hem de suportar. Quan sentim que els mateixos funcionaris de la justícia es queixen d’excés de treball, d’amuntegament d’expedients, de falta de personal subaltern, etc., etc., no podem evitar riure’ls la gràcia a la vista de la diligència amb que resolen determinats assumptes quan els interessa.

Ara mateix acabem de veure com un cas tan ridículament menor com és el de la broma del Bloc d’Ontinyent de posar la foto de Carlos Fabra a les seues paperetes de la loteria dels Reis del passat gener d’enguany, no de fa deu anys, no, la loteria de fa poc més de nou mesos!, ha estat ja informat per la Fiscalia, obertes diligències pel magistrat corresponent triat per urgència pels tribunals, nomenat el jutge per a jutjar-lo, escoltades les parts, oberta la causa, celebrat el judici i dictada la sentència de condemna als “delinqüents” a pagar a fabra 3000 euros. Tanta rapidesa en la solució del terrible conflicte creat per l’atreviment dels immadurs nacionalistes ontinyentins mereixeria ser premiat pel Ministeri de Justícia amb una medalla al mèrit professional. Jutjats com el de Primera Instància núm. 6 de Castelló haurien de figurar també en el quadre d’honor dels meritats del Ministeri espanyol de Treball, pel zel demostrat en defensar l’honor de persones tan honorables com l’expresident de la Diputació de Castelló, honorabilitat de llarga tradició familiar, demostrada en tantes ocasions. Amb què es gastarà els 3000 euros que li lliurarà el jutge al senyor Carlos Fabra? Comprarà més loteria d’aquella amb premi assegurat?

A més, el Bloc Nacionalista d’Ontinyent està obligat a reparar la dignitat malmesa de Fabra amb la publicació de la resolució judicial en la premsa i a pagar el cost de tota la tramitació judicial. No es diu res del pagament d’unes costes extraordinàries per la urgència amb la que han resolt un cas tan important per al bon funcionament del país. A la senyora jutgessa no li han demanat en aquesta ocasió que fes tot el possible per allargar la tramitació del cas fins a aconseguir la seua prescripció, com han fet els seus companys de magistratura amb tants plets amb que s’ha vist implicat l’expresident de la Diputació de Castelló. Això que diuen que la justícia és igual per a tots anem a deixar-ho estar també per ara.

I és que es veu que la magistratura és més sensible als casos en què es falta al respecte o a l’honor de les persones presumptament honorables pels seus càrrecs administratius que als delictes de suborn, robatori, estafa, abús de poder, etc. Ara mateix a Ontinyent hem vist com han estat denunciats davant el jutjat uns quants joves indignats per insults al president de la Generalitat, aquell dia que va estar a Ontinyent, just abans d’encetar-se la campanya electoral de les municipals, inaugurant l’Hospital Comarcal, perdó, volia dir inaugurant la maqueta del futur Hospital. Per cert, que una vegada més, i en van noséquantes, hem pogut comprovar que s’ha decidit cancel·lar la construcció d’una infraestructura després d’haver pagat a l’arquitecte de torn, presentat en públic i celebrat amb pastisseria de disseny i vi del país la seua maqueta, el seu projecte o la posada al subsòl la primera pedra de la futura suposada construcció. Els joves que li van cridar “lladre” a l’Honorable seran jutjats i probablement multats abans que ho siga el “lladre”. Ja hi tornem a ser.

E.T.A. ha tancat la persiana

2011-10-21T00:16:00.002+02:00

Malgrat els dubtes d'aquelles formacions polítiques que ja els anava bé allò del victimisme contra ETA, els que petenien la independència basca mijançant la violència han començat per deixar quietes les armes, per a lliurar-les després a les autoritats espanyoles i franceses, per a demanar perdó a les víctimes i per a tornar-se'n cadascú a sa casa (si els deixen) que és d'on no haurìen d'haver eixit mai per anar-se'n al mont.
Només és qüestió de temps que la gent acabe per superar una massa llarga història de sang i de venjances mútues. El temps ho cura tot i no seria impossible ni la primera volta que qui ara està a la presó acusat de pertinença a banda armada demà arribara a ser lendakari.

Ximo Urenya

L'increïble cas del Dr. Rodríguez i Mr. Zapatero

2011-10-19T19:52:00.001+02:00

Dídac Botella

No m’agrada escriure des de la fel; l’enuig i la rancúnia mai no són bones conselleres. He de reconèixer però, que aquestes paraules brollen de mi enrabiades i sense massa control per l’estat d’indignació que m’ha provocat observar la increïble transformació d’aquell qui ha estat el president del govern espanyol els darrers vuit anys. Vist amb la perspectiva que permeten les dues legislatures en les quals ha estat en el poder, el cas de Rodríguez Zapatero és, des del meu punt de vista, un cas claríssim de doble personalitat o esquizofrènia política. L’abisme ideològic i d’actitud que separa els dos períodes legislatius no té, des del meu punt de vista, cap altra explicació: la comparació de les dues etapes dibuixa un contrast polític i moral tant gran que és inassumible per a una persona íntegra i coherent. Només els individus que pateixen alguna mena de transtorn –encara que siga transitori– poden actuar d’una manera tant malaltissament polaritzada. Com diuen en castellà: Quien te ha visto y quien te ve, José Luis!

EL LLIBRE

En la gran novel·la de Robert Loius Stevenson, Mr. Hyde és la viva antítesi del Dr. Jekyll. Hyde és un home fosc, groller, d’aspecte sinistre, que no es relaciona amb ningú; Jekyll és un científic de reconegut prestigi, ben plantat, sociable i d’una educació exquisida. I, malgrat tot, són la mateixa persona. El secret? Un sèrum per millorar artificialment les qualitats físiques i mentals dels humans amb el qual el Dr. Jekyll està experimentant i que li provoca la monstruosa transformació quan l’ingereix. Stevenson però, no pretenia fer un assaig sobre transtorns de personalitat; la dualitat del personatge era una metàfora que volia reflectir les desigualtats socials que va provocar el vertiginós desenvolupament industrial de l’Anglaterra del s.XIX on, al costat d’un barri obrer i deprimit, se’n podia trobar un altre replet de mansions victorianes i jardins. Òbviament, tampoc no vull parlar jo de trastorns mentals: allò que pretenen aquestes paraules és fer palesa la transformació –social, política i ideològica– de Zapatero, que ha acabat el seu mandat convertit en el negatiu d’aquell qui, l’any 2005, s’havia convertit en un referent per a l’esquerra europea i mundial. El secret? Sens dubte, el seu “sèrum” ha estat la crisi. No és cap excusa però: podria no haver-se’l empassat. I ho féu fins a l’última gota, empassant-se també tots els seus principis.

CONSENS I DEMOCRÀCIA

Al llarg de la primera legislatura, Zapatero va demostrar que, ben al contrari que l’inefable i prepotent Aznar, tenia la voluntat de cercar el màxim consens amb la resta de forces polítiques del Congrés dels Diputats, especialment en temes delicats i en aquelles qüestions que, per la seua trascendència s'anomenen "d'Estat". En aquest sentit –i per posar només dos exemples– l’any 2005 el Parlament espanyol va aprovar una resolució a favor del diàleg amb ETA. Tots els grups parlamentaris donaren suport a la resolució llevat del PP. Fins i tot, Zapatero va promoure la proposta a la resta d'Europa i la va traslladar al Parlament Europeu on també fou acceptada. Una altra mostra de la seua voluntat de consens i diàleg és l'aprovació, l'any 2006, de la LOE –Llei Orgànica d’Educació–, a la qual només s'hi van oposar els diputats del PP. De sobte, la transformació: l’any 2010 el Congrés va aprovar la polèmica reforma laboral sense el suport de cap força política i amb l’oposició frontal dels sindicats, que convocaren una vaga general el 29-S d’eixe any. I, fa ben poc, Zapatero va promoure la modificació de la que, fins al moment, havia estat la cosa més sagrada i intocable del món: la Constitució espanyola. No és negatiu modificar la Constitució espanyola: caldria canviar moltes coses d'una Carta Magna condicionada pels poders fàctics de la dictadura feixista. Allò realment greu és que dita modificació es féu sense debat, amb traïdoria –en ple agost– i per la via ràpida, amb l’únic suport del PP i amb l’oposició de la immensa majoria de la societat. I el consens? I la democràcia?

POLÍTICA SOCIAL I ESTAT DEL BENESTAR

Al llarg de la primera legislatura, el govern de Zapatero va impulsar un gran nombre d’iniciatives socials, entre les quals hi destaca la Llei de la Dependència, que havia de ser el quart pilar de l’Estat del Benestar. Alhora, s’apujaren les pensions i el salari mínim interprofessional i s’afavoria el sector públic. Però quan es va prendre el sèrum de la crisi, Zapatero va decidir de reduir dràsticament els diners destinats a l’aplicació de la llei de Dependència i de castigar els funcionaris i els pensionistes retallant-los la retribució, com si aquests foren els responsables de la crisi. Als rics i als poderosos, "ni mu", no fóra cas que s’enfadaren. Alhora, creava el FROB amb diners públics, un fons multimilionari que servia per pagar els excessos especulatius del sistema financer i rescatar els bancs i les caixes en perill de fallida. Mentrestant, els executius de les entitats bancàries intervingudes, repartint-se prebendes milionàries i jubilacions d’or. I aquestes “receptes” neoliberals no han frenat ni la recessió ni un atur desorbitat. D’això se’n diu, en poques paraules, vendre’s al capital. Des de llavors, el seu descrèdit és irreparable. Això és el que ha fet la dreta tota la vida. Ell, assegura que ho feia a contracor, pel bé de tots. Doncs no haver-ho fet, li retreuen els milions d’indignats que van despertant.

PAU I ANTIMILITARISME

Durant la desfilada militar del 12 d’octubre de 2003, Zapatero, en un gest carregat de simbolisme i en protesta per la invasió d’Irak, no va complir el protocol d’alçar-se de la cadira al pas de la bandera dels Estats Units. Aquest gest li va valer la reprobació diplomàtica de l’Imperi i dels seus aliats però també l’admiració de la ciutadania. El 2004, seguint per aquest camí i tot just d’entrar a la Moncloa, Zapatero va complir la seua valenta promesa electoral de retirar les tropes espanyoles de l’Irak, que Aznar havia enviat per donar suport a la dèspota i macabra guerra il·legal del seu gran amic i mentor, George Bush júnior. I ho va fer tot assumint les possibles represàlies comercials i diplomàtiques que podia decidir el país més poderós del Món. Això és tenir les coses clares i els principis ferms. I el 21 de setembre d’aquell mateix any Zapatero proposava, en la 59a Assemblea General de l’ONU, la creació de l’Aliança de Civilitzacions amb l’objectiu de “combatre el terrorisme internacional per altres camins que no foren les accions militars”. Encara recorde la impressió que em va causar un fragment del seu discurs on deia que la “guerra era el camí més fàcil”; que allò difícil era la diplomàcia. Vuit anys després d’aquella declaració marcadament pacifista, Zapatero, en una de les seues últimes decisions com a cap de govern, oferia –sense reserves i tot orgullòs– la base naval de Rota com a Centre Militar Central del futur escuts antimíssils que l’OTAN –amb el patrocini dels EUA– vol instal·lar per protegir Europa d’hipotètics atacs de països “dolents”. L’anunci de l’oferiment i el nomenament de Rota com a centre logístic de l’OTAN fou pràcticament simultani perquè, de nou, tot es va organitzar d’amagat i amb traïdoria, sense consultar la resta de grups parlamentaris ni, per descomptat, exposar-ho a una votació dels diputats del Congrés. Eixe és el seu comiat pacifista: un escut antimíssils per afavorir el diàleg i l’enteniment entre els pobles i les civilitzacions. I es queda més ample que llarg. Com és possible caure tant baix?

El Dr. Jekyll té excusa: cercant una fòrmula química per millorar l’espècie humana es va topar amb l’esperpent de Hyde, que és una al·legoria dels perills que pot comportar un progrès tecnològic desmesurat i fora de control. Zapatero però, no té excusa que el justifique: ningú no l’ha obligat a res. Cap sèrum no ha alterat el seu comportament: ha pres les decisions en plenes facultats mentals. I si el gir antidemocràtic, neoliberal i bel·licós del seu segon mandat era inevitable més li valdria haver abandonat amb la cara ben alta i haver convocat eleccions enlloc de convertir-se en el seu “alter ego” funest, en un miserable Hyde.

Caixa Ontinyent sobreviu

2011-10-13T19:00:00.000+02:00

Ximo Urenya

La crisi ha devastat el panorama financer de l’estat, i la realitat de les caixes d’estalvi locals, comarcals i d’altres àmbits ha desaparegut pràcticament. Només han quedat les més menudes perquè ningú no se les volia empassar perquè no els interessava. I això ha estat una sort per nosaltres i per aquelles altres caixes, el volum de les quals no els feia abellidores per als obscurs interessos de les més grans. És el cas de la d’Ontinyent i també de Caixa Pollença, molt més menuda que la d’Ontinyent, que també s’ha salvat pels pèls. Cap de les dues no ha necessitat cap ajut del FROB, la seua morositat no és ni molt menys la que han patit altres caixes, els seus dirigents i membres dels consells d’administració han estat prou més honests que els de la CAM o els de Caixa Galícia per posar dos exemples que han esdevingut notícia escandalosa per la magnitud del seu descarat lladronici, i les taxes de solvència són prou superiors a la mitjana estatal de les caixes i bancs. Unes dades que no han arribat a preocupar al Banc d’Espanya ni a ningú. El fet que els noms de les caixes que han sobreviscut a la tempesta hagen aparegut reiteradament els últims dies ha estat per haver estat un exemple del que hauria calgut fer per poder traspassar el desert de la crisi sense precipitar-se en cap abisme: mantenir-se en el territori propi i tradicional, no ambicionar créixer en quantitat més enllà d’allò raonable i controlable, mantenir una prudent transparència per mantenir satisfets els clients de casa, demostrar amb fets visibles que les inversions socials, culturals es queden realment allà on cal i, allò més important, poder conéixer de prop qui és qui dirigeix la Caixa i qui controla els diners que es gasten. En definitiva, la fórmula no és una altra que el ‘trellat’ que diem a Ontinyent, o per dir-ho en altres paraules, les del director general de Caixa Pollença, Biel Bauzà: 'no té res de màgica; l'únic truc és el sentit comú'. A més, la resistència a ser engolides pels peixos més grossos, ha estat exigida des de fa molt temps, amb més o menys força, pels ciutadans ontinyentins, a través dels mitjans d’informació locals i comarcals. La independència de la nostra caixa ha costat molt, ha calgut enfrontar-se en cada moment amb una entitat diferent, ara el Banc d'Espanya, després el govern espanyol o el govern valencià, i darrerament també la Unió Europea amb estranys avisos d’insolència a la nostra caixa ontinyentina. Uns i altres han proposat ara i adés la fusió amb unes entitats més grans per poder “sobreviure”, deien. Però a Ontinyent ha hagut suficient consens com per a resistir-se a desaparèixer. La millora dels balanços, mai garantida del tot, no era ni és una raó de pes suficient com a deixar-se portar per la dèria de créixer sense mesura, de guanyar diners sense mesura. Sense la mesura que s’esdevé del sentiment de pertinença a un poble i a la seua tradició de creixement sostenible, també la mesura del sentimentalisme, que alguna part en quedarà, pense, de quan Caixa Ontinyent era alguna cosa més que una Caixa, quan portava al seu nom propi, el qualificatiu ‘de Pietat’, i sembla pel que conten, que no només portava la pietat al nom.

