dijous, 5 de gener de 2017

Any nou, vida igual o pitjor


   Com cada cap d’any, hem rebut un fotimer de felicitacions i desigs d’una vida nova. Nova, que se suposa que vol dir millor que la vella i passada. I com cada cap d’any hem respost les felicitacions i els desigs amb un cert i acostumat recel. Hi ha amistats que acompanyen les seues felicitacions amb uns acolorits dibuixets plens de frases solemnes que volen transmetre’ns un optimisme de cara al futur més o menys pròxim que no es creuen ni els felicitadors de torn. La meua resposta ha estat enguany ben diferent a l’acostumada els caps d’anys anteriors. Els he escrit unes frases copiades d’un dels desigs més originals que mai no m’havien fet arribar al meu mur del Facebook. Ací teniu la transcripció: “El meu desig per a aquest any que ara comença és que no caigues, però si caus, que t’alces, que si t’alces que continues, que si continues no pares, que si et trobes una pedra que la saltes, que si és massa grossa per a saltar-la, la rodeges, que segueixes caminant passe el que passe, que arribes al final de tot el que et proposes, que si no arribes, no desfalleixes, que si desfalleixes, no t’atures, però si no hi ha més remei i t’atures, que només siga per a agafar aire, que maleeixes, crides, renegues i, després, més assossegat, respires a fons i segueixes. I cada passa que dónes, que el teu cor et recorde que jo sóc ací, per si et faig falta i em necessites. Viu sense por! La por no atura la mort, sinó la vida”. Certament, el meu amic haurà de dedicar-me més d’una sessió de psicoteràpia al llarg de l’any que ara encetem, el necessitaré, ateses les dificultats que se’ns presenten en el 2017. 

   Seria un no parar fer un llistat de les dificultats, les pedres massa grosses, que heretarem encara de l’any passat i dels anteriors i de les que se’ns anuncien per a l’avenir. En el cap de tot el món estan els joves, als quals el futur no els augura cap horitzó amb un mínim de benestar. Un 50% d’aturats joves és terrible. Pocs tenen treball i els que en tenen cobren misèria. Un treball que ens volen fer creure que no té remei, que cada volta serà més difícil de crear i més precari. El masclisme assassí que se’ns fa present quasi quotidianament i no sembla tenir cap aturador. Els preus que no paren de pujar, ara la llum, ara el transport públic, ara... Per si no en teníem prou amb el rescat dels bancs i la seua ineficaç i catastròfica gestió, ara ens toca pagar també el dèficit de les autopistes de peatge, més de cinc-mil milions d’euros. Uns rodem per ací i per allà per no pagar peatges i ara ens tocarà pagar-los sense haver-ne fet ús. L’eterna assignatura pendent dels valencians, el míser finançament estatal que rebem i que fa que no tinguem prou diners per escoles i hospitals, mentre els extremenys en tenen de sobra, fins el punt que ara disposaran d’ajuts extra amb el ‘renove’ que subvencionarà amb diners públics la compra de mobles domèstics. Mentrestant els nostres trens regionals són un pur desastre i el corredor mediterrani es queda en una promesa que cap govern acompleix. 

   Però és que si només foren econòmics els problemes que ens persegueixen personalment, encara podríem dir allò de “No tot es paga amb diners”. Encara no han sabut o no han volgut els nostres governants valencians posar en marxa la nostra ràdio i televisió públiques, i no se sap quan la tornarem a tindre. I la TV3 i Catalunya Ràdio ni se sap quan tornaran als nostres receptors! Una altra assignatura pendent és la de la normalització de la llengua. És cert que des del govern estan intentant posar remei a la falta d’igualtat entre les dues llengües oficials, però mentrestant encara els valencians hem de patir atacs de coneguts mitjans de comunicació ‘valencians’ i de la mateixa policia i guàrdia civil que cada dia discriminen les persones que volen fer un ús normal de la seua llengua. L’últim cas el del tinent d’alcalde de Gata de Gorgos, Jaume Monfort. 

   I per acabar, encara estan pendents la tira de casos judicials que tenen investigats un munt de militants, càrrecs, regidors, diputats, consellers... implicats en els casos Brugal, Orange Market, Gürtel, Cooperació, Imelsa, Taula i un llarg etcètera. Allò que deia Felip VIé dels valencians que érem “un exemple i un estímul per al conjunt d’Espanya en el seu camí de progrés i de futur“ sona a broma pesada atesa la gran quantitat de corrupció que encara està per descobrir i per l’obscur camí que se’ns presenta al davant. 

   Total, que l’any 2017 serà tant nou com vulgueu, però l’optimisme dels valencians serà tan esquifit com el del 2016 i el de molts anys anteriors. Només faltaven els ruixats dels dies passats que han destruït les collites dels nostres agricultors. L’escalfament que ataca de nou! Diu Joan Oliveres a sant Antoni: “Segur que esteu al corrent/ que en este any que ha passat,/ tot han sigut destarifos,/ disgusts i calamitats./ Ni en hivern ni en primavera/ no ha fet una arruixâ,/ tal ha sigut la sequera, (...) Per si no n’hi havia prou,/ en desembre ben entrat,/ no sabem al bon sant Pere/ quina mosca li ha picat,/ però fóra mosca o puça,/ s’ha quedat ben descansat,/i ha amollat en quatre dies/ la (aigua) que havia estalviat.