dimecres, 28 de març del 2018

Estellés encara ens interpel·la

    

   Fa ara un quart de segle que Vicent Andrés Estellés ens va deixar, però el seu discurs perdura i ens interpel·la. Aquestes seues paraules contundents “Assumiràs la veu d’un poble/ i serà la veu del teu poble,/ i seràs, per a sempre, poble,…”. Són paraules que encara hui ens somouen la consciència, ens fan patir i creure en l’esperança. Torna a haver pols al camí, sí, una polseguera, i fam, literalment parlant, i set de justícia i de vertadera democràcia. No Vicent, no ens pariren per dormir, ho sabem i, tanmateix, les gents, les teues gents, les nostres, semblen dormir nit i dia, mentre només uns pocs, conscients que els pariren per vetlar, estan desperts per tots i ens assenyalen el camí. Ells són ara la teua paraula renovada, la paraula viva i amarga que va assumint la pena del poble, pujant vida amunt i nacions amunt. Ells ens fan escoltar la teua, la seua paraula justa i ens la fan arribar iradament, honestament, en el moment just. Potser sí que ara ens la diuen pensant en una posteritat, no la seua pròpia personal, sinó la nostra, la del nostre benestar com a poble lliure, la d’una enaltida i justa condició. Potser també ara els maten o els empresonen injustament, potser se’n riguen també, o els delaten o..., Però ara ja sabem que tot això són banalitats, perquè com tu bé ens vas ensenyar, allò que realment ens val és tenir la consciència de ser poble. O som poble o no som res. I tu bé que vas escollir, greument, sí. I ens mostrares el camí per on calia transitar decididament com a poble.

   Ara mateix hem mirat el nostre poble que calla davant la repressió d’un estat que persegueix idees, que empresona voluntats, que silencia paraules, que prohibeix llibertats, que qüestiona veritats com a punys, que... I ens sap greu no tenir encara un Andrés Estellés vetlant mentre les majories silencioses dormen davant tant autoritarisme dels mateixos de sempre, dels que ja detestava en temps del franquisme el poeta de Burjassot. Hui més que mai ens calen els versos del poeta que denuncien la manca de llibertat dels ciutadans catalans empresonats per les seues conviccions polítiques, acusats injustament d’una no demostrada rebel·lió. Ciutadans que mai han fet ús de la violència i que només han estat fidels a les seues paraules i al poble que els ha triat en unes eleccions realment democràtiques. La repressió de les minories no es pot permetre en una democràcia real. Les opinions i les conviccions cal discutir-les, no mai empresonar-les.

divendres, 9 de març del 2018

La senyora González odia les manifestacions feministes

    
Corts Valencianes 8 de març

   La senyora González es va posar dels nervis ahir quan va travessar la manifestació feminista de València i les alegres contorsions de les joves a ritme de batucada no la deixaven. “Que desvergüenza!, que desfachatez!” Ni la deixava travessar la multitud peripatètica ni respectaven el seu dret d’arribar a temps davant el televisor i poder fruir ja tranquil·la del seu programa preferit d’Antena 3. No sabem si la cara de fàstic i tristesa de la senyora González es devia més a les empentes de les desvergonyides dansadores o a les escomeses del seu senyor González, que li anava al darrere i que feia cara de policia d’amenaçadora porra davant d’una escola catalana. Quan els González van aconseguir finalment desfer-se dels assetjaments físics d’aquella tropa armada de xiulets, cassoles, dolçaines i tambors, van marxar soltant una sèrie inacabable d’improperis que no es van poder escoltar, atesa la cridòria de les fèmines. Elles ni se’n van adonar de res i seguien incòlumes movent els seus vestits morats amb llegendes tan contundents com aquella que resava allò de “La revolució ha de ser multiorgàsmica “.

   La indignació de la senyora González seguiria augmentant un poc més tard quan el noticiari de la seua Antena 3 li donara, presumptament, les xifres dels sis milions de dones que havien fet vaga a tot l’estat, les concorregudíssimes manifestacions hagudes arreu i, allò més greu, els escons buits de totes les diputades d’esquerra de les Corts, ara desgraciadament majoritàries en el sector femení del parlament. Sort encara que cap de les ‘seues’ diputades, ciutadanes blaveres, havia anat a la vaga ni havia vestit aquelles lletges robes morades. Només faltaria!

   Un tan gran èxit dels moviments feministes i els fets ocorreguts en intentar travessar aquella odiosa gentada feminista del carrer Colon no van deixar dormir en tota la nit l’adolorida senyora González, la qual temia un futur incert per als seus partits polítics preferits. Ella ja veia un futur negre, o morat!, a la seua pobra Espanya, aviat malauradament governada per una plèiade d’inconscients donotes que imposarien d’immediat la seua horrorosa ideologia de gènere, que acabaria amb la pau a les famílies, als carrers, a les seues escoles privades religioses i a les esglésies. Alguna amiga li va passar fa poc un WA amb una fotocomposició feminista amb el pobre venerable arquebisbe Cañizares penjat cap per avall. “Quina bestiesa de les desvergonyides!” Al dia següent, la senyora González, presa d’un insuportable mal de cap, no ha pogut anar al café dels divendres amb les seues amigues del casal faller i poder parlar-los del perquè del seu odi a les manifestacions feministes.