La nostra satisfacció per la supervivència de Caixa Ontinyent no equival a dir que tot el món que diposita els seus estalvis en Caixa Ontinyent estiga igualment satisfet per com es gestionen els seus estalvis, per com s’han comportat i es comporten els representants dels partits polítics majoritaris en el Consell d’Administració a l’hora d’agranar cap al seu bancalet i d’excloure al menuts a l’hora de prendre decisions importants. La història d’abusos de poder polític a si de Caixa Ontinyent per part dels dos partits més grans ha estat llarga i “fecunda” per als seus interessos, si bé no han arribat ni a la sola de la sabata d’aquells que han fet servir els diners de les caixes valencianes, ara desaparegudes en combat per a major glòria d’Espanya, per a muntatges mítics i faraònics que tots sabíem en què acabarien.

Ontinyent existeix

2011-10-01T20:31:00.000+02:00

Ximo Urenya

Almenys Ontinyent existeix i apareix de tant en tant als papers i a les teles quan passen coses com la reclamació dels diners de l’Herència de les Nadals. La moció presentada al ple de l’ajuntament el passat dijous per part de la coalició Compromís ha fet que la premsa es mobilitze, envie a la nostra ciutat una bona part dels mitjans d’informació de tot l’estat, fins i tot televisions com Antena 3 ha desplaçat a la ciutat un equip de retransmissió en directe. Feia molt de temps que una notícia no havia armat tant de soroll com la presentació de la moció dels nacionalistes ontinyentins. Hui a Ontinyent no es parla d’una altra cosa gràcies al ressò mediàtic de la notícia. Ontinyent existeix quan algú sap com moure, o despertar, les consciències ciutadanes: He constatat que gent que no tenia ni idea dels 23 milions d’euros que els havien tocat en la loteria d’una herència, ara estan indignats amb els responsables d’haver deixat anar cap a València, o cap a Madrid –perquè diuen que estan els diners dipositats a Caja Madrid- una suma tan elevada de diners. És cert que els diners són de la Santa Madre Iglesia, i que ella és la ha de decidir quan i com se’ls gastarà i amb què. Però també és cert que si els diners són gestionats, administrats per qualsevol institució de l’església que no siga d’Ontinyent s’estarà incomplint l’última voluntat de la testamentària, Maria Nadal. Perquè el testament ho diu ben clar i no caben excuses de malpagador que vulguen fer creure als pacients fidels del poble que els diners estan en bones mans i que seran finalment per a les comunitats catòliques del poble. Al testament es diu textualment que “...se repartirà en la siguiente forma: (ací hi ha un llistat d’institucions beneficiades, entre elles les d’Ontinyent) (...) A Cáritas interparroquiales de Onteniente un diez por cien. Para obras parroquiales de Santa maria de Onteniente (Apostólicas, Culturales, Materiales etc...) un veinte por cien. (...) Y a la Casa de Ejercicios de Santa Ana de Onteniente un diez por cien..”. O siga, que es rode per on es rode, al final els diners han d’anar a parar a les arques parroquials de la ciutat, i no hi ha interpretació jurídica que puga interpretar un testament d’una altra manera. Hem llegit a la premsa algunes sentències que han obligat l’església a restituir quantitats heretades no tan elevades com la d’Ontinyent pel fet de no haver estat destinades exactament tal i com volia el testador.

A les discussions sobre el tema ha aparegut com era d’esperar la queixa dels qui no veuen clar que tinga que ser l’ajuntament qui intervinga en defensa que els diners de l’herència tornen a Ontinyent d’on mai havien d’haver eixit, ja que els talons bancaris van estar a les mans del senyor rector de Santa Maria abans que se li donaren a l’arquebisbe de València. I tindrien raó els que manifesten la queixa d’intromissió civil en assumptes de l’església, si la iniciativa dels parroquians –la recollida de prop de dos mil signatures reclamant la devolució dels diners a les parròquies d’Ontinyent- hagués tingut un mínim d’èxit. És per això que ara l’ajuntament, atenent al prec dels ciutadans, vol fer d’intermediari entre el poble de l’església d’Ontinyent i l’arquebisbat per intentar que es done estricte compliment a la voluntat de Maria Nadal, i els diners s’ingressen a Ontinyent a nom de les tres entitats beneficiades.

Al ple del dijous passat, dia 29 de setembre, es va donar un pas de gegant en la qüestió de l’Herència de Nadal, quan Filiberto Tortosa, en nom del Partit Popular, va acceptar per primera volta que aniria a l’arquebisbat en companyia dels altres representants del consistori per interessar-se per l’Herència. Fins ara no havien dit res semblant públicament. Efectivament, era necessària aquesta unitat d’acció dels regidors de l’ajuntament per tal d’aconseguir recuperar una herència que seria ben necessària a les tres institucions eclesiàstiques locals i per això mateix a Ontinyent en definitiva.

Digueu-me a qui contracten i us diré què pretenen

2011-09-09T19:32:00.001+02:00

Ximo Urenya

Mentre retallen professors a centenars, alliberats sindicals, sanitaris i altres fastiguejants busca-raons de la cosa pública per allò de rebaixar el dèficit, per una altra banda el senyor nou president de la Generalitat, el del tarannà simpàtic per a la premsa simpàtica, contracta els seus amics, i amigues, per donar una aparença de normalitat al despatx del Palau i canviar la pudor de naftalina de Camps per la de fragàncies castellonines. I clar, se li nota de lluny que el tarannà només és això i poca cosa més, perquè les substitucions de personal diuen quines són les línies que pretén seguir el nou responsable del Consell. Només que ens fixem per exemple en qui serà el nou responsable del control de la programació de Canal 9, ja en tindrem prou. Es tracta d’un senyor que ve d’Intereconomía, el cau on es refugien tots els carques del periodisme mercenari més nacional-catòlic. Fernando Lázaro Quintela és un hàbil periodista d’una llarga carrera d’èxits de gestió, fundador de El Mundo, i persona de confiança de Lola Johnson, és a dir, una garantia de pluralisme, transparència i objectivitat informativa. Ja sabem per on poden seguir en el futur les coses informatives en la cadena de TV autonòmica amb més deute i més poc visitada de tot l’estat.

No vaig a fer un repàs als nous càrrecs masculins que Fabra està invitant a formar part de la família fabriana ocupant de la Generalitat, però m’ha preocupat d’una manera especial la dèria dels nostres presidents autonòmics populars d’envoltar-se de belleses alacantines, falleres valencianes i, ara, reines magdaleneres. Efectivament, si no ens enganyen els del Levante, el govern valencià ha contractat Maria Elena (sense H, clar) Sanchis, Regina de les festes de la Magdalena del 2003. Per a fer què? Per a assessorar el Consell, és a dir, per a donar consell al Consell. El Consell està desaconsellat. Qui l’aconsellarà?... No, no és nova la voluntat d’un president de Consell de feminitzar els seus càrrecs pròxims. Amb Maria Elena, ja és la tercera dona de Castelló que incorpora Fabra al seu gabinet, però d’aquestes dues anteriors no es diu que foren regines ni dames de cap festa. La història ve de lluny, ja Zaplana va cridar al seu costat a tres falleres valencianes perquè l’assessoraren, i possiblement per omplir la quota alacantina també van cridar per fer carrera en les esferes autonòmiques la Bellea del Foc d’Alacant del 2005, Laura Chorro, companya sentimental de Ricardo Costa. No és que estiga en contra que les dones ocupen càrrecs de responsabilitat en el Consell o on siga, no ho estic gens, però sí que és sospitós o dubtós que una Bellea del Foc o una Regina siguen, a més de ben boniques, unes dones de competències administratives o polítiques contrastades.

Comença l'escola!

2011-09-09T00:50:00.000+02:00

Comença l’escola!

Dídac Botella

Com ha passat l'estiu! Què ràpid s'escapa el temps quan no el penses, quan no el calcules. Sembla que era ahir quan m'acomiadava dels mestres i les mestres de l'escola i ens desitjàvem unes bones vacances... Doncs sí: els dies de platja i de descans, de viatges i de temps lliure, han passat a la història. Avui comença un nou curs perquè, malgrat que nosaltres portem ja una setmana a l'escola, el curs comença amb la tornada dels indiscutibles protagonistes d'aquesta història: els xiquets i les xiquetes. Ells i elles són el senyal, la prova irrefutable que s'han acabat les vacances i el temps d'esplai. Així ha de ser, però. Tot acaba i tot comença de nou, en un cicle que no mai s'atura. Per això, enlloc de lamentar-nos d'un final o d'una pèrdua, cal gaudir del moment i l'experiència. El problema no és que s'acabe l'estiu; allò greu és no haver-lo gaudit al màxim, no haver-lo aprofitat; no haver fet allò que realment desitjaves fer amb les persones que realment desitges i t'estimes. Ja ho diu un aforisme anònim ben contundent i veraç: "Qui tem la mort, és perquè no ha viscut". Tothom hauria de recordar aquestes paraules cada dia de bon matí.

Tot acaba i tot comença: s'acaben les vacances però comença l'escola. Quina emoció! Comença un nou curs ple d'il•lusions i d'afanys; d'experiències i de treball. I, de nou, tots els mestres del País Valencià i d’arreu del món hauríem de tenir el ferm compromís de convertir aquest curs 2011-2012 en un allau d'activitats i aprenentatge; de saber i diversió. Tanmateix, no serà un curs plàcid ni senzill, menys encara per a l’escola valenciana. Haurem de lluitar, un any més, contra les greus deficiències que pateixen les escoles pel que fa a equipaments i a la manca d'espai; caldrà defensar aferrissadament l'ensenyament en valencià que, d'una manera molt subtil i "democràtica", vol carregar-se Conselleria; haurem de fer front a les retallades de pressupost i personal educatiu; haurem d'estar atents a les dificultats econòmiques que pateixen les famílies que repercuteixen en l’alumnat...

I com ens ho farem per anar endavant? Amb il•lusió; amb llibres; amb treball a l'aula; amb activitat física; amb respecte; amb paraules; amb eixides a la natura; amb teatre; amb números i operacions; amb esforç; amb enginy; amb imaginació... I, sobretot, treballant en equip. Tots els mestres ho sabem molt bé: quan treballem en equip -i quan parle d'equip també parle dels pares i les mares- som capaços d'assolir qualsevol cosa que ens proposem. No cal dir però, que per aconseguir els nostres propòsits necessitem la complicitat d'aquells qui fan possible l'escola, la nostra raó de ser: els xiquets i les xiquetes, els nostres estimats i estimades alumnes. Necessitem la vostra col•laboració, el vostre esforç, la vostra imaginació... Sobretot però, necessitem les vostres ganes de treballar i d'aprendre cada dia una mica més. Si tots posem una mica de la nostra part, aquest curs serà, de nou, inoblidable.

Vinga doncs: endavant! Que tot està per fer i tot és possible!

És inviable Canal 9?

2011-09-06T00:52:00.000+02:00

Rafa Xambó

Fa uns dies, el nou president de la Generalitat, Alberto Fabra, declarava als mitjans que Canal 9 és inviable, és a dir, que no té via, camí, futur. Podríem dir que si no fóra una empresa pública sostinguda i consentida pel govern —és a dir que se li han permès i fins i tot festejat tota mena de destrellats— RTVV estaria pitjor que la CAM i que moltes empreses que ja han fet fallida. El president Fabra no diu res de tot això. Només proclama amb pompa, com qui acaba de descobrir Catarroja, que Canal 9 és inviable.

Té raó el senyor president. El seu partit regeix el grup RTVV des del 1995. Amb dedicació i vocació d'espoli se succeïren quatre directors generals en pocs anys —les hemeroteques documenten com desapareixien equipaments tècnics i decorats a mans de directius de la casa que tenien interessos en televisions locals privades, decorats i equipaments que reconvertien, la manera com productores amigues tapaven il•legament i amb nocturnitat el senyal de TV3 en l'enèsima guerra contra l'invasor del nord. Amenaçaren amb privatitzar TVV, varen perdre davant dels tribunals i la privatitzaren de facto: lliurant a productores externes —majoritàriament de Madrid i dels conglomerats mediàtics afins— el gros de la producció i contractant amb càrrec als diners públics centenars de fidels, parents i amics la principal faena dels quals és fer de comissaris polítics i degradar continguts. Així va anar creixent el forat negre del desgavell econòmic, la manipulació informativa, l'amiguisme sicilià. En l'època de l'expansió econòmica que ens ha dut a la situació de crisi greu en què ens trobem, en comptes de proveir econòmicament RTVV, l'autoritzaren a endeutar-se fins als mil dos-cents milions d'euros actuals.

Aquesta és la inviabilitat de RTVV: la de la nefasta gestió del PP que l'ha posat al servei dels seus interessos, de vegades, fins i tot privadíssims (encara queda molt per saber i jutjar del cas Gürtel i el paper de RTVV i el seu anterior director general, Pedro García) o repugnants (els presumptes abusos sexuals del cap de recursos humans Vicente Sanz). És imprescindible i urgent canviar el rumb de RTVV, destituir els principals responsables i sanejar la tripulació d'ineptes i aprofitats. El grup Radiotelevisió Valenciana és viable si es posa al servei dels ciutadans, si produeix informació de qualitat (no és més cara que els productes tòxics que paguem ara), si aposta per la programació de proximitat, si abandona els ruïnosos productes estrella com la Fórmula 1, si gestiona amb criteris de rendibilitat social i cultural els diners que els valencians posem per tenir una ràdio i televisió públiques i en valencià.

Al nostre país tenim suficient massa crítica, densitat social, capital cultural i professional per fer una bona televisió de servei públic, una televisió que pot també ser referent en l'entreteniment i la producció pròpia. Només necessitem els mínims de llibertat i democràcia per treballar, una gestió professional i ben qualificada, una selecció i promoció del seu personal atenent a criteris de mèrit i capacitat, i abandonar les males pràctiques que ens han fet tristament populars entre les televisions públiques d'Europa.

(Article publicat al Levante el dia 26 d’agost.)

El churreteo cotidiano

2011-09-05T11:29:00.000+02:00

Una familia de capitanes

Pepe Conejero

Queridas amigas, queridos amigos, otra vez estoy con vosotros en fiestas. El Churreteo lo dedico esta vez a mi persona y a mi familia. Y vosotros diréis que como casi siempre, y tendréis razón. Pero esta vez la dedicatoria está más que justificada porque en las fiestas del año que viene en mi casa será fiesta de primera, ya que en la familia habrá un miembro más y tendremos una capitana más. La alegría será desbordante, mi hija Carolina será la Capitana Cristiana del 2012. ¡Casi nada! Y con ella ya seremos tres los que hemos capitaneado las fuerzas cristianas: un servidor, de la comparsa de los Estudiantes, como lo son también mis hijas, fue Capitán el año 1978, y mi otra hija mayor, Patricia, fue Capitana el año 2000. Tener tres capitanes en casa no es la cosa más normal en las familias festeras de Ontinyent, pero los que me conocen y saben que he sido cofundador de la Comparsa de los Estudiantes y que no me he perdido un acto de fiestas mientras he podido, entenderán la ilusión que sentimos en mi hogar cuando alguno de sus miembros alcanza el honor más grande de la fiesta, el de capitanear los espectáculos más destacados.

