dimecres, 15 de febrer del 2017

Jordi



   Ontinyent, 10 de febrer, 11h. Sant Domènech. Una munió de gent i de timbals s’amunteguen a la plaça i als carrers del voltant. Comença una tronà, una mascletà, una batucada ensordidora que emetrà una força tel·lúrica que ja no s’aturarà en tot el dia. Tambors que reivindiquen la vida i la alegria front a la mort i la tristesa. Tambors que reivindiquen el ritme i el ball front al silenci i la soledat. 

   Aquest dissabte passat Ontinyent va demostrar, una vegada més, que és alguna cosa més que un lloc on viure. És realment una comunitat de persones que conviuen, que s’estimen i que estimen la vida per damunt de tot. Durant tot el dia es va fer un homenatge a Jordi Rodriguez, fundador de Batukem i compositor de música per percussió, que va marxar de vacances encara no fa un any. Centenars de percussionistes i desenes de grups de música del poble i de fora van estar tocant tot el dia per recordar i fer viure Jordi. A dins el teatre Echegaray es va poder sentir l’obra de final de carrera de Jordi interpretada pels seus companys i companyes de l’ESMUC, en una jornada emotiva i inoblidable, en un dia d’aquells que durarà anys. 

   Aquest dissabte es va plantar cara a la mort, a la solitud i a la tristesa, es va fer un cant a la vida i a l’amor com molt poques vegades es fa. Es va fer reviure Jordi, ni més ni menys. Vaig poder sentir-lo en cada batec de tambor, en cada nota, en cada paraula, en cada mirada, en cada somriure i en cada plor emocionat. Veient les cares dels familiars, parella, companys i companyes de Jordi, se me va fer evident una cosa poc ordinària. Se me va fer evident que Jordi està viu i estarà viu per sempre per a tota la gent que va compartir amb ell la passió per la música i la passió per viure. Aquest poble va demostrar que no oblidarà mai Jordi i per això podem dir que no ha mort ni morirà mai. Perquè ell era un d’aquells dels que deia Ovidi que era un ‘dels bons’, una d’aquelles persones que no moren mai, que marxen de vacances i tornen en el moment menys pensat i ens tornen a emprenyar amb els darrers ritmes i cançons. Darrere un tambor sempre hi serà ell amb el seu somriure etern. 

   Aquest dissabte vaig entendre de què parlen les paraules antigues quan parlen de la immortalitat, i vaig entendre millor que mai que són els anys els que s’han d’omplir de vida i no la vida la que s’ha d’omplir d’anys, i que hi ha estels que brillen amb tanta intensitat que la seua llum no es perd mai. 

   Aquest dissabte vaig descobrir per a què servia la música, la música dels tambors especialment. La música serveix per despertar els morts. 

   ‘bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels’ 


divendres, 3 de febrer del 2017

Carles Recio, el 'Pequeño Nicolás' valencià

   Carles Recio, Carlos per a alguns dels seus amiguets de l’ànima, té com a professions principals ser anticatalanista i ser espavilat. I d’aquestes suposades ‘faenes’ cobrava, o cobra encara, 50.000 euros l’any. El pagador, el dipositari de la Diputació, l’autoritzador del pagament, el president i alcalde d’Ontinyent, Jorge Rodríguez. Ni funcionari ni polític no se n’havien assabentat fins ara que tenien un treballador fantasma que, sense moure pols ni remolí, s’embutxacava la pasta gansa tot dedicant-se als seus còmics eròtics, llibrets i diccionaris que escrivia com qui fa bunyols de carabassa. Això sí, com que no traia cap profit econòmic de l’ofici d’escriptor i d’altres dedicacions psicodèliques, necessitava el mecenatge d’algú, d’un polític en actiu per exemple, que li permetera escriure, o no, o fer la viu viu, o no, en hores d’oficina i cobrant de l’erari públic! I això des de feia 10 anys. No és la primera volta que passa en organismes públics amb un exèrcit de funcionaris que ningú sap per on paren després de fitxar. Joan Ballester, regidor de personal en el primer ajuntament democràtic de València, va descobrir prop d’un centenar d’enxufats que cobraven cada mes i mai no anaven a treballar: gentola parapolicial del règim franquista anterior, amics, familiars, amiquetes dels caps de la falange... 

