divendres, 29 de desembre del 2017

Maria Barberà, una gran dona



   Quan tantes coses tenia encara per fer va i el cos no li va respondre el seu dia i ara, finalment, és morta. Maria Barberà Martínez va nàixer el 1930 i, per tant va haver de viure la seu primera infància en temps de república i va haver de patir la seua adolescència en els primers anys foscos i durs de la dictadura. Potser això la va marcar ideològicament i sempre que la van deixar va procurar, generosa com va ser, pels altres. Primer per la seua família, naturalment, després pel seu poble i les seues necessitats més peremptòries. I quan l’edat dels seus fills i filles ja li ho van permetre, recorde Maria treballant allà i ací, ella ha estat una de les dones més treballadores que he conegut, pels drets dels veïns, promovent, dirigint i formant part d’una associació de veïns i veïnes; treballant per la dignitat malmesa del seu gènere, ella era ja feminista quan el qualificatiu encara no es coneixia gairebé o no estava gens ben vist socialment; defensant per tot arreu la llengua que li havien ensenyat a casa, era membre d’una entitat comarcal que promovia activitats de defensa del valencià i també d’Escola Valenciana; lluitant pels drets del seu País Valencià, formant part activa molts anys d’un partit valencianista; participant en les tasques més diverses en comissions municipals, en l’organització d’activitats culturals i socials de caràcter local i comarcal, en...

   Maria Barberà ens deia sovint “Doneu un treball a qui en té molt a fer, perquè qui no fa mai res sempre us donarà excuses per no fer-lo”. Efectivament, sabíem que ella era de les persones que mai ens diria que no a cap de les propostes que li férem, malgrat que les seus obligacions familiars i socials foren moltes. Però és que, a més, la seua faena, altruista sempre, era realitzada amb il·lusió i alegria. A voltes, fins i tot, endolcia les reunions nocturnes amb les almonjàvines o altres pastissos que ella mateixa pastava magistralment a casa. La seua llarga i intensa vida de treball social era una inesgotable font d’anècdotes i de saviesa popular que feien de la seua conversa una experiència sempre ben interessant. Hi ha persones que quan moren no moren del tot, la seua petjada humana de generositat en la vida d’un poble perdura anys i panys. Així serà de llarga la memòria de la nostra estimada Maria Barberà, la memòria d’una gran dona.

divendres, 22 de desembre del 2017

Ha guanyat el pragmatisme dels independentistes i dels no independentistes


Acabe de comprovar per la tele, TV3 per internet, que M. Rajoy i S. Sáenz han perdut a Catalunya i que el 155 no ha servir per a res. Ha guanyat la democràcia i les persones demòcrates catalanes, independentistes i no independentistes. Era possible que catalans no independentistes donaren el seu vot als independentistes? I tant que sí! Les classes populars catalanes han volgut castigar els fets sagnants del 1-O ocasionades per una policia i guàrdia civil que van ser enviats a massacrar uns ciutadans que només volien ficar dins una urna un innocent paper, votar, el fet més evident que distingeix una democràcia d’una qualsevol dictadura.

Els treballadors catalans immigrants conscients i orgullosos de ser-ho, els treballadors autòctons independentistes i no independentistes, han copsat de seguida qui defensa a Catalunya l’unionisme, el 155, les repressions, l’atac ara i sempre a la llengua i la cultura catalanes: són els grans industrials, els banquers catalans, les elits benestants de la dreta catalana, els funcionaris de les delegacions del govern central..., però també una gran massa de gent de classes socials diverses fàcilment domesticables per la propaganda intensiva dels poders fàctics a les ordres de la monarquia espanyola i l’Ibex 35. Aquesta classe treballadora conscienciada no podia votar mai un PP, el partit més corrupte d’Europa, ni un PSOE, sempre de la maneta de la dreta en moltes de les decisions que s’adopten al Congrés, incapaç de tirar fora del poder central al govern de M. Rajoy. Tampoc no s’han deixat temptar pels Ciutadans i la seua aparença de partit progre i modern, sabent com saben que voten sempre al costat del PP i que són, com demostren els fets, més anticatalanistes que els mateixos populars. Només podrien votar Podemos en la seua versió catalana, però prou n’han tingut amb totes les seues baralles internes i amb els dirigents espanyols que han arribat a escapçar part dels homòlegs catalans i no han desautoritzat aquells que no havien vist amb mals ulls l’aplicació tan bèstia del 155.

Aquests treballadors no sempre independentistes han votat la CUP, Esquerra o JxC, no per cap qüestió sobiranista, cultural ni sentimental, simplement perquè no volien que Catalunya fóra governada per Madrid, perquè ja saben com se les han gastat amb Catalunya els successius governs del PP o del PSOE. Han votat el que han votat per dignitat i perquè han vist que els partits que volen la independència solucionen millor els seus problemes quotidians, perquè els discursos dels unionistes només són discursos, però a l’hora de la veritat voten uns pressupostos en Madrid en contra dels interessos dels catalans. Han votat eixir d’Espanya perquè veuen com de mal els vam les coses als companys treballadors de les altres comunitats autònomes. I no es veu més enllà de l’Ebre cap feliç futur, ni pròxim ni llunyà.