En el caso de Carolina, la capitanía va a ser un reto personal completo, pues ella está haciendo los diseños de los vestidos del boato, de las carrozas, de casi todo. Con la ayuda de otros componentes de la comparsa, claro, y con su aprobación en definitiva. Por algo mi chica es de oficio diseñadora de ropa y estilista y quiere demostrar que su competencia en el ramo es suficientemente digna. Yo al menos estoy seguro que la capitanía va a ser todo un éxito, pero claro, ¿Qué va a decir su padre? No avanzaré nada de los planteamientos del boato de la capitanía cristiana del año que viene, eso sabéis que es secreto del sumario, pero veo a Carolina muy metida investigando atuendos estudiantiles de diferentes épocas y creo que los datos que va seleccionando prometen. Y no digo más. Dentro de un año, finestreta descoberta.

¿Que qué significa la foto que acompaña mi escrito? No, nada de eso que pensáis, no es un disfraz para los alardos del año que viene. No saldremos mig nuets como Gandhi. Ese de la foto soy yo tal cual trabajando en mi taller de costura ahora en verano. Efectivamente, cuando voy por la calle me preguntan si soy Gandhi resucitado. Otros más cultos dicen que soy todo un Manuel de Falla. Pero no, soy yo, Pepe Conejero, Bacora, para servir a Dios y a usted, sin tanto talento como aquellos personajes admirables de la historia, pero con un gran corazón recién reparado dispuesto a usarlo durante mucho más tiempo, hasta el último suspiro de mi felicidad y de la vuestra.

Acabadas las fiestas del 2011, que tengáis una felices fiestas el año que viene, ¡al loro, que serán tremendas! Un abrazo de corazón de vuestro amigo.

TANT TE VULL, QUE TE TRAC UN ULL

2011-08-21T20:39:00.000+02:00

El corredor mediterrani en qüestió

Ximo Urenya

Era ja massa sospitosa tanta unanimitat i coincidència en la reclamació del corredor mediterrani: partits polítics perifèrics i centralistes, de dreta, de centre i d’esquerre, nacionalistes espanyols bons i nacionalistes dels altres, empresaris del taulell, del tèxtil i del sector turístic..., tots acordats en la reclamació d’una infraestructura ferroviària que recórrega tota la costa mediterrània des de Tarifa fins Portbou i que després tinga la continuació pel centre de tot Europa, passant pels punts on l’activitat industrial siga més important. Estupefacció la dels que des de sempre sabem que Madrid ha estat i està en contra de tota línia de tren o de carretera que no passe pel seu kilòmetre 0 de la Puerta del Sol. La història dels greuges centralitzadors és llarga. Els industrials de les nostres comarques centrals encara es fan creus per com va poder ser tan bèstia l’administració de Madrid que va ordenar paralitzar la construcció de la via de tren Alcoi-Alacant quan ja era pràcticament feta, un precedent del que podria entendre’s com un antecedent parcial del corredor ferroviari mediterrani que ara es discuteix, encara. Els empresaris del sector turístic encara no entenen com és possible que tinguen AVE tantes regions espanyoles amb poca o nul•la activitat turística i, tanmateix, la costa mediterrània, la que té més trànsit de consumidors de sol i platges, no en tinga encara.

I és que hi ha molta gent encara que no sap que per als interessos de Madrid, Catalunya i el País Valencià no ho han de tenir-ho fàcil per a relacionar-se, gens fàcil. I que mentre les decisions es prenguen allà a ponent, seguiran les coses igual com sempre. Sobretot pel que fa a comunicació, siga terrestre, aèria i telemàtica: ni trens, ni doble via entre Castelló i Tarragona (les dues capitals d’Espanya sense connexió de doble via, encara), ni autovies gratuïtes ni televisió. Perquè les promeses i calendaris acordats entre el ministre de Foment de torn per a encetar la construcció dels primers trams del discutit corredor mediterrani van a aturar-se ara mateix de cara a les eleccions del 20N. I a partir del 20N ja sabem de sobres què va a passar amb els plans acordats fins ara amb el govern socialista.

La Cospedal ha donat ordre de parar tanta unanimitat i tanta coincidència, ha reunit els seus poders fàctics i ha dit que prou de corredor mediterrani, que què s’han pensat, que l’eix ferroviari no pot deixar de passar per Madrid i punt. Que si els Valencians volem portar a Europa les nostres mercaderies, que les enviem primer a Madrid, que des d’allà ja s’encarregaran de remetre-les a tot Europa, passant per Barcelona si fa falta, però res de connectar València i Barcelona amb el tren, ni amb autovia gratuïta com la resta de comunitats.

I el senyor Alberto Fabra què diu de tot això? El president de la Generalitat Valenciana diu a tot que sí, de moment. Diu que ens vol moltíssim i que vol el millor per als valencians. Que no li passe el que li va passar al de la dita, tant te vull que et trac un ull. Sembla que Fabra era dels que veien amb bons ulls la cordial relació de valencians i catalans, dels que estimava veure alguns programes de TV3, dels que eren partidaris de no tancar els repetidors, dels que creien fermament que la indústria castellonenca del taulell podria exportar a tot Europa més fàcilment el 70% de la seua producció si funcionava finalment allò del corredor mediterrani, que tota la resta de la producció industrial valenciana eixiria amb més facilitat cap a nord i seria molt més barat fer-ho amb la nova infraestructura acordada amb l’estat. Fabra sabia fins ara que els ports valencians podrien carregar al tren europeu més fàcilment els productes vinguts per mar de l’orient i amb destí final a França, Alemanya, Regne Unit, Rússia... Però ara, en encetar la campanya electoral de cara al 20N veurem com Fabra canvia de pensament i ens diu que Cospedal també té raó, i que es poden fer dos eixos ferroviaris, el central pel Km. 0 de Madrid i el del Mediterrani, ja ho ha avançat el diputat major Sr. Blasco. Una bestiesa de malbaratament dels diners europeus, ens diran des de Brussel•les, com ja els han dit per la barbaritat de línies d’AVE espanyoles –la major xarxa de tot Europa-, línies innecessàries en alguns casos, infrautilitzades en altres. Una d’elles l’han haguda de tancar.

Quan tanta gent comenta escandalitzada ara en estiu un infantil episodi esportiu, el d’un imbècil que li fica el dit a un altre per una qüestió de gelosia digna de ser estudiada per un especialista en neuroveterinària, mentre ningú sembla molestar-se per tantes voltes com ens han ficat des de Madrid el dit a l’ull als valencians i catalans per moltes raons vertaderament importants.

"L’alcalde que vullga una televisió per a ell, que se la pague de la seua butxaca"

2011-08-16T21:05:00.000+02:00

Compromís destaca l’estalvi i assenyala “la necessitat d’acabar amb amb un model televisiu esgotat”

La Televisió Municipal d’Ontinyent (TVO) deixarà d’emetre a partir del proper 1 de setembre, data a la qual finalitza el contrat que l’Ajuntament té amb l’empresa que gestiona MK Localia des de setembre de 2010, una decisió amb la qual està previst que les arques municipals estalvien més de 150.000 euros. Així s’anunciava hui en una roda de premsa per part del nou Govern Municipal d’Ontinyent, a la qual compareixien l’alcalde, Jorge Rodríguez, i el primer tinent d’alcalde i regidor d’Hisenda, Josep Antoni Francés, acompanyats pel portaveu del grup municipal d’Esquerra Unida, Manuel Ruiz.

S'assenyalava en primer lloc que el membres del Govern d'Ontinyent, una vegada analitzada la situació econòmica de l'ajuntament i la rendibilitat social de la TVO, “hem arribat a la conclusió que l'actual model de TVO no compleix amb els objectius que tenia marcats en la seua fundació, en 1995, basats en criteris superats per l'actual panorama comunicatiu. Pensem que amb dos canals de televisió privats emetent amb regularitat i la possibilitat d'un canal públic d'àmbit supracomarcal, el servei de televisió de proximitat està més que garantit”.

Es destacava que “per garantir els serveis bàsics, el Govern d'Ontinyent estan fent grans esforços, que no s'entendrien si dedicàrem, en aquestos moments, una despesa de més de 150.000 euros en mantindre les emissions de la televisió municipal”. Segons el primer edil, amb l’estalvi de la TVO, l’ajuntament podrà complir amb els col.lectius socials i culturals de la ciutat, “tan necessitats en aquestos temps de l’ajuda de tots perquè continuen atenent als més desfavorits o educant als nostres joves”.

S'afegia que “en aquestos moments que la coherència és un dels pilars sobre els quals es basa la credibilitat dels governants”, i en aquest sentit recordava que des de l'oposició ja es va denunciar a l’anterior legislatura que el model de televisió pública que aplicava el PP de Lina Insa no és compatible amb la pluralitat informativa. “La regeneració democràtica que necessita la ciutat d'Ontinyent també passa per acabar amb un model televisiu que pensem esgotat” .

El primer tinent d’alcalde i regidor d’Hisenda, Josep Francés, es pronunciava en el mateix sentit, destacant per la seua banda que la ciutadania entendrà que en un context com l’actual, “amb l’Ajuntament en un endeutament històric i sense liquidesa, el govern ha de ser auster i reduir per on pot”. Francés apuntava que altres administracions “estan llevant metges, llits hospitalaris o mestres, en un context difícil al qual el Govern d’Ontinyent ha de reduir despeses per on es pot, perquè la situació econòmica és la que és”

S'assenyalava que la situació econòmica heretada pel PP, “que ens obliga a reconduir i estalviar en aquelles coses que no son prioritàries per la a ciutadania d’Ontinyent, que està amb més de 4000 aturats i aturades i amb els serveis socials desbordats”. Ruiz coincidia a assenyalar que l’altra raó és “que el model de televisió local està esgotat, la TVO no ha complit el seu paper, i eixe model s’ha de reconduir, com devia d’haver-se reconduït fa almenys des de fa un any”.

Tot i això, s'afegia que allà on no arribe la iniciativa privada estarà l'Ajuntament per garantir que els principals actes de les festes siguen emesos en directe. Pel que fa als plenaris, el plantejament que hi ha és que es puguen seguir per internet per estalviar costos i incentivar, a més, que la gent acudisca en persona a les sessions. D’aquesta manera, el Bou, la Puríssima, la cavalcada de reis o les festes de Moros i Cristians es podran seguir en directe, com fins ara: “La ciutadania deu saber que allà on no arriben les televisions privades arribarà l'ajuntament”.

Estava la Mare. Stabat Mater

2011-08-10T11:55:00.001+02:00

Ximo Urenya

Estava la mare sola.
La meua soledat té el nom de Johann Sebastian Bach. El silenci absolut em fa por i és per això que quan prenc la decisió d’estar sol necessite de la companyia musical, perquè el so dels instruments, i si és possible de la veu humana, acompanyen la meua soledat i la facen agradablement suportable. És aleshores que la soledat és per mi un tast de la felicitat que anhele, la felicitat que anhela tot ésser humà.
Entre moltes de les obres clàssiques musicals que bressolen amb freqüència els meus moments triats de soledat estan algunes que tenen com a protagonista la Mare de Déu, ho he de confessar. Una d’elles és el Magníficat de Bach, i una altra és el Stabat Mater de Kzrysztof Penderecki. He recorregut uns quans dels Stabat Mater que estan gravats i és el de Penderecki el que més emocions em mou en allò que podíem anomenar l’ànima. Fins fa molt poc era el de Pergolesi el meu preferit.
Fa més o menys dos anys contemplava la imatge de la Pietat de Miquel Àngel, la tenia sempre a l’abast, mentre escoltava una qualsevol de les versions del Stabat Mater. Ara tinc penjada des d’aleshores a la porta del lloc on em refugie alguna estona una imatge descolorida que vaig retallar del periòdic El País, la qual mostra una escena de la coreografia de Nacho Duato, O domine Nostra. Cadascú es penja al seu lloc preferit allò que més li agrada. La imatge li l’he enviada al maquetador per si considera interessant unir-la al meu escrit. Cada vegada que passe per davant de la fotografia em vénen ganes de tornar a escoltar una vegada més qualsevol dels Stabat Mater que tinc guardats o d’escoltar-ne alguna de nova al You Tube; no s’acaben mai les noves versions. Però no sempre puc donar satisfacció a les meues barates passions.
Oh! Quan trista i afligida era aquella beneïda Mare del fill únic seu. No cal entendre tota la lletra d’aquesta elegia, escrita, se suposa, per un tal Jacapone da Todi del qual hi ha una versió en català del pintor Josep Llovera. D’ell he tret el vers. Però no cal seguir la lletra; a mi m’és suficient escoltar el cor, el meu i el grup de cantants que interpreten oralment la composició musical, i pensar quina deu ser l’amargor que sentirà una mare en sentir-se sola de sobte, el cos mort immobilitzat del seu fill penjant als braços. Ma mare sempre em va ensenyar a entendre el dolor dels altres com si fóra el meu dolor. I això mateix és el que intente fer quan trie escoltar unes coses tan poc habituals en el panorama musical que ens serveixen els mitjans nostres de cada dia. Practicar aquest tipus de soledat triada ajuda de desrovellar els engranatges sentimentals de la nostra ànima. Hi ha uns altres tipus de soledat imposades per les circumstàncies, ja ho sé, però això és una altra història.
(Aquest article ja havia estat publicat per la confraria de La Soledat d’Ontinyent)

Bernat i Abdalà i la seua requitalla (i tots envoltats per totes bandes)

2011-08-10T11:48:00.000+02:00

Bernat i Abdalà –i la seua requitalla (i tots rodejats per totes bandes)

Sentinella moro 1.- Qués veu, qués veu...?
Sentinella moro 2.- Uuui...! Molt de bulto, molt de bulto...
S.m. 1.- I tu com saps que són molt brutos...?
S.m. 2.- Que són molta gent, tronxicol...! Ai, i si són els de la ‘horda roja’ de l’any passat, que cridaven Aspânia-spânia...? Però aquells ens van ajudar a conquerir el castell...! Te’n recordes que vam entrar tots en tromba?
S.m. 1.- Sí, sí... i a mi per poc m’agarra una trombosi! Amb els trombons de plàstic aquells que anaven bufant!
Capoguaita.- Shhtt!, ieh! Prou de xarrusquejar!, qu’està al caure l’oficial de la guàrdia i encara ens fotrà!
Oficial de guàrdia moro.- Astaghfirul•lah! Què és tot eixe rebombori ensordit que s’ou ahí enfront...?
Cg.- Ah, uh! Se-sembla que són molta gent... però non-sapo si amics o enemics. És molt de nit... A lo millor... a la matinà...
O.de g. m.- Sioomee...! A la matinà, que dius tu, igual se’ns han pujat a les barbes... i al castell i tot!
Cg.- No-no ssé... De moment, sembla que estan acampant, pel que s’ou; i pel que se sent i s’olora... també sembla que estan fumant alguna cosa forta...
O.de g. m.- Això sí que és de veres! Me n’entre dins, que estic marejant-me! Vaig jo a fumar el meu narguil...

