divendres, 20 de juliol del 2018

Togues del PP ataquen la llengua del PV

    

Com si ens trobarem en ple segle XVIII, quan allò tan bèstia d’Almansa que a tots ens va alcançar. Allò va ser un no parar d’acabar amb tot allò que no li agradava a sa majestat sobirana per dret diví, Felip V. Res no era del seu gust dels nostres drets, costums i llengua del nostre regne valencià. I per això que els seus tribunals civils, militars i també religiosos, que per això el seu era un règim absolutista, feien i desfeien a plaer sense que ningú s’atrevira a portara-los la contrària. Hui, un altre Felip, una altra majestat sobirana no per dret diví, gràcies a déu, Felip VI, reina, però no governa. És a dir, que no se sap ben bé què fa a més de vestir guapo en festetes, però cobra una bona pasta gansa, i quan algun dia parla ho fa en la llengua rara de les ciutats rares que visita, sí, però diu el que li diu que diga qui governa, només faltaria. També parla davant dels tribunals quan ho mana el calendari. Ai, els tribunals de les espanyes!
     
     Els tribunals del regne de hui en dia, no tenen cap obligació, en teoria, d’acatar voluntats alienes, però... Sovint van com van i fan i desfan, com els passa pels... nassos, les lleis que els legisladors elaboren per a cada ocasió. I si no us ho acabeu de creure mireu les retallades d’articles que el Tribunal Superior de Justícia valencià ha fet d’un últim decret. Uns jutges ben mudats i amb toga i molt conservadors i, presumptament, analfabets en coneixements filològics i desmemoriats, que acaben de fer dimecres passat una botifarra ben grossa a la normativa valenciana. La bestiesa dels de la toga farà que els nostres drets lingüístics adquirits fa quatre dies es llancen a perdre. En resum, diuen al president i als consellers valencians que d’igualtat del castellà i el valencià res de res, que els valencianets tenen l’obligació de saber castellà, només el castellà. I que això de la preferència del valencià, mai. Una cosa residual la nostra llengua, subalterna. I prou! I diuen també, estúpidament convençuts, que quan el Consell lliure algun document a alguna institució  de Catalunya o de les Illes, ho haurà de fer també en castellà, perquè, diuen, que allà, pobrets, no ens entenen. Analfabetisme filològic agut. Els jutges amb toga haurien de recordar que l’any passat el mateix TSJ valencià ja va rebutjar l’argument del PP que defensava que valencià i català eren llengües diferents. I haurien de fer una miqueta de memòria i saber que ja són 40 les sentències que avalen jurídicament la unitat de la llengua que parlen els xiquets valencians, els nois catalans i els alots balears.
    
     Em crec que les togues que ataquen la llengua del País Valencià no siguen del Partit Popular, perquè legalment no poden ser-ho, però si es comporten com els més carques i antivalencians dels peperos, bé que els podem atribuir la filiació conservadora simbòlica i repetir que les togues del PP ataquen la llengua del PV.

dimarts, 3 de juliol del 2018

Per a què serveix ser polític

    

   Jorge Rodríguez volia ser polític i no metge. Ell mateix ho va dir un dia: “Mi padre solía preguntarme para qué servía la carrera de política cuando iba a ser médico”. Ho tenia ben clar que volia pujar ben amunt en la complicada, menyspreada i impopular carrera política. Hi ha que ja el veia com a successor de Ximo Puig en la presidència de la Generalitat Valenciana, tot un orgull per als seus acòlits ontinyentins que tant fervor li demostren quan es presenta la mínima ocasió. Mèrits personals i doctes assessors no li’n falten, ans potser al contrari, per a aconseguir-ho un dia i, si no ho entrebanca cap altre cas Alqueria, qualsevol dia podríem assistir al seu honorable nomenament com a màxima autoritat del nostre País Valencià. Un servidor l’aplaudiria respectuosament si es donara, probablement?, el cas.

   Malauradament crec que si segueix transitant algun dels corredors perillosos que està freqüentant, potser es trobe amb massa paranys no desitjables. No n’hi ha prou amb la possessió d’adients qualitats intel·lectuals, empàtiques, culturals, socials..., per a aconseguir enfilar-se a les cotes més altes del castell daurat de la política. Tota fi, per plausible que siga, no justifica qualsevol mena de mitjans. Segur que aquesta frase se li repetiria adés i ara a les classes de la carrera, i ben segur que aprovaria amb excel·lència aquesta difícil assignatura. Tanmateix, tots nosaltres, quan ens hem vist peus a terra de la pràctica política, l’ambició per aconseguir allò millor per al poble que ens ha donat confiança ens ha fet caure en massa paranys que no havíem previst. Sovint, l’obsessió per guanyar més i més fidels partidaris, més votants al cap i a la fi, ens ha fet confondre’s de finalitat i fer un ús il·legítim dels cabals públics en benefici dels ‘nostres’ amics o de les ‘nostres’ idees, per molt altruistes que les considerem. Tots els que ens hem dedicat temporalment al servei públic en una institució ens hem vist embolicats en alguna situació destorbadora que ens ha tret la son.

   No vaig a entrar en cap relat de greuges que puguen perjudicar Jorge en la desgraciada situació d’investigat en què es troba. Per a poder trencar la seua carrera política ja en té prou i massa amb el foc enemic dels partits de la dreta antivalenciana i també, sembla, del foc amic de membres del seu mateix Partit Socialista del País Valencià. Ningú d'ells ha respectat, ni respectarà, la necessària presumpció d’innocència. Esperem que el tràiler de pel·lícula de por que tot just acabem de veure siga l’anunci d’un relat breu que acabe com solen acabar totes les comèdies. Una comèdia que voldria que acabara sense cap president de cap diputació valenciana, perquè els nostres polítics haurien decidit que ja no farien cap falta les diputacions, històricament antres de corrupció inacceptables. Amb el govern de la Generalitat ja en tindríem prou. Una comèdia en la qual tots els polítics tindrien una data de caducitat curta en el seu exercici públic i, així, Rodríguez encara potser podria tindre temps d’acabar medicina quan acabaria, voluntàriament, la tasca ‘honorable’ al servei del seu poble.