Aquesta gent ha votat per un canvi radical perquè sap que votar els “altres” és el mateix que deixar les coses com estan, o pitjor, perquè d’haver guanyat M. Rajoy, d’haver tingut èxit això del 155, la venjança contra els perdedors hauria estat històrica. No cal fer una relació del que haurien desfet en educació, sanitat, legislació laboral, relacions comercials internacionals... Haurien convertit Catalunya en el banc de proves de les noves eines del futur feixisme del segle XXI, amb el vist-i-plau de la UE, ateses les darreres coalicions amb l’extrema dreta que estem veient per tot arreu. No sabien del cert si el nivell futur de benestar en una Catalunya independent podria ser molt, molt millor, però sí que sabien que seria superior a la d’Espanya, segur. Per això han votat un partit independentista sense ser-ho ells. Si els beneficis produïts a casa pròpia es queden a casa pròpia, la millora del benestar col·lectiu estarà assegurada.

dissabte, 2 de desembre del 2017

Un d’extrema dreta de la Vall d’Albaida


   Vicent Estruch és el nostre home de l’extrema dreta de la Vall d’Albaida, potser l’únic que escriu el seu nom en valencià als papers, per a deshonra dels seus camarades d’ideologia. Ell mateix escriu que és “valencianista y socialista nacional por convicción, padre, y classe obrera!! Mantenerse en pie en un mundo en ruinas” És clar que valencianista, valencianista, ho és a mitges només, atès que si escriu alguna cosa que no siga el seu nom, poc pel que es veu, ho fa en castellà, o en espanyol, com a ells els agrada dir. El seu domini de la llengua de Cervantes tampoc és que es puga qualificar d’excel·lent precisament: “Joder con los antisistemas “fuck Police” y se llevan 4 varazos y parece que los allas muerto, cuando vengen los tiros que haran” (tuit de Vicent Estruch arran de les seues bastonades i les de la resta de la Truppe del dia 9 d’octubre a la plaça de Sant Agustí). Quan diu que és socialista nacional por convicción, deu ser la seua manera particular de dir-se partidari convençut del ‘nacional socialisme’ nazi, clar. I quan cita la frase cèlebre de José Antonio Primo de Rivera “Mantenerse en pie en un mundo en ruinas”, acaba de presentar-se degudament com a un feixista més o menys militant fidel al franquisme que sembla que mai acaba de desaparèixer. I quan un podia pensar que alguna cosa acaba llegint el personal de la creu gamada tatuada a la pell, resulta que no, que la frase de José Antonio la trauen d’un vídeo del dirigent feixista que circula per les xarxes.

   El nostre home d’extrema dreta valldalbaidí té el sobrenom de l’Alfarrasí, atès que és un famós alfarrasiner, famós per ser un destacat membre i l’actual líder del grup d’extrema dreta Yomus, grup armat defensor a ultrança de l’equip Valencia C.F. Vicent té l’honor d’haver estat triat com a Führer pels seus camarades per ser un dels més, temeraris, violents i forçuts guerrers defensors de la pàtria valenciana (o l’espanyola?), sempre disposat a unflar a òsties, impunement, en un carrer fosc una qualsevol puta mariquita, un puto homosexual, un antisistema amb cua cabellera, un moro, una tortillera, un desarrapat rodamón, un seguidor del Barça, un mestre que diga gairebé, un àrbitre cabró amb mala fel antivalencianista, una boja feminista, un sindicalista d’esquerres, un militant d’un partit polític (“menos los amigos del PP, claro”), un maricón valencià catalanista, un negre, un merda intel·lectual, un filldeputa de Compromís, un imbècil universitari, un periodista roig de la puta Catalunya, de TV3 o d’Ápunt, un policia...no! (“a nuestros polis amigos no les pegamos, mientras no dejen tranquilos, claro”) o qualsevol merdós que tinga l’atreviment de mirar-los als ulls.


   Vicent Estruch, que mostra sense cap vergonya el seu cos quasi nu ben musculós al fotògraf amb la imatge d’Adolf Hitler tatuada en la seua musculosa cuixa rasurada, és la imatge perfecta i predilecta dels joves alumnes d’institut més impermeables a la ‘doctrina’ democràtica, constitucional o no, dels seus professors normals de filosofia, de llengua, d’història, de literatura, de... Són els alumnes que celebren el seu bateig de foc d’ingrés en l’extrema dreta infantil gravant la creu gammada al pupitre de la classe de l’escola primària (amb els braços de l’esvàstica en sentit contrari), que celebraran la seua primera acció d’odi visceral d’entrada en el gueto insultant una xica de l’institut del sindicat d’estudiants, que celebraran la primera comunió pegant la primera òstia a un manifestant catalanista un 9 d’octubre qualsevol, que celebraran la confirmació feixista entrant a formar part de l’exèrcit para-militar del Yomus, que a la Universitat..., no, a la Universitat no hi pintaran res, perquè a la Universitat no n’arriba cap d’aquesta fauna. Els de l’espanyolisme extrem, els de la violència i l’agressió, són en la seua majoria analfabets, gent amb molts músculs, però amb pocs estudis. Com Vicent Estruch.