(una miqueta més lluny, allà en l’altet de Sent Miquel):
Avançat cristià.- Aaah! Allí’stà, la blanca vila d’Untinyân... I com de negra es veu ara!
Rastrejador cristià.- Buf, buuf...! Estan acampats davant del castell... i solten una pudor a herba cremà o cosa pareguda, que tomba! No sé què faran ahí. Serà per la calor...
A.c.- Calor forastera! Eixos estan fent-se unes favetes-en-albasana, qu’els agrà molt! I després, igual són ells qui primer ens han aulorat a moatros... i se’ns tiraran en tromba...!
R.c.- Tiraran la trompa...?
A.c.- Per m’auela la Sompa! Com a rastrejaor tens vista, però estàs prou sord! I tampoc aulores molt bé!
R.c.- I tu, què...? No saps ni parlar bé! I vols fer-te Ambaixador...? Mentre tinguem el Bernat...

(un poquet més tard):
Avançat cristià.- A la órdene del sinyor Capità!
Capità Cristià.- A vore si t’oblides que havies sigut guàrdia civil, uei! I vés a lo gra...!
A.c.- Al què...? Si acabe de vindre de l’altet aquell... i vinc fet un sentllaze!, que he caigut en un argilagar...!
C.C.- Que no m’anredres...! Què heu vist de la morisma?
A.c.- Poca cosa, i fosca; ara, això sí: hem sentit unes auloraes qu’asofoquen...! Jo crec qu’estan fent alguna cerimònia o algun ancanteri... Em pense que serà millor que a l’alba...
C.C.- A l’alba... ens posem a cantar albaes, no? Vés i crida l’oficial de maniobra i que vagen formant lo batalló!
A.c.- A la órdene del sinyor Capità! Senyor-sí-senyor!
C.C.- Vés-te’n a mateta cagà...! I a vore si t’oblides que vas ser marine, uei!

(arriba l’alba allà al més alt del castell, i...):
Capità Moro.- Quèe bée he dormit...! Aaah-eeuuu! Quina olor tan estranya... Sembla que algú m’estiga cuinant faveta-en-celiandre-i-za’faran...! Eeei! Què hi ha per ahí fora?
Oficial de guàrdia moro.- Per les barbes del nebot del Profeta! Astagfirul•lah! No ho entenc! Ahí davall està ple de gent acampada... però ara que ens alcem de dormir, sembla que ahí s’han posat a clapar...!
C.M.- Tu tranquil, que deu ser el públic, que ve a esperar les Ambaixades, després de passar la Nit del Riu...
O.de g.- Sí! Riu-riu... però no havien vingut mai tan prompte, ni tants! No’staran preparant un atac per sospressa?
C.M.- Tu no tingues pressa, que tot s’aclarirà! Busca’m l’ambaixador Abdalà al-Furadat, i que vaja preparant-se eixes parrafaes ostentórees que ell sap fer. Pel bigot del Gran Turc de l’OTAN, que els despatxarem a crits!
O.de g.- Eeei! Aaleertaa toots! Acabeu-vos el te amb timonet i preneu armament –de l’altre, solteu l’herbero!– i munició, i sobretot... porteu l’Abdalà ben aclarit! Que s’empina’l barralet de café-licor, que diu que’l desperta... però s’adorm!

(en el campament cristià, improvisat a corre-cuita):
Capità Cristià- Per tots los candaus i los trabucs! Què fem acampats ací tan lluny de lo castell?
Avançat cristià.- A les ordres del senyó Capità! És que hi ha uns altres estacionats davant del castell, i jo vaig a dirigir el trànsit i, de passada, multaré tots els qui estiguen mal aparcats...
C.C.- Quin tostó...! Això que ho controle l’oficial de maniobra. I a vore si t’oblides que has sigut monisipal...!
Oficial de maniobra.- Capità, capità! Eixa gent que hi ha ahí... diuen que no són moros ni cristians, ni públic...
C.C.- Ni civils, ni militars? I si no són públics, que són?, privats...?
O.de m.- Tampoc. Diuen que estan indignats... i un muntó de coses més!
C.C.- Maedéu Sinyor...! Lo que faltava pa l’euro! Tu, vés a per lo ambaixador Bernat Asgarrassàries!
A.c.- A la órden...! I si és precís, el portaré detingut i emmanillat!
C.C.- Per los claus del...! Arreaa! I a vore si t’oblides que has sigut poli...!

(des del l’altet de Sent Miquel i des del castell, Bernat i Abdalà observen la situació, i es parlen cridant):
Bernat.- Ah, la mare que va! Estem massa lluny. Banderer, passa’m el llargavistes eixe famós que dius que tens...
Abanderat Cristià.- Nyas, nyas! Ui, que em cau la bandera...!
Abdalà.- Ahí’n mig veig mogolló de personal... i encà n’ixen més de les tendes! I els crestians esteu molt pacallà!
Abanderat Moro.- I per allà veig com si foren un moro i un cristià –amb els acompanyants– declamant...

(allà més amunt de la font, per la Pujà de la Bola, es veu –i se sent mig-mig– una escena un poc estranya):
Ben l’Ham-Baixà.- “Crussando campos y barrancos / por allà per Al-Museros / caminan dies indios blancos / y un cabo de ‘consumeros’...
(Bernat.- Això de los camps i los barrancs... em sona. I los amiguets que porten...; eixa banda...)
(Abdalà.- Uuiii! Si això del Camps ja’stà passat... però ara vindran els barrancs i els tribunaalss...!)
Ibn l’Ham-Pujà.- ...y aaplegandoo a l’alqueria, / paraando el burro que montavaaa, / le disse el cabo a una tia / quen sus brassos suplicaava...:
B.l’H-B.- ...Toorcate loos mocos, prenda, / o te solte un mastegoote...!, / que pera tí tengoo heecho / ...uun hermoso ‘chafarote’!...
I.l’H-P.- ...Baarraques tengo en Museroos / y uun caampo de tomaterees, / cuaatro gossos perdigueeroos / y catorsee porqueteereess!...
B.l’H-B.- ...Y serca dee les estaaques teengo / uun corral quees astupeendoo / ...quee seerà uun coorral de vaquees / cuaando tu tancuentres dentroo!...
I.l’H-P.- ...Tuu aallí seeràs laa reinaaa!, / laa reeina tuu aallí seràs!, / tuu portaràs laa buurra... / yy io toompliré eel cabàass!”.

Bernat.- Pe-però això qu’ées...? És un sainet? O un concurs de xascarrillos...?
Abdalà.- No serà el Contrabando eixe que feu voatros...?
B.- Quee noo! Això deu ser una enserrona d’eixes que feu els moros...!
A.- Pos jo crec que és cosa de crestians...! Que heu recuperat la comparsa dels Xurros aquella...
Abanderat Cristià.- Bernat, Bernat! Que m’han dit que estan assajant una nova ambaixada...!
Abanderat Moro.- Abdalàa! Diuen que és per a substituir-vos i tallar la ‘línia en valencià’ que feu...
Bernat i Abdalà.- Que-quèee...!
A.C.- Que sembla que volen posar dos ambaixadors que vagen adaptant-se al castellà, pa que ho entenguen tots! I que seran dos ambaixadors ‘d’ofici’...
A.M.- I crec que diuen que és per a celebrar el gloriós 151 aniversario de las Embajadas-como-Dios-manda...! I que les vostres ambaixades fan més mal que bé, i a més: en valencià! Que això sobra...
Bernat.- Una nova ambaixada...? Ambaixadors ‘d’ofici’...? D’ofici de difunts!
Abdalà.- Per a substituir el valencià...? I per què no ho fan en anglés...? Pa que ho entenguen tots!
B.- I a més, ací, històricament, no entrava el castellà! Que això era allà a ponent... I els idiomes que servien ací a l’Edat Mitjana eren el llatí, l’àrab (i també l’amàzic, o ‘berber’), i el català... i l’occità i l’aragonés (ja quasi desapareguts)...
A.- Clar! Tant que m’ha costat a mi d’aprendre el català d’ací! I a més: som els únics que fem les Ambaixades en valencià! I des de les pàgines –ja virtuals– d’una publicació de les que han anat carregant-se –com altres tants mitjans de comunicació– que feien ús del valencià! Que no és un idioma oficial i ‘de especial protección y promoción’...?
B.- Això, això! Vés dient-ho en castellà... Anem acostumant-nos... Ai de nosaltres!
A.- Vergonya cavallers! –i senyores i xics i xiques–. Si el rei Jaume i Al-Azraq alçaren el cap...

Una veu dels acampats.- Maria! Maariiaaa...!
Maria, la fervent dona del Capità Cristià.- Ah! Almenys hi ha algú entre eixa massa de descreguts i infidels que invoca el nom de la Mare de Déu, de la Nostra Santíssima Senyora de la Immaculada Concepció!
Capità Cristià.- No’m digues! Que no serà que lo desconegut eixe està cridant-te a tu...?
M.l.d.del C.C.- Ah-no! Això sí que no! Tu què t’has cregut? Que no veus amb quina devoció crida el nom de la...
U.v.d.a.- Maariia! Maariiiaaa...!
C.C.- Recontrafotre! Si eixe és... Ascolta, Conxeta: lo desconegut eixe no invoca la Maedéu...! Que pregona lo herbam que ‘col•loca’ i, clar: amb tants parats, aturats, desempleats o descol•locats que hi ha entre eixa gent ‘indignada’... pos sempre hi ha lo qui s’aprofita per vendre’ls lo herbam pa fer fumates... Eixe és un ‘camell’...!
M.l.d.del C.C.- Un gamell...? No veig cap gamell d’eixos! I eixos indignats que dius... Uns indignes és lo que són!
U.v.d.a.- Maariia! Maariiiaaa...!
Farinah, la favorita vicioseta del Capità Moro.- Sents, gatorret...? Un venedor ambulant! I diu que ve d’Al-Meria... Portarà canyamel, henna per als cabells, albergínies, espècies, yassmina... Fes-lo pujar al castell...
Capità Moro.- Ni de broma! Eixe porta fulletes seques i adobades d’asxhís, i ja saps que tu no pots... per Al•lah!
F.l.f.del C.M.- Què...? No puc ni esternudar? És que eres moro-moro amb avarícia! Tu bé que fumes el narguil...!
C.M.- Calla i fila! Que tenim un xafarís ahí’n mig, tot ple de gent que no sé què vol... I els cristians, allàaaa...!
F.l.f.del C.M.- I encara ve més gent, per ahí pel Porxet. I pel Regall, uns amb cartells ‘contra l’alta tensió!’...
C.M.- Noomés faltava això! Estan aliant-se tots contra mi, que tinc la tensió alta...! I colesterol i triglicèrids i...

(mentrestant, en el campament, han anat ajuntant-se grups d’‘indignats’, 15-emes, ‘democràcia real, ja!’, ‘volem TV-3’, ‘canal n9u manipula’ –i l’altra TV ‘manipulina(va)’ i alguns infiltrats... I van apareixent cartells i pancartes que diuen: ‘SALVEU ELS BANCS, ROBEU ELS POBRES’, ‘NO SOM ANTISISTEMA: SOM CANVIASISTEMES’, ‘NO SE N’ANIREM!’, ‘PER UNA EDUCACIÓ QUE ENSENYE A PENSAR’, ‘DEFENSEM LA NOSTRA TERRA: SALVEM LES NOSTRES SERRES I PAISATGES!’, ‘SOM PERSONES, NO MERCADERIA!’, ‘JA N’HI HA PROU DE CORRUPCIÓ I D’ESPECULACIÓ!’, ‘FORA ELS MERCATS GLOBALITZADORS DE MISÈRIA PER A MOLTS I RIQUESA PER A POCS!”, I MÉS I MÉS...)

Avançat cristià.- A la órdene del sinyó Capità! Vaig a fer una aproximació i espiarem què pretenen...
Capità Cristià.- Fes lo refotut favor de no anredrar més! I digues a l’oficial de maniobra que diga a lo batalló que no tiren lo primer tro fins que jo ho mane... I a vore si t’oblides que has sigut de lo CESID...!
Oficial de guàrdia moro.- Astagfirul•lah! Ahí diuen que “si no ens deixeu somniar, no us deixarem dormir!”.
Capità Moro.- Tassament, justet el que ens faltava! Amb la melopera i la son que arrossegue jo...!
Abanderat Cristià.- Que diuen que “no ens representeu!”...
Capità Cristià.- Clar. Es veu que no són ni de los nostres ni de los dels altres... Pos seran de los seus! O ho diran per los que ocupen –i ocupaven– lo ‘Festers’ i lo Ajuntament! Shhtt...! Que no tiren ni lo primer tro!
Abanderat Moro.- Estan cridant que “la crisi que la paguen els especuladors, i no els arruïnats!”...
Capità Moro.- Arruïnat estic jo!, després de dir que ‘açò ho paga el capità!’... I després vindran les hipoteques i tot l’any anar de cul...! Em dóna ganes de davallar amb eixa gent i cridar “que ho apanyen els que... que...”.

Un xic alt i prim.- Democràcia festera real, ja! Que el poble també paga les Festes...!
Una xica massissa i cridanera.- Prou de lluir l’aixovar! Les que no tenim diners també volem compartir la marxa! Eixiu del ghetto...! Voleu guerra? Pos nosaltres volem festes més populars!
Un home major però ‘jove’.- Ja n’hi ha prou de presumir de morocristians i d’Ontinyent-capital-mundial-de-la Fiesta...! Sobren viatgets en crisi, i falta mirar el propi poble!
Una ‘jove madura’.- Primer Ontinyent!, després els turistes! Comencem per ací, i ja vindran si veuen bon rotllo! Vindran... si s’aclareixen amb la senyalització de les carreteres cap a Ontinyent, des de la costa i des de l’interior!
Un xicon cepat.- La imaginació al poder en la Festa! O pel contrari... la imaginació contra el poder!
Una xica llarga i prima.- Voleu comprensió? Doncs, nosaltres volem tolerància compartida amb les comparses!
Un iaio ple de marxa.- Ara ix molta gent a festes... però hi ha poca gent festera!
Una dona del poble.- Només voleu participació ‘mirona’...? Nosaltres volem participació cívica i festa conjunta!
Uns i unes i molts i moltes (encara).- I volem més respecte per la nostra llengua i cultura, i més ús del valencià!

Bernat.- Has vist...? I has oït i has sentit?
Abdalà.- Fan molt bé les Ambaixades! Però açò és molt complicat... Què podríem aportar nosaltres? Com dir-ho?
B.- Passem del cavall i del castell. Cridem alt i que tothom ens senta! Tu... al Campanar! Jo... al balcó de Cal Comte!
A.- Com es nota que has passat pels Llauradors! Quins crestians...! I ara vols fer política d’anjuntament...?