   Carles Recio, com molts altres malalts afectats greument per atacs freqüents de paranoia, tenia molts deliris i no massa barats tots ells. Els seus deliris de grandesa no tenien ni tenen cap possible aturador que no passe per la clínica psiquiàtrica. Recio ha esdevingut un espècimen ambiciós, decidit, incombustible, sempre disposat a eixir en la foto, cara-content, al costat de personatges, per a ell, importants. Mireu-lo ufanós fotografiat al costat del rei Juan Carlos, o al costat del Capità General de la Quarta Regió Militar, o al costat de qualsevol tipus de president, d’una autonomia, d’un club de futbol o de l’Associació d’Amics del Tabal i la Dolçaina. Carles Recio és el nostre particular ‘Pequeño Nicolás’, sempre ficat en tots els fandangos públics per causa d’un malaltís, paranoic, afany de protagonisme, per mirar sempre de poder guanyar-li a la càndida víctima de torn que té al costat una mica de la seua fama, o perquè així, amb el contagi, augmentar el nivell del seu míser estatus social. I encara, en aquesta ocasió, per embolicar un senyor president de la Diputació del Partit Popular perquè el faça funcionari de gama alta i li pague un bon jornal a canvi de no fer res de res. Fernando Giner devia creure’s les presumptes, però inexistents, ínfules d’intel·lectual blavero anticatalanista d’aquest tornassolat individu.  

   Carles Recio és també el Leonard Zelig de la pel·lícula, Zelig, de Woody Allen, l’home-camaleó: en presència d'un gras, s'engreixava; al costat d'un negre, el seu color s'enfosquia; entre els metges, apareixia com a metge... Carles Recio ha fet tots els papers de l’auca: quan li ha convingut ha fet d’home-màquina-apallissa-intel·lectuals dins del GAV, quan no, ha fet de lingüista aficionat escrivint un destrellatat diccionari català-valencià per demostrar que eren dues llengües diferents, quan no, se n’ha passat a l’altre bàndol acceptant les idees unionistes de la llengua, quan no, els del Partit Popular li han reclamat tornar a la cleda, pagant-li bé, alto!, i ha tornat a fer el que li han manat... I el Carles Recio, fent ara d’un personatge de Groucho Marx i el seu ‘Aquests són els meus principis. Si no li agraden en tinc uns altres’, torna amb els seus amiguets d’abans, a les postures secessionistes, i es posa a escriure el que li manen des del PP en el govern valencià o des de la Diputació del PP, i es posa a fer pregons de festes (Ací a Montaverner encara se’n recorden de les bajanades que els va llançar des de la tribuna), i a fer guions de còmics pseudo-eròtics que ningú li va comprar, i a fer llibrets de personatges cèlebres com el de Felipe VI i Letizia, i a fer de proxeneta si calia, i a...

   Ara, a la Diputació de València, el president Rodríguez, polítics i funcionaris juguen a fer apostes sobre un tema que els té ben preocupats: on passa el temps i què fa Carles Recio des que fitxa al matí fins que a l’hora de dinar torna a l’Arxiu a torna a fitxar? Els més malpensats i bròfecs parlen d’aficions relacionades amb un cert onanisme, d’altres creuen que està escrivint en secret una gran bíblia valenciana a petició del cardenal Cañizares en un valencià-valencià a gust de la jerarquia eclesiàstica més blavera, d’altres el fan més pragmàtic i viciós i, observant el seu arrodonit aspecte de lluentor física, creuen que està fent una guia gastronòmica de restaurants valencians-valencians, d’altres pensen que passa les hores mortes documentant-se per a fer una gran enciclopèdia que el farà cèlebre, i ric i famós i... L’Enciclopèdia serà sobre els personatges més cèlebres i exemplars de la transició valenciana, entre els quals estarà ell mateix, clar, González Lizondo, Zaplana, Olivas, el Bigotes, Carlos Fabra, Rita, Cotino, Rus...