(Bernat està en el balcó-alcaldia i Abdalà en Al-Camp...anar. El públic-moviment-actiu i els exèrcits passius estan expectants):
Bernat.- Ah, de la vila reial...! / Ai, ciutat d’Ontinyent vella / que havia de ser més bella / i fer les coses com cal!
Abdalà.- Quan la ciutat siga poble / en l’ànima i el costum, / les festes es faran rogle / i no caldrà posar betum... / per fer-se passar per moros / ni per ser cristians antics / –tots junts: agnòstics o místics... / ni per copes ni per oros / ni espaseta o bastonet– / que estimen al Morenet / per l’arrel que encara els lliga / –no poses cara de figa, / Bernat, tu saps que respecte / les creences, si elles tenen / per tota la gent... afecte.
B.- Abdalà! No m’ho pensava / de tu! Reetruc!, quina parrafà... / Eixa no me l’esperava! / Tens més raó que un cristià / i un moro i un jueu junts! / Perquè, si no som difunts, / ben viu el poble estarà: / la ciutat retornarà / a ser l’Ontinyent obert / –tancat a la intolerància! / Mirant-ho ací ho veig ben cert / si arraconem la ignorància, / la mala bava i l’orgull / i refem el vi en el trull / per a beure bon trellat / i desfer l’absolutisme / que a Ontinyent ha desarmat / i l’ha apropat a l’abisme! / Que volem bons governants / i no ‘autoritat’ i punt! / Treballant agermanats / la Festa es farà conjunt / i diversitat alhora. / Jo no em ric si un altre plora! / Diuen que hi ha crisi –i tant! / i la riquesa va avall... / La imaginació cal dur-la / en alt, i anirem anant, / i amb idees... a cavall! / Ontinyent, tira endavant!, / fes recuperar la Vall / i comparteix dignitat...!
A.- Recoi! Pos tu, que ens has fet / el Sermó de la Conquesta! / I veig dos fets: Poble i Festa...
B.- I els dos s’han d’agermanar! / Mira des del Campanar: / que el poble antic va enfonsant-se / i pel llevant desbordant-se! / I cadascú va pel d’ell... / Hem d’armar bon cartapell...!
A.- Des d’ací veig com la gent / demana comptes en ferm. / Festa per tot Ontinyent! / L’oblit no ha de ser etern...
B.- Respecte mutu ens devem / músics, ‘mirons’ i festers! / Senyores i cavallers: / crec que ens organitzarem / si hi ha tolerància i temps... / que açò no s’arregla amb ‘vés!’. / Si quan els temps foren durs, / la Festa no se’ns pansia / era perquè tots amb uns / i un amb tots ho compartia! / Qui tenia mil pessetes / gastadores, deia: “estes / me les gastaré amb la colla!”. / Qui ara tinga dos-cents euros / pot fer-los fer festa, usant-los / i amb bon trellat compartint-los / I pot ser, al cap del temps, / rebrà amics ben compromesos. / Que el temps no és res si no el vius!
A.- I com amb la Festa, el Poble: / donar i no demanar / és un començament noble... / i escoltar, i no manar! / I amb consens i amb prou idees / pot començar-se a avançar: / la imaginació és debaes... / –no vol dir no reclamar / allò que és nostre i urgent!– / Hi ha emprenedora gent / i entitats i associacions / que sempre alcen Ontinyent / si hi ha participació / ciutadana... i bon govern!
Candau i Trabuc

Només veuen delictes allà on els volen veure

2011-08-04T01:30:00.000+02:00

Ximo Urenya

Hi ha nombroses activitats delictives de l’extrema dreta a les terres valencianes, però ni la Delegació del Govern ni la Fiscalia mouen un dit per a aturar els autors. Hi ha hagut abusos dels aparells policials en la repressió de les manifestacions ciutadanes i tampoc han fet res les autoritats per posar-hi remei. Això sí, quan el dia 6 d’abril del 2010 els veïns del Cabanyal van intentar impedir que les màquines derruïren uns edificis d’alt valor del patrimoni arquitectònic del popular barri del marítim la Delegació del Govern va enviar la seua policia perquè posara ordre sense contemplacions i prenguera bona nota di qui eren els malfactors que intentaven protegir uns edificis que el Ministeri de Cultura havia decidit que eren intocables. Una de les atrevides, entre d’altres polítics de l’oposició, que volien impedir la il•legalitat que volia cometre l’ajuntament de Rita era la perillosa Mònica Oltra. A ella la van traure els policies arrossegant-la, coixejant i amb vàries contusions al cap. La Secció Segona de l’Audiència de València va decidir aleshores que la diputada de Compromís es mereixia una bona advertència i que per tant se l’havia de jutjar. Malgrat que el Jutjat núm. 10 de València havia declarat prescrit el judici contra Oltra, l’Audiència va voler que seguira endavant el judici. Ara, després de més d’un any i d’haver estat arxivat el cas, davant la petició de l’Ajuntament de València i del Ministeri Fiscal, s’ha tornat a obrir el procediment i l’Audiència ha decidit finalment portar Mònica Oltra davant del jutge –perquè és que ara li ho han demanat-. Els tribunals no tenen en compte que el que van fer les màquines aquell dia formava part de l’espoli del Patrimoni valencià, segons el qualificatiu del Ministeri de Cultura de Madrid; tampoc no tenen en compte que una diputada ha d’impedir, o tractar d’impedir en aquest cas, que algú atempte contra un bé públic. Els tribunals deuen pensar que Mònica Oltra ha de pagar d’alguna manera tota la seua sèrie d’actuacions crítiques en les Corts valencianes contra la política corrupta del Partit Popular.

Dimarts passat, l’alcalde en funcions de la capital, Alfonso Grau, del PP, encara va tenir la barra de dir que és molt greu que una representant del poble haja de respondre davant els jutges per faltar al respecte a la llei. Una cínica resposta del polític conservador davant l’actitud de càstig dels tribunals amb la diputada de Compromís i una venjança també per haver dit el mateix la diputada davant l’obligatòria presència de Camps davant un tribunal.

A més d’Oltra, també es jutjaran tres persones més pel mateix “greu delicte”, seure al carrer davant les màquines enviades al Cabanyal per fer dues destroces de cases més, de les 1.500 que pretenen llançar a perdre per a obrir l’avinguda Blasco Ibàñez fins al mar: Un periodista de Ràdio Malva i dos membres de Salvem el Cabanyal, elements tremendament perillosos per a la seguretat ciutadana com la mateixa “delinqüent” Mònica Oltra. Qui diu que la justícia no actua amb diligència davant els individus enemics del poble? Ací teniu un exemple de la seua equanimitat. Podem dormir tranquils.

Ací a la Vall d’Albaida hem pogut comprovar també amb quina celeritat i dedicació va actuar el cos policial depenent de la Delegada del Govern central, del PSOE, per a evitar que una colla de delinqüents desaprensius tornara a tirar pedres als clots que s’estan fent per a instal•lar les torres de l’Alta Tensió. Uns torres que van a clavar sobre la muntanya cremada per algú fa un any i que -no sabem per què- va voler facilitar a Iberdrola la faena. Tres delinqüents tan perillosos –se’ls van emportar emmanillats a la mosquitera a passar la nit a la fosca- com aquella diputada descarada que també tenia la mateixa obsessió d’aturar una desfeta de les màquines del patrimoni valencià. Adés ha estat el patrimoni històric i arquitectònic de València, ara l’ecològic i paisagístic de la Vall d’Albaida, demà...

2011-07-30T11:22:00.000+02:00

TVO: 'no se vayan todavía, aún hay más'

Ximo Vilar, o el mini-Rupert Murdoch de la Vall

Germán Llorca. Equip AM

Sobre l'acusació de manipulació en TVO.

Són massa coses les que s'han de contar. I és que és per a no deixar de riure quan algú del Partit Popular d'Ontinyent parla de la TVO i de la manipulació. I sí, tot això també té a vore amb el senyor Ximo Vilar, que com tot el món sap fa i desfà (o al menys ho intenta) el que l'ix del nas en temes de mitjans de comunicació a la Vall des de fa dècades.

Sincerament, comparar-lo amb Rupert Murdoch és massa fins i tot per a ell. L'australià, al menys (si és que és consol de res) ha aconseguit amuntegar una immensa fortuna amb la seua manipulació grollera i descarada de la política i dels polítics (i no només de la política britànica). I ací, potser, és on s'acaba la hipotètica comparació entre aquestos dos personatges; però m'ha semblat un regal la possibilitat de posar-los en la mateixa frase i perquè de pràctiques fosques els dos en saben prou... però comencem des del principi:

Ximo Vilar és una persona que ha estat obsessionada amb monopolitzar la comunicació i els mitjans de comunicació de la Vall d'Albaida des de fa molt de temps. L'any 1996, quan qui escriu feia les pràctiques de la carrera a la Televisió Local d'Ontinyent (TVO), encara cuejava l'assumpte de com aquest personatge de sainet havia aconseguit tancar Ràdio Activa. Una emissora que, simplement, arrossegava molta audiència en perjuí de Ràdio Ontinyent, del grup Cadena SER i propietat de Vilar... bé, en realitat és propietat d'Anna Miquel... que noooooo, que no estic suggerint que siga un mantingut!

No pense acusar ningú de res en concret (que en aquest país, per menys de res li foten a un una denúncia sense trellat i això dóna molt maldecap), però l'opció de "tancar" els mitjans independents és una pràctica molt habitual, entre els poderosos de la comunicació i la política a la Vall d'Albaida (i si no s'ho creieu, pregunteu-vos quina emissora de ràdio és la que la senyora Lina Insa i la seua banda, amb la simple i passiva complaença d'altres personatges com Vilar, estan intentant tancar des de fa anys... efectivament, Fórmula Hit / Ritmo FM, que de moment són les úniques ràdios independents que hi ha i són competència de Ràdio Ontinyent... per cert, en una mostra magnànima de pluralisme, sempre que Lina Insa ha sigut alcaldessa, s'ha deixat de convocar a les rodes de premsa i enviar els partes als periodistes de Fórmula Hit / Ritmo FM; tant les institucionals com les del partit).

I tornem... poc després (any amunt, any avall) al senyor Vilar se li van creuar els cables i entenc que, per no sé quina classe de "recompensa pels serveis prestats", es va obsessionar amb la idea de "posseir" el canal de televisió local (en aquell moment era "el canal") i que li l'havien de donar. I de ben segur que la contaralla vindria de molt abans, quan hi havia un canal per a les festes (Ontele) que va arribar a tindre una certa programació regular. Però ja estem en 1996 i en aquella època la concessió de la TVO es va fer amb un govern socialista al cap del Consistori ontinyentí, amb Vicent Requena com a Alcalde. La TVO, no és per res, tenia uns equipaments tècnics molt per damunt de moltes televisions més grans de l'època i, sense entrar a valorar el més mínim la capacitat dels comunicadors i tècnics que tenien la concessió administrativa de l'Ajuntament, va ser el primer intent seriós de professionalitzar el canal.

Després, es cert que la Història donaria per a parlar molt de la professionalitat i de la progressiva degradació del servei públic de TVO (fer una tele, no és que siga car; és que és caríssim i si s'aspira a certa professionalitat, és carissíssim i tant els membres del primer bollit popular post-Requena, com els membres del posterior bollit tripartit post-Primera-Moció van preferir "no torcar-la massa", perquè sempre s'ha d'assumir un cost polític que no paga la pena). I vénen unes eleccions i guanya el PP. I torna a no passar res. I poc després hi ha una Segona-Moció. I hi ha un nou tripartit qui, per primera vegada en més de 10 anys, decideix renovar el servei públic que és TVO. I dotar-la d'uns equipaments nous i moderns, ja que els antics queien a trossos, i de fer el segon gran intent de professionalitzar el servei. Això tot impulsat al final de la legislatura per una Regidora de Comunicació, Teresa Mollà, entestada per donar-li a Ontinyent el servei de televisió professional, independent i plural i que feia anys que demanava atenció i perquè els equipaments havien d'estar preparats per al canvi tecnològic a la televisió digital (TDT). Ah; i tot, de nou, al si un govern progressista. I, clar, s'ha de dir i recordar, que després, quan ja governava el PP a Ontinyent amb la tele acabaeta d'assear, els consorcis de televisions públiques de la TDT en la Vall d'Albaida i la Costera no s'han posat mai en marxa... i xe quina casualitat!; resulta que la majoria dels ajuntaments que els haurien d'haver donat vida, és a dir, els que ho decidien, estan en mans de governs del PP.

Segur que em deixe molts detalls pel camí, però hi ha una cosa que no vull deixar de dir. El Govern que per segona vegada va renovar TVO també va dur el senyal d'InfoTV a la Vall d'Albaida. Que jo sàpia, augmentar i/o millorar l'oferta de mitjans de comunicació és símptoma de voler ser més plurals, no? I sí, i tant! Tot té un cost econòmic sobre el que es pot discutir i parlar, i fins i tot no estar d'acord, però una cosa no lleva l'altra (només un xicotet exemple comparatiu: al meu poble, Alcoi, diuen que un cert ajuntament que acaba de perdre el govern, li soltava 3.000 euros al mes a una tele per donar la informació de l'Agenda local... cosa que consistia en parar un full escrit a mà amb els esdeveniments de "l'agenda" davant la càmera una volta a la setmana... a que sí? A que tot és discutible?). InfoTV és la primera cosa que va tancar Lina Insa en arribar al poder fa ara un poc més de 4 anys.

Vaig tindre el privilegi (perquè vaig aprendre moltíssim) de treballar durant quasi un any en el Periòdic d'Ontinyent en una època en la que governava el PP. En concret, un de la senyora Lina Insa. I bàsicament sé quin és el tracte, des de dins d'un periòdic, que els donen als mitjans de comunicació que pretenen ser independents. Bàsicament: no entrava ni una xapa en publicitat institucional (ni bans, ni edictes, ni la típica salutació de festes). Bé, alguna coseta entrava, però és que no es pot deixar de publicar un ban o un edicte municipal en el periòdic de referència i més llegit de la ciutat. I entraven molt poques pessetes, bàsicament, perquè no érem dòcils amb les directrius de comunicació que emanaven de l'Ajuntament. Ara, tinc el privilegi de treballar en ARAMULTIMÈDIA, que fa informació a l'Alcoià, el Comtat, la Vall d'Albaida i la Costera. I des de fa any i mig sé perfectament (PERFECTAMENT) com tracta el PP als mitjans de comunicació que volen (puc dir "volem"?) mantindre una línia independent i que no són (som) afins amb els partes que ixen de la secretaria de comunicació del PP.

Un temps després vaig tindre el privilegi (perquè també vaig aprendre moltíssim) de ser el Cap de Premsa de l'Ajuntament d'Ontinyent (en concret, tres mesos i mig, mentre cobria la baixa per maternitat de la que era la responsable de comunicació en aquell moment) i sé quin era el tracte, informatiu i econòmic, que el tripartit els donava a tots els mitjans del poble. Em volen fer creure Lina Insa i la seua banda ara, que la TVO que han disfrutat durant 4 anys (nova-noveta, amb un plec de condicions tècniques i jurídiques que garanteix la divisió professional i unes retribucions econòmiques dignes per als seus treballadors) era plural? Mmm... deixeu que, al menys, m'ho deixe tovet i no m'ho crega.

I mentrimentres, no ens oblidem que hi ha un tal Ximo Vilar del que hem començat a parlar. Perquè mentrimentres, a l'hora que anava passant tot açò de cara a l'opinió pública, el senyor Vilar anava fent i desfent (o al menys intentant-ho). I tot sempre amb la invisibilitat pròpia d'eixos fardatxos que canvien de color; perquè poques voltes ix el seu nom quan es parla dels tejemanejes a propòsit de la tele local d'Ontinyent ... ...o de l'aparició i existència d'altres mitjans, aquestos en paper, creats i sufragats per l'oposició interna del socialisme ontinyentí més antic i, sense saber-ho, o sense voler-ho saber, més reaccionari, més POC CLAR i manipulador que puga haver... pregunteu-vos qui mana i qui és propietari del TBO de sainet roí que hi ha a Ontinyent... i pregunteu-vos també per coses com la desaparició de capçaleres històriques com Crònica.

Ximo, manen populars, socialistes o tripartits, sempre ha sigut molt d'anar per l'ajuntament (bé, no en persona... sempre es mimetitza en cossiol o barana d'escala perquè ningú sàpia que l'única cosa per la que s'interessa en l'ajuntament és la pela) a intentar intimidar (dic jo, per dir una cosa...) el polític en càrrec de torn. Arribava amb el seu Mercedes quiero-y-no-puedo passat de moda i sempre amb el mateix objectiu: que li donaren una tele. Com que la TVO tenia una concessió que es renovava des de meitat dels 90, Ximo es va fer amb una llicència privada; la MK amb la qual, diu ell, feia televisió (igual és que tenim un concepte diferent de què significa "fer televisió").

I mira tu per on, va ser el govern de Lina Insa, aprofinant-se'n de la possibilitat que dóna l'actual plec de condicions tècniques i jurídiques de la TVO (el que havia fet un govern progressista per a poder renovar la concessió de la televisió cada cert temps en atenció a les necessitats de millorar el servei) qui al final li la va "donar"... que nooooooo; que no li la va donar; que va ser en un concurs públic i tota la mandanga i bla, bla, bla... si és que com diu la dita castellana: quien la sigue la consigue; perquè li l'havia negada Requena. Li l'havia negada Lina Insa en un primer moment i li l'havien negada Manuel Reguart i Rafael Portero i veges a saber quanta gent més! Resultat de tot: xapem InfoTv, xapem l'MK (i en el cas de l'MK, a més, reballem a tota la gent al carrer sense miraments) i ens quedem només amb la intoxicació de la TVO de Ximo (àlies Ràdio Ontinyent). Sí senyors, QUANTA PLURALITAT i POCA MANIPULACIÓ! (>>>llegiu açò últim amb to irònic).

I sabeu què? Que en realitat no pense que siga per una qüestió de legitimitat, perquè Vilar, molt en el fons però, es dedica a açò de la premsa fa temps i té dret a presentar-se als concursos públics (i dic "es dedica"; perquè que jo sàpia, ell és electricista i l'única comunicació amb que ha pogut estar en contacte en aquesta vida és la que podria haver-se donat durant el seu pas per partit polítics com l'ORT, el PSOE o, més recentment, el PIO). Però insistisc, no és una qüestió de legitimitat, potser és més una cosa de vergonya (o de poca vergonya). Srs. del PP, no s'atrevisquen a tornar emmerdar l'opinió pública del seu poble amb el llança la pedra i amaga la mà de la suposada manipulació de l'actual Govern d'Ontinyent amb la TVO que, entre altres coses, com qui diu, no ha començat ni a governar i no duu ni els 100 dies de gràcia que antigament es concedien. I, entre altres coses, perquè qui sempre queda l'última en aquest joc i equilibris de poder és la GENT d'ONTINYENT, qui sempre l'aturen a la voreta-voreta de poder gaudir d'una bona televisió. Ja està bé de callar-se les coses. Queda escrit.

Veieu? Al final, la semblança entre Ximo i Rupert és mínima... tot i que als dos els hagen fotut al final el que més s'estimaven per no fer decentment les coses. I, per cert, com deia al principi, és que són massa coses que contar, perquè el Ximo, la del Mestre José María Ferrero**, també és una de les marxes mores més impressionants i aborronadores que s'han escrit mai... i és que no tot el que dóna un poble, per sort, ha de ser necessàriament lleig.

**com tot el món sap, el Mestre Ferrero, a més de ser d'Ontinyent, és un dels compositors de música festera més reeixits de la història. Diuen que l'any que va presentar la seua famosa marxa -o potser l'any següent-, va agradar tant, que la major part de les filaes d'Alcoi van baixar pel carrer Sant Nicolau al pas de "Ximo" i això va obligar a prendre mesures perquè no tornara a repetir-se la situació. I, per cert, si teniu ocasió, aneu el primer dia de festes a Ontinyent i sentireu com de bé ressona aquesta marxa a les parets de la Plaça de l'Ajuntament on, després de la tradicional desfilada de bandes, tots els músics la toquen per donar inici a les festes.

(Article publicat en Ara Multimèdia)

En llibertat les tres persones detingudes per les protestes contra l'alta tensió

2011-07-25T19:49:00.000+02:00

Hui han eixit en llibertat els tres detinguts per les protestes contra l’alta tensió.

Ahir dimarts 19 de juliol pel matí, des de la Plataforma contra l’alta tensió de la Vall d’Albaida, havíem convocat una visita-esmorzar a les obres de la línia d'alta tensió que està realitzant Conerva, una subcontrata d’IBERDROLA a la zona de la Covalta, al port d’Albaida. Com se sap, part del trajecte transcorre per la zona cremada el setembre passat. Després de la protesta pacífica, quan ja tornàvem cap a casa ens hem trobat amb un dispositiu especial montat per la Guàrdia civil amb tres pàtrols i un cotxe de paisà vigilant l'eixida del camí.

La Guàrdia civil s'ha emportat emmanillats dos companys i després de prendre’ls declaració a la caserna d'Albaida els han separat, enviant-ne un a Xàtiva i l’altre a Canals a l’espera de ser posats a disposició judicial.

Durant la vesprada d’ahir es va detindre a una altra persona a l’Olleria, fet que ha sigut omés per les autoritats quan se’ls ha demanat informació sobre l’estat dels detinguts.

Tot i això, a última hora d’ahir un grup de persones de la nostra comarca amb el suport d’altres de la Costera s’aproparen a les casernes de Canals i Xàtiva per fer saber als detinguts que, des de fora, s’estava amb ells.

Aquest matí, finalment, després de 24 hores detinguts i incomunicats, se’ls ha pres declaració als jutjats d’Ontinyent on a les portes els esperava una concentració d’unes 100 persones per mostrar-los la seua solidaritat i el seu suport amb lemes com “Qui jutjarà a IBERDROLA?”, “Pobles vius, pobles combatius” o “No a l’alta tensió”.

Cal fer saber que els detinguts han arribat emmanillats als jutjats i així han continuat durant les diligències prèvies. El jutge ha demanat finalment que els les deslligaren.

Prop de les 13’30h, han estat posats en llibertat.

Des de la Plataforma contra l’alta tensió es valora positivament totes les accions que s’han dut a terme per mostrar la solidaritat amb els tres companys.

Per altra part, considerem que havent un jutge de guàrdia de vesprada a Ontinyent no era necessari haver de passar la nit detinguts i aïllats a Canals i Xàtiva. Les accions de protesta i rebuig contra aquest projecte d’IBERDROLA van a continuar.

Informació facilitada per la Plataforma contra la'alta tensió.

Molta feina

2011-07-24T23:47:00.000+02:00

Manel Rodríguez-Castelló

En diuen treballs d´enginyeria però es tracta més aviat d´operacions de pura i dura bunyoleria (i que ens perdonen els autèntics professionals del ram). La forçada dimissió del ja per fi expresident Camps, tal com han narrat els periòdics, és de moment el darrer acte de la misèria i la incompetència que des de fa massa anys protagonitzen l´escena valenciana. Que si signe el paperet en què confesse la meua culpabilitat i evite així el xou del judici en vespres de campanya electoral, que si ara no el signe. Que si fa una estona he demanat que m'obrissen les portes del jutjat a deshora perquè hi havíem d'anar els quatre ben mudats, però ara proclame per la mateixa regla de tres la meua absoluta innocència i faig el que no he deixat de fer durant la llarga estoneta: presentar-me com a víctima d´una conjura universal contra la meua persona, de la qual en quedaria exclòs l´exèrcit de col•laboradors, aduladors, amiguets, coneguts, saludats, raspalladors i aplaudidors a jornada completa a qui estic tan agraït en aquestes hores amargues que malgrat tot encara em fan riure. I mentre fa el seu discurs de comiat (en aquests temps qualsevol nyap pot passar per tal) amb la manca de sincronia entre paraula i gest que és l´autèntica marca de la casa i senyal inequívoc que el ja per fi expresident torna a mentir com un canalla, el pobre home acciona a tota llet la màquina de l´autobombo amb què els pusil•lànimes creuen que salvaran l´honorabilitat perduda. L'ombra fugissera d'algun dubte? L'indici més lleu de mínima autocrítica? ¿Alguna paraula aguda que rime, ni que només siga en assonant, amb la corrupció que recorre el territori valencià de nord a sud i ha deixat l'aire de la política irrespirable però que el ja expresident i encara diputat Camps deu confondre amb l'olor dels llorers de la victòria fins quan ja s'han transformat en derrota inapel•lable? El grotesc espectacle de la dimissió de Camps i la burda manipulació de la informació que en va donar Canal 9 han elevat fins a límits difícilment suportables el sentiment de vergonya col•lectiva. Xavi Castillo ha expressat molt bé el que molts pensem: ell se'n va però la merda es queda. El camió del fem té encara molt feina. (Article del Levante del diumenge dia 24 de juliol)

Roig

Una mica de color

2011-07-24T23:29:00.001+02:00

Didac Botella

Migdia. València. Carrer de la Serradora –més conegut per Serreries, adaptació valenciana i popular de Serrería, nom del carrer en castellà–. Circule en direcció a l’avinguda del Port, tot cercant una agència de viatges on hi treballa una amiga de ma mare. No tinc cap esperança de trobar un bitllet mínimament raonable per marxar cap a Cuba en agost. De moment, tot allò que hem vist ronda els 1500€; un preu que, certament, no té res de raonable ni entén de raons. Què hi farem! Ma mare però, ha insistit en que hi anés. Si més no, tindré una referència més. Continue avançant per la calçada, a tocar dels cotxes aparcats. Òbviament, circule en bicicleta. L’única informació topològica que tinc de l’agència és que està relativament prop de l’avinguda del Port. Tanmateix, desconec quina vorera l’acull. Per això vaig fent cops d’ull a dreta i esquerra. La sensació és una mica la d’anar a les palpentes però pel carrer i a plena llum. No és molt prudent circular distret per una avinguda infectada d’automòbils tractant de trobar un local del qual –i aquest fet agreuja la meua distracció– no conec ni el nom ni el color de l’aparador. És una mica temerari, per bé que ara està justificada aquesta distracció. Sovint però, circule per la ciutat observant les cares de la gent i tota la quotidianitat que m’envolta: ara una casa; ara un balcó; ara una tanca publicitària... No puc evitar-ho malgrat que sóc conscient que és un costum una mica suïcida. Continue avançant. Cotxes aparcats –un parell, en doble fila–. Dona que espera per creuar –porta ulleres–. Continue avançant. Semàfor en roig. Creuament. Deixe passar els transeünts sense aturar-me. Mire cap a la dreta. Net de cotxes. Continue avançant. Ara, el tram de carrer és momentàniament tranquil: no tinc cotxes ni davant ni darrere. Tanmateix, l’allau ferotge de trànsit rodat no tardarà molt en tornar a l’atac. És el bioritme de la ciutat a motor: circular; aturar-se; circular; aturar-se. Amb la bici, no: sempre circules a velocitat constant. I en silenci. I fent exercici aeròbic. I a cost zero. Continue avançant. De cop i volta, se m’escapa la mirada cap a enlaire: he vist alguna cosa en el balcó d’un edifici. Detecte ràpidament l’objecte en qüestió: una bandera. L’he vist perquè el meu camp de visió ha captat un moviment: el vent ha fet bellugar la bandera i l’ha separada de la paret. “Una bandera?”, pense instantàniament, estranyat per l’aparició. No n’he vist cap altra i no adverteix cap motivació recent per fer exaltacions espanyolistes. El primer cop d’ull no m’ha permès de veure-la bé però no tinc el menor dubte que es tracta d’una bandera espanyola. “Faltaria més!”, em dic resignat. Continue avançant sense capficar-me: hi estic més que acostumat. Algun fanàtic de la “Roja” que vol decorar perennement el seu balcó. Sé que no és matemàtic però penjar una bandera espanyola del balcó implica, en la gran majoria de casos, un seguit de premisses ideològiques bastant funestes –des del meu punt de vista, clar–. I quan puc veure la bandera al complet, una franja violeta desmunta de soca-rel tots els meus perjudicis: és una bandera republicana! Ara ho entenc: 18 de juliol! Fa 75 anys que va començar la guerra civil espanyola. I una persona ha penjat la bandera republicana per recordar l’efemèride des del costat dels qui van defensar la democràcia i lluitaren contra els feixistes i la barbàrie. M’ature i faig una fotografia. Em sembla curiós i emotiu. Escriuré alguna cosa. Agafe la bici i reinicie la marxa. Continue avançant. Sense adonar-me’n, aquesta visió m’ha fet sentir simpatia per la gent que viu al pis. Ara pense que són bona gent. Em reprenc l’actitud i el pensament. No és just: fa un moment pensava que eren una colla de feixistes. I només una franja de color violeta m’ha fet canviar radicalment d’opinió. Maleïts símbols! No és just però és, fins a cert punt, inevitable. Ho fem d’una manera inconscient: la ment sempre vol anticipar-se. Però cal anar en compte de no prejutjar amb massa contundència. Sovint, les aparences enganyen. Tot amb tot, no puc estar-me de dir que, en una realitat política tant difícil i gris com la que vivim al País Valencià, m’ha alegrat especialment de veure una bandera republicana el dia 18 de juliol. Visca la República! Continue avançant. València-Madrid, Madrid-Havana. Anada i tornada. 1690€. L’alegria republicana ha durat ben poc. Caguen l’ou!

Viu refugi dels llibres...

2011-07-23T12:55:00.000+02:00

david mira gramage

“Si faig el meu ofici o el meu art

monòton en la nit assossegada,
quan només s’aïra la Lluna
i els amants són al llit
duent als braços totes les tristeses,
vora la llum cantaire jo treballe,
no per ambició ni per
guanyar-me el pa
o per l’envaniment i el comerç
d’encanteris
als teatres de vori,
sinó per la senzilla
paga, la més secreta del seu cor”.
No per l’home soberg jo, decantat
de l’aïrada Lluna, escric en pàgines
com d’escuma marina, ni pels morts
que amb els seus rossinyols
i salms torregen,
ans pels enamorats, que estrenyen
als seus braços
les tristeses dels segles,
i no donen lloances ni jornal,
ni fan cas del meu art o el meu ofici.
...si els amants es perdessin,
no ha de perdre’s l’amor
i ja la mort no tindrà cap domini.”

DYLAN THOMAS

Si et trobes sol. O si ni tan sols et trobes... Sí, amiga, ell serà sempre el teu millor amic. El llibre. És clar, amic meu, ell et farà trobar, sempre; fins i tot –i a voltes sobretot– allò que no busques. Obri. Obre’t. Obriu-los, els llibres, que mai no us molestaran, que sempre podreu tancar-los quan voldreu... Sí, amigues i amics. Tot està escrit en els llibres. O s’escriurà. I es tornarà a escriure. I a imprimir, i a editar... i potser a reeditar, ah. I a relligar-los. Abraçats per les tapes. Oberts, són ells qui vos abraçaran. Si et trobes sola, ja saps que el llibre és el teu millor refugi davant la sole-dat. Sí. Estan vius, els llibres: perquè contenen tot el món al seu interior. Viatgeu! I sentiu-vos vius... Un llibre és el més viu refugi contra la mort. Perquè els llibres són el millor refugi contra la solitud, o contra la mala companyia que s’instal•la de vega-des al cap, al cervell, als nostres pensaments. Ah, i penseu: quantes persones –al llarg de la història de la Huma-nitat– han deixat tota l’experiència, tota la reflexió, tots els coneixements que tenien i que havien aprés –de vegades, en altres llibres– i ens han deixat la mà oberta a compartir la vida, escrita: s’han deixat en els llibres l’estima d’allò que més els importava que seguira viu... en nosaltres, que després els llegiríem. Aquestes persones... s’han deixat, elles, el millor del seu esperit en els llibres. I nosaltres ens hem enamorat de vegades llegint... assumint, revivint –i reiventant, a través de la imaginació– això que llegim, allò que van escriure, per a nosaltres només, aquells torsi-manys de la literatura... que només escrivien per a ells, primer, per a la seua gent, després; i sempre, per a nosaltres! Sí, resulta que escriptors i escriptores, la gent del gremi de la ploma, de la lletra lletraferida... re-sulta que són ‘útils’, que són necessaris per a la societat, encara que a-questa no els done cap sou –ni que fóra simbòlic– per a viure. Però sem-bla que és així com ha de ser: ja no hi ha mecenes amb dedicació abso-luta per a protegir ni artistes plàstics, ni músics, ni filòsofs, ni dramaturgs, ni... ni per a gent que escriga po-sant tota la seua energia, tota la seua treballada reflexió, tant s’hi val que siga en vers o en prosa. Bé, això no fa res. No ve al cas, potser, ara, que tothom escriu i escampa el seu art a través de les xarxes internàutiques... I per cert, cal anar acceptant l’enorme diversificació que han tingut els formats dels ‘llibres’: no és res de nou, perquè hem pogut seguir part d’allò escrit mirant-ho: sí, mirant-ho, escoltant-ho... i sentint-ho algunes voltes; a través del teatre, del cinema, de la ràdio, enmig de les pàgines de la premsa, en els temes de lletra adaptada i musicada i editada en discos o suports tecnològics diversos... i ara, sobretot, a internet i, fins i tot, als ‘llibres electrònics’, encara limitats en alguns –o molts– aspectes; però cal acceptar-ho, com s’ha anat acceptant l’evo-lució multisecular de l’art de l’escriptura: sobre argiles, terrisses, ploms, pedres, metalls diversos, vidres, mar-bres, papirs, pergamins, paper...! Renuncie a enumerar els llocs i els suports on l’Humanitat ha escrit, hem es-crit –i llegit– com renuncie a enumerar els ‘gèneres’ en què hem anat classificant allò que hem escrit i llegit. Però no renuncie encara a expressar la meua estima total pels llibres impresos i enqüadernats en paper més o menys ‘bo’: tot paper és bo!, per a poder sentir encara eixe tan íntim i multitudinari alhora plaer del ritual de la persona i el llibre: el podreu llegir en qualsevol lloc i postura, desperts o mig adormint-vos al llit, a la llum del sol o l’elèctrica, o del ciri o...; en fi: no caldrà connectar, moure dispositius o ‘ratolins’, cremar-vos la vista a les pantalles, o fotre-vos si se’n va l’energia totalment o parcialment, ni estar pendents del ‘menú’ in-formàtic per a qualsevol anada o vinguda per l’interior del ‘llibre’: amb un llibre imprés, o amb papers im-presos encara que estiguen desenqüadernats, podreu fer el ritual que encara marca la nostra naturalesa huma-na des que va començar a llegir sobre paper o similars: el tacte, el moviment dels ulls, el pas de les fulles, relle-gir, anar a l’índex o a la portada o als crèdits o al capítol que voleu revisar en un punt concret, i reflexionar, sense deixar el fil de l’argument que llegiu, tancar els ulls, obrir-los i trobar-vos el llibre, obert o tancat, pe-rò sempre ençà de la virtualitat: l’objecte personal i quasi personalitzat que manipuleu com voleu i amb l’hu-mor o l’amor o el dubte o... tot això vostre que també queda reflectit al llibre ‘vostre’, que podreu dur –sem-pre activat i real– al vostre abast i allà on vulgueu estar, a qualsevol lloc o racó o immensitat habitada o des-habitada o desproveïda de fonts d’energia... que no siga la vostra pròpia voluntat. I el llibre. Sempre refugi, sempre fidel, sempre humil i grandiós, sempre compartit físicament i intel•lectualment, sempre...

De vegades, hi ha llibres –o fragments de llibres– que val la pena ‘escoltar-los’: i això vol dir, per exem-ple, la interpretació del llarg poema ‘Coral romput’ de Vicent Andrés Estellés, per Ovidi Montllor –i amb Toti Soler a la guitarra!– i que està enregistrat i editat (reeditat fa poc temps en DVD, junt amb tota la dis-
cografia de l’Ovidi) i que vos recomane, ja no ‘escoltar’, sinó ‘sentir-lo’ –i amb auriculars, és impressio-nant–, ara que ja no podrem gaudir mai més d’eixa interpretació en directe... Seria inútil intentar explicar-vos ‘què és’ el Coral romput, aquell poema que comença dient “Una amable, una trista, una petita pàtria...”. Pe-rò sí que us insistiré en què la lectura més ‘íntegra’ que podreu fer és –si voleu, amb el llibre (editat per 3i4)– resseguint els alts-i-baixos, la contenció, el desesper, la joia lligada a la nostàlgia i a l’aflicció, la pena, l’evo-cació punyent, l’humor... tota la barreja de sentiments abocats que formen eixe singular poema: resseguint la paraula, escoltant-la i sentint-la ‘dita’ per Ovidi Montllor! Un gran treball fet amb molta dignitat i enregis-trat ‘al peu del canó’ en males condicions i unes escasses hores (quasi ‘de tironet’) que indignament li van donar els estudis de gravació... perquè ‘això’ no era ni comercial ni rendible. Jo me l’estime molt, aquesta versió sonora del poema de Vicent Andrés Estellés... i de vegades pense que em fa retrobar aquell que vaig ser (jo també vaig ser poeta, crec...). En contraposició –però extraient-ho de dins del poema– recorde, i vos transcric, un fragment que evoca –i ‘dit’ per l’Ovidi és genialment expressat– diguem-ne, algun d’eixos grisos i mediocres ‘poetes’ de flors i violes que eren als antípodes de l’Estellés, dins de la mateixa reduïda ‘pàtria’ valenciana del franquisme d’aquells anys ’50 més grisos encara...: “L’horabaixa petita, i trista, i entranya-ble, / d’aquests carrers antics que m’agrada recórrer, / on jo voldria viure i escriure versos grisos, / absolu-tament grisos, mentre es crema l’espígol / damunt les quatre brases; una taula petita, / damunt d’ella una manta, parets empaperades, / un taulell un poc solt, i creure dolçament / que Campoamor fou un poeta formi-dable, / que El Ama és un poema com se n’escriuen pocs, / i llegir en veu alta certes rimes de Bécquer / i jaure, i no dormir, pensant només, pensant / que he d’escriure un poema en octaves reals / i no com els poetes del dia, que no solen / rimar perquè és difícil. Jo voldria, jo vull / creure que és necessari escriure tots els versos / ben a-con-so-nan-tats i obeint certes lleis / i en un valencià ben nostre, ben nostrat, / com diuen, amb un índex enravenat de sobte, / homes que tenen títol de Mestre en Gai Saber, / i dir que no, que això de que el valencià / és català no és cert, que això és trair la Pàtria, / la terra on hom va nàixer i-queeno-home que-no!, / fer un any el llibret de versos d’una falla / i aconseguir com siga que el Rat Penat em done / almenys un plat de glòria, i passsaar-me la vida / aconseguint Violes i Englantines i accèssits. / Un món petit i tendre, positivament ten-dre, / el gat damunt els peus, el corcó en la cadira, / després el crucigrama, i demà si Déu vol...”. Demà... (supo-sant que n’hi haja), quan serem en ell, veurem que ja és ahir; perquè ‘demà és el record que tenim ara; i sempre és ara...’; però, si no hi hagués demà, ni tingués temps d’escriure’t més lletres, deixa’m acomiadar-me, amb un altre fragment –de tants, de tots, com voldria transmetre...!– d’eixe Coral romput de Vicent Andrés Estellés, i la veu de l’Ovidi, i el racó immens al cor, i al cervell, i a l’oïda, i de vegades la llàgrima... destil•lada entre el cor i la ment...; el meu ocult refugi de tantes... “...una tendresa oculta, una certa tristesa, / com si ja no pogués tornar altra vegada, / com si aquesta vegada fos la darrera ja, / com si ja degués dir adéu i fos ja tard, / com si tingués vergonya, també, de dir adéu, / o de semblar retòric. I l’adéu, com un os, / un os petit, creuat brutal-ment a la gola. / Ja saps que ha arribat l’hora d’anar dient adéu, / d’anar ja retallant, perfilant, concretant / l’esperança. Un afer ben trist i necessari. / Cal acomiadar-se, amb afecte, amb tristesa, / d’allò, d’aquelles coses que s’han estimat més, / il•lusions que ja no es poden realitzar, / car és tard, és ja tard, absolutament tard... / Anar, ja, reduint, limitant els afanys, / ja les il•lusions en una cosa sola... / Adéu, adéu, adéu...”.

Creu-me, tu que llegeixes, no deixes de llegir. Només puc assegurar-te que els altres fragments del Coral romput –només és un exemple– poden ser millors que els que has conegut ara... o abans. Aquest espai és molt reduït per a posar més exemples de fragments de llibres, d’escriptures, usades en altres formats, reinterpre-tant-se, fent-se sentir... Però bé, m’ha eixit un exemple i pot servir de punt de partida, de suggeriment, de... No-més sé, ara, que si escric açò, tan pobre, és per haver llegit i haver alimentat la meua ment amb lectures, sempre, com em van ensenyar i vaig aprendre... quina sort! Tindre els llibres, eixos grapats de fulls plens d’històries de la història... a la disposició de qualsevol persona que sàpiga llegir –i si no sap, que aprenga ràpidament!–, perquè allà hi ha a prop alguna biblioteca, alguns amics i amigues que ens recomanaran lli-bres que estan a l’abast de qualsevol economia; o que ens deixaran –i els deixarem– els seus –els nostres–. Compartits. Sí, sí: llegiu sempre. Els llibres esperen i ofereixen, sempre, amb paciència infinita, els seus con-tinguts tan diversos... A mi, els llibres m’han ajudat, m’ajuden... i m’ajudaran sempre, fins a la mort, a passar la vida, a viure, a salvar-me la vida fins i tot. Ara ja em trobe en moments baixos d’una vida que se m’es-muny... I em trobe limitant ja les il•lusions i els projectes al mínim. Però, si encara... Si em recupere i em cure l’esperit malalt, si encara pogués escriure alguna cosa que de veritat pagara la pena, que vos tocara el cor i l’ànima i la vida... aleshores, com diu el poeta, “...ja la mort no tindrà cap domini”... Però, de moment, puc suggerir-vos que no deixeu els lli-bres. Amic, amiga, has de llegir. Però deixa de llegir-me. Què et puc re-comanar? Només que tanques aquesta ‘pàgina’ (la meua part, només) i que òbrigues un llibre. Qualsevol. Que no siga meu.

A favor de la llengua

2011-07-15T21:07:00.000+02:00

Ximo Urenya

No ens hem de quedar-nos callats davant la nova, o no tan nova, estratègia contra la nostra llengua i cultura que ha encetat el partit que s’ha imposat a les comunitats on, a pesar d’ells, encara la parlem, llegim i escrivim. Sense anar massa lluny, hem vist quina ha estat la primera de les decisions que han pres personatges de blau després de prendre possessió dels seus nous càrrecs: El president de les Balears ha anunciat que va a carregar-se el sistema actual d’ensenyament en català a la seua comunitat, seguirà el mateix sistema del trilingüisme que ha anunciat per als alumnes valencians el Consell presidit per Camps, el mateix president de les Balears acaba de suprimir la subvenció que s’havia donat fins ara a la Universitat d’Estiu de Prada, una altra presidenta del PP, Luisa Fernanda Rudi, va anunciar ahir en la presa de possessió que modificaria la llei de llengües i que en derogaria els articles que protegeixen o promouen l’ús del català i l’aragonès, l’alcaldessa del mateix partit que ha entrat per primera volta a governar Elx no tenia una altra prioritat que substituir les plaques en valencià d’alguns carrers significatius de la ciutat, els parlamentaris populars de les Corts han dit que no a acceptar el candidat a formar part del Consell Valencià de Cultura a l’últim dels intel•lectuals valencians més conspicus i més reconeguts pel món de la cultura d’ací i d’arreu del planeta, Joan Francesc Mira... Per a què seguir?

Diuen que és la del PP pot ser una seua estratègia de distracció per a entretenir els queferosos que no parem des de fa anys de denunciar la corrupció generalitzada que ha emmerdat i emmerda no només els vestits regalats al President de la Generalitat, i simultàniament del PP valencià, sinó també els dirigents més destacats des del nord del País amb les despeses desorbitades amb aeroports i altres infraestructures inútils fins al sud amb tota la pudor del fem alacantí centrifugat que ha tacat la poca impol•luta dignitat que s’hi podia trobar per allà baix.

Davant la creixent agressió contra la nostra llengua i cultura a tot arreu dels nostres països no ens queda una altra possibilitat que fer el que el nostre poble ha fet sempre, resistir. Fins ara la resistència ens ha permés continuar sent valencians i sentir-nos forts mentre ens sabem units a la resta dels altres territoris que mantenen una mateixa lluita contra els que voldrien haver-nos fet desaparéixer fa temps. Per això enguany hem de tornar a respondre a totes aquelles iniciatives que com la d’Eugeni Reig pretenen mostrar al món que encara som un poble viu i actiu.

El 14 de juliol de 2010 es publicava a Infomigjorn, revista virtual que dirigeix Eugeni Reig, una carta de convit adreçada a tothom, amb la proposta de celebrar la Festa Vicent Andrés Estellés (que nasqué a Burjassot el 4 de setembre de 1922). La proposta suggeria fer una festa els primers divendres o dissabtes del mes de setembre, on entrara un plat típic de la nostra gastronomia, un bon vi de la terra i la lectura de poemes de Vicent Andrés Estellés, de manera semblant a com fan els escocesos –des de fa ja més de dos-cents anys– cada 25 de gener, per celebrar el naixement del poeta en llengua escocesa Robert Burns (1759-1796).

Amb l’objecte d’instituir una celebració, de crear un nou recurs amb què cohesionar la gent progressista, promocionar la nostra autoestima i defensar la nostra cultura i llengua d’una manera festiva i popular. El resultat l’any passat va ser prou engrescador, ja que la primera Festa Estellés va celebrar-se al llarg del mes de setembre proppassat, i també en octubre i novembre, amb sopars, dinars, recitals o itineraris poètics a: Alboraia, Alaquàs, Alginet, Barcelona, Benaguasil, Benicarló, Benimaclet, Benimodo, Burjassot, Canals, Cocentaina, Cullera, Dénia, Elx, Gandia, Guardamar, la Nucia, Manuel, Montserrat dels Alcalans, Otos, Picanya, Sant Joan d’Alacant, Sueca, Teulada, Torrent, València, Vandellós, Vilamarxant, Vic i Xàtiva. Hi van col•laborar escriptors i poetes, a vegades com a organitzadors, presentant l’acte o com rapsodes: Francesc Arnau i Chinchilla, Núria Cadenes, Manel R. Castelló, Isidre Crespo, Ruben Luzón, Antoni Martínez Revert, Jaume Pérez Muntaner, Vicent Nàcher, Alfons Navarrete, Antoni Prats, Lluís Roda, Andreu Salou, Antoni Torrenyo i Francesc Viadel. També van donar-li suport i van col•laborar cantautors, com ara Miquel Pujadó i Olga Suàrez, el grup Confiteor, Feliu Ventura, Pau Alabajos, Pep Botifarra, Àlvar Carpi, Rafa Xambó i Xavi Sarrià; com també músics: Antoni Lloret, oboista; Josep Devesa, percussionista, amb la marimba, i Ivan Balaguer i Marc Donate amb el violoncel.

A la Vall d’Albaida hem de tornar a respondre a la Crida i celebrar de nou, i amb més gent que l’any passat amb els mitjans que tinguem, per tal de consolidar la instauració d’un referent cultural, d’una celebració de la poesia, popular, festiva: una festa nostra. Una festa per honorar un dels nostres màxims poetes. Una festa per manifestar que encara volem assumir la veu d’un poble.

LLETRES Đ(INTER)CANVI

2011-07-13T23:09:00.000+02:00

“Sí, quan vinga un temps càlid, que no

escau a la fi

de l’any, ja a l’any vinent en tardania,

i el garbí, que du olor de la pluja i d’estiu,

a les grans branques prenga les fulles

moribundes...

(...)

...no sabríeu per què, tot d’una, la dolcesa

us omple el cor, o als ulls us vénen llàgrimes.

Sereu dins un vent càlid, com de juny,

i entre fulles

caient. ‘Quan fou així?’, direu

i ‘Qui m’acompanyava?’.

No en tindreu cap record i us estareu, sentint

el vent al coll, el vent damunt les mànegues.

Olor d’herba i de fulles mortes d’algun jardí

Sentireu. Amb ulls closos, direu: ‘Amb qui?’

I on era?’.

Archibald Macleish

(frag. d’‘Incerta memòria’)

persones especials, asimètriques...

david mira gramage

Durant uns dies –quasi un parell de setmanes– d’aquesta passada primavera, una persona a qui conec molt ha estat cuidant disminuïts psíquics en un alberg rural. Ha estat amb altres persones cuidadores –o monitores–, però la seua ha sigut la primera volta. I ha sigut tota una experiència: un descobriment de la singularitat de cada món que hi ha dins d’aquesta pluralitat humana.

I açò de pluralitat es dóna en tots els casos dels allí reunits per a compartir les seues vides durant uns dies. Pluralitat d’edats: des del coordinador i persones cuidadores o monitores, passant per la diversitat entre les persones disminuïdes psíquiques; n’hi havia des de més de seixanta anys, per dalt, fins a joventut que ja ha passat de lluny l’adolescència... però, entre eixes persones disminuïdes n’hi havia una majoria amb elements comuns: eren xics o xiques amb una ‘edat infantil’ dins dels seus cossos ja adults.

A més, a la diversitat d’edats i graus de malaltia psíquica, moltes d’aquestes persones dúien afegides les seues pròpies malalties físiques, algunes d’elles a causa dels seus síndromes especials... Sí, a mi –i a moltes altres persones– ens agrada dir-los ‘especials’ a més de disminuïts psíquics. A mi m’agrada també pensar en aquesta gent com ‘persones asimètriques’. En un món d’aparences on, a més, ens han educat molt en allò de la ‘simetria’ o equilibri personal o interpersonal, físic o mental... però sobretot visual: per allò de l’aspecte i tot això... Ja sé que la simetria fa al·lusió també a coses com la dualitat física de molts dels nostres órgans o parts del cos: tenim dos ulls, dues orelles, el nas està dividit simètricament; en fi, un parell de braços, de mans, de cames, de peus... i algunes altres coses que van de dos en dues. Fins i tot, podem considerar la boca amb el seu parell de llavis i, internament, el cervell simètricament dividit, o els dos pulmons i els dos ronyons...; però, i el cor?, bé: sembla que també està dividit en ‘parells’ i... Ei, ei, podria dir-me algú, que tenim molts órgans i parts del cos que són úniques i que... Bé, el que volia dir és que no som realment d’una simetria completa; però, clar, sembla que l’educació combinada amb certes modes ‘correctes’ fan o han fet de la simetria un símil d’igualtat o d’estar bé; quan, a cada vegada més, es valora l’aspecte asimètric, tan present en les coses quotidianes (la pantalla de l’ordinador on ara escric és simètrica, com ho és la del televisor... però el contingut d’allò que ens mostra és vivaçment asimètric) i, sí, la naturalesa ens ofereix algunes mostres de minerals, vegetals i –sobretot– animals, que podem considerar ‘simètriques’, però el conjunt, el paisatge –sempre singular i alhora sempre compost de pluralitat– és asimètric... I l’asimetria significa per a mi eixir-se’n del motle comú, la llibertat i la impuresa que realment anem adquirint...

I si parlàvem abans de la pluralitat en un grup d’unes trenta persones disminuïdes i deu que les cuidaven, no és menys certa la singularitat del món que som cadascú. I entre aquest grup, imagineu-vos, a més, eixa asimetria de tracte i de llenguatge (un llenguatge que va de l’aspecte sonor i, passant pels signes, al llenguatge del propi cos). Cuanta riquesa hi ha en eixa experiència d’aparent ‘impuresa asimètrica’ –que deu seu una redundància desaparellada– i quanta acumulació de sensacions entre eixes persones –les ciudadores i les cuidades– pel pur contrast de comunicació i enteniment. Perquè resulta que acaba havent un enteniment de vegades major que entre persones ‘normals’ (per cert, qui és normal?); hi ha un contacte més proper que trenca certes barreres que ens fabriquem els humans: ah! i també hi ha una quasi inesperada tendresa i afecte entre unes i altres persones, qualsevol gest amable o qualsevol carícia impensada en altres situacions, ací són una constant referència entre persones més malaltes o més sanes, de diferents sexes i diferents edats, i de diferents educacions... I això quasi es comprén en uns dies; amb més temps, s’acaba sentint cada manera de ser –entre malalts i cuidadors, o entre tots i totes– i fins i tot s’arriba a estimar la riquesa (quasi sempre limitada: però riquesa) d’aquestes persones especials, d’aquesta gent singular i asimètrica.

Com diu el poeta de qui duem els versos per introit, Archibald Macleish, en el poema: “Perquè el rostre del rellotge no és verament un cercle”, perquè el temps que ell marca i nosaltres vivim té unes rutes sinuoses i un ‘temps real’ en la vivència, que per a nosaltres passa apressa o espaiet –i potser al contrari per qui ens acompanya–... però, quan el temps ha passat i ens ha passat i passat, l’oblidem, l’enyorem, el recordem...?

Ara hem parlat d’un grup de disminuïts psíquics que no eren severs, i que tenien una bona mobilitat, dins dels paràmetres quasi normals, i aquesta gent disminuïda (per cert: encara queda qui els diu ‘subnormals’ –els molt anormals!, i és que venim d’un temps on l’edució tenia molt de subnormalitat...), aquestes persones especials podien tindre l’enorme talla física –i el pes– d’una obesitat mòrbida, o estar a l’altre extrem i ser molt primes o menudes; o podien aparentar certa agressivitat, o eren autistes, o simplement psicològicament inestables, o... Bé, el cas és que, insistisc: qui som ‘normals’, o no som ‘especials’ o no som ‘asimètrics’ o...? Físicament, les nostres constitucions corporals –a més de les racials, ja tan ‘mestisses’– solen diferir molt, inclús entre milers i milions de persones, a més de les deficiències, ‘saldos’, marques o mutilacions que hem anat arreplegant pel camí; i psicològicament: buf!, tot és qüestió de graus, lògicament... Qui no coneix gent anormalment grossa o prima o alta o baixa?; o coixos, cegallosos o sords...? i qui no ha hagut de suportar persones que són tan ‘autistes’ –i més si dirigeixen una institució, entitat o cosa semblant– que ens han fet la vida o el treball penós o difícil, per no dir més...? I si no som tots i totes ‘normals’, és que també som ‘especials’. Ben mirat, si fins i tot, quan ens volen oferir un producte amb pretensió de ser més ‘bo’, ens diuen que no és el ‘normal’ sinó que és extra, super... o siga, especial (els qui no eren tan normals van ser els nazis que exterminaren tantes persones amb ‘impureses’ –físiques, psíquiques, racials o polítiques). I ben mirat, com de bonic és ser asimètric! Però aquestes altres persones, que acumulen més traumes o ‘deformacions’ del que es considera habitual... són també asimètriques, però especials. I és clar, el nostre tracte amb eixes persones –i elles entre elles– també ha de ser asimètric... cosa que, a més de la lògica dificultat, ens aporta la riquesa que du ‘trencar’ les nostres artificioses aparences –que de vegades ja no notem– i ens duen de la mà, més eixes persones que nosaltres a elles, a retrobar certes sensacions oblidades i que persistien al nostre interior encegat. Sí, ens fan retrobar certes ‘tecles’ de la nostra ànima o esperit o allò que ens fa vitals... des de la fondària més sincera. I són, de vegades, coses que elles no podran entendre. Però, ah: les meues estimades persones asimètriques, i especials! Quanta estima pura podeu mostrar entre les vostres boires, i quant d’agraïment per qualsevol nimietat; quanta generositat intenteu transmetre sense que sapiam que ho sabeu!, i de vegades, quanta impotència compartida hi ha entre vosaltres i nosaltres, mentre ens intentem uns i altres fer agradables, entre dolces baves que no podeu reprimir i entre amargues i estranyes alegries interiors que no sabem transmetre-vos del tot...

Sou, sobretot, per a nosaltres almenys, allò que Archibald Macleish va anomenar “l’anonimat terrenal de la infantesa”. I ‘des d’ací fora’ quasi sempre us veiem innocentment plens de felicitat, però d’una felicitat que es deixa anar instintivament i que conté, també, totes les nostres deformacions. I tothom contenim a dins la llavor que ha de morir per tornar a nàxer i ser infants. I el poeta al·ludeix a un altre poeta, William Butler Yeats, per a recordar-nos el cicle de la vida (o les vides del cicle), quan, després de nàixer, creixem i, després, sembla que ens tornem a encollir... Talment com la Lluna, que de plena comença a minvar –i, mentidera com un espill– fa que el quart minvant arribe assenyalat amb una ‘c’ i, en canvi, el quart creixent mostra la ‘decreixent’... i, entremig, la foscor de la lluna nova, aparentment ‘morta’ anuncia el naixement. I potser nosaltres hem de retrocedir a l’hora de començar, de nou, a ser persones, a exigir ser persones. I a reconéixer totes les persones.

La pedregada i la secor ens volen deixat sense collita

2011-07-06T18:09:00.000+02:00

per Ximo Urenya

No, no parle d’agricultura encara que el títol així us ho faça pensar. Parle de llengua, del valencià, de les pedregades que rep cada primavera i tardor, i de la sequera crònica de l’estiu. Només de tant en tant les benèfiques pluges portades per la tramuntana ens alegren el paisatge lingüístic i ens mouen a l’esperança, perquè si alguna iniciativa política de trellat atia la flama de la llengua no prové precisament dels partits valencians, tot el contrari, sinó dels catalans, què li anem a fer!

La darrera acció a favor de la presència de la nostra llengua ha estat la dels eurodiputats catalans Ramon Tremosa (CiU), Oriol Junqueras (ERC), Raül Romeva (ICV) i la socialista Maria Badia (PSC), els quals van fer arribar una raonada petició al govern de José Luis Rodríguez Zapatero a mitjans de juny, perquè demanara al Parlament Europeu que el català passara a ser llengua oficial de la Unió Europea. A Madrid ni cas, com era d’esperar. Tot seguit hem pogut comprovar que CiU ha presentat una proposició que instava el Govern estatal a aprofitar el canvi de reglament de règim lingüístic a la Unió Europea per l'entrada de Croàcia per reclamar de nou l'oficialitat del català a les institucions europees. La proposta s’ha rebujat pel PP i pel PSOE, sense que ni el PSC ni el PSPV s’abstingueren, com a mínim, en una decisió que deixa més clara encara quina és la seua política respecte a les llengües minoritzades de l’estat. Els socialistes catalans i valencians poden dir missa quan estan a les ‘provincias de levante’, però a Madrid sempre s'han alineat amb la resta del grup socialista i amb el PP quan s’han posat damunt la taula iniciatives a favor de les llengües que no són l’espanyol. Això vol dir que l’encara representant del PSC a Estrasburg, Maria Badia, signant de la petició enviada al govern espanyol a favor de l’oficialitat del català rebrà el corresponent correctiu des de Barcelona (o des de Madrid, no?). Algú dirà que els diputats socialistes catalans havien proposat a CiU un esmena a la seua proposta en el sentit de “aconseguir que les llengües cooficials disposen d'un major reconeixement de les institucions de la UE” i per “facilitar que els ciutadans espanyols puguen relacionar-se amb aquestes institucions en qualsevol d'aquestes llengües cooficials”. Però resulta que els ciutadans europeus ja podem fer ara això que demanen els socialistes catalans: entrar en la web del Parlament Europeu i viatjar en la nostra llengua per totes les institucions que hi depenen. Dels parlamentaris valencians a Madrid ni això, no saben, no contesten; no siga cosa que els acuse després Camps de catalanisme.

Res de nou esperàvem, ja sabem des de fa temps quina és la posició dels dos partits majoritaris respecte a les altres llengües de l’estat, respecte a la supressió de la TV3 al País Valencià, o respecte a l’acompliment de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, signada el seu dia pel Govern Espanyol i oblidada tot seguit pels successius governs de l’estat i autonòmics.

Tot no han de ser pedregades i sequera contra la llengua al nostre País Valencià. La Unió Europea acaba d’enviar a València un comité per comprovar els incompliments de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries. Els comissionats s’ha reunit amb representants d'ACPV, Escola Valenciana, la Universitat de València, el Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, el sindicat d’ensenyants STEPV i l’Associació El Tempir d’Elx. A la fotografia que il·lustra aquest article podem comprovar que el comité de la UE i alguns dels representant valencians formen una peculiar filada dirigida per una capitana mora d’Ontinyent, Tudi Torró. El comité d’experts de la UE s'ha interessat entre altres qüestions pel tancament de TV3 al País Valencià i pel “boicot” previst pel govern de Camps a la implementació del valencià en tots els nivells educatius. Esperem que li diguen al govern espanyol i al valencià alguna cosa de profit a favor de la nostra llengua.