dissabte, 29 de juliol del 2017

Els bous sense sang no són constitucionals




   Ses Illes Balears han prohibit que es maltracten i es maten els toros a les corrides. Quin atreviment que heu tingut els insulars! Ja sabíeu que el Tribunal Constitucional us impugnaria la nova llei contra la tortura dels bous i, tanmateix, us heu atrevit a tirar endavant. Com que no podíeu abolir les corrides perquè la tauromàquia es va declarar Patrimoni Històric i Cultural heu optat per descafeïnar-les. Sabíeu que una corrida de toros sense sang, sense piques, sense banderilles, sense punyals, sense espasa esmolada, és una corrida condemnada a la desaparició en un termini molt més curt del que era natural en una corrida amb sang. I sabíeu que la mort de l’autèntica festa “nacional” espanyola és allò que no van a acceptar mai els governs de Madrid. Quin afeccionat a l’Art del toreig voldrà assistir a un espectacle incruent sense el plaer que provoquen els bramuls dels bous plens de sang? A qui podrà interessar un espectacle sense la morbositat d’una mort anunciada? I no digam del poc interès d’una festa si no es pot esdevenir, desig inconfessat, la mort del torero!

    Quan el Parlament de les Balears ha aprovat la llei que prohibeix que es maltracten els bous a les corrides de les Illes, amb al vot favorable del Partit Socialista de les Illes Balears, de Més i de Podem, ja sabien de la segura resposta irada del govern espanyol i també dels periòdics de la zona nacional carpetovetònica i olé. També de les cartes al director de lectors ofesos que no podran veure morir els toros a les places de bous de Mallorca quan hi vagen en vacances. Això si els bons jutges del TC no eviten la desgràcia.

    A partir d'ara, els toros de ses illes no podran ser ferits amb les banderilles ni morts amb l'espasa, ja que només hauran d'utilitzar uns nous “utensilis que eviten danyar i maltractar l'animal”. Usaran, potser, la tela de velcro al llom de l’animal per fixar banderilles i l’espasa de plàstic, que es com fan en algunes ciutats d’Estats Units. Una ridiculesa absoluta per a afeccionats sàdics amants de les emocions fortes de sang i fetge, així com també per als animalistes que seguiran oposant-se, naturalment, a la “Fiesta Nacional sin sangre” on els bous seguiran sent torturats, encara que no tant, però torturats.

    De fonts no massa ben informades se sap que a partir d’ara el Gobierno de Madrid instaurarà algun tipus d’Inspección Taurina de Sangre Derramada, la qual estarà formada per un veterinari, un especialista en mesura de graus de tortura i un metge forense. La Inspecció oficial acreditarà davant els Delegats del Govern central que l’espectacle ha estat oficialment ben cruel, ben ensangonat, el bou ben mort i la sensibilitat dels espectadors ben ferida. A més, la Inspección atorgarà la corresponent certificació als gestors de la plaça com a què la corrida ha acomplert suficientment els elements sanguinaris de la Fiesta d’Interés Històrico y Cultural de la Marca España.

   

diumenge, 9 de juliol del 2017

David Bisbal ve a Ontinyent


   David és un dels cantants més estimats per Susana Díaz i, per tant, quasi segur que també, per l’alcalde d’Ontinyent, que al mateix temps és estimador interessat, condicional, de la Sultana andalusa. Per això i per més coses ve a Ontinyent. David Bisbal Ferre, nascut a Almeria, la perla de la Mediterrània, és el cantant andalús quasi guanyador del concurs musical Operación Triunfo de TVE, on va quedar en segon lloc. De la qual cosa es dedueix que és un magnífic professional, dels millors del món, ningú no ho dubta, digne per a actuar a Ontinyent durant la setmana gran de les festes majors moro-cristianes. Però no es tracta només de la qualitat d’un cantant. És de considerar també que David està ben arrelat a la nostra pròpia cultura ancestral, amb cognoms propis que són compartits per molts catalans, mallorquins i valencians, d’una ciutat banyada pel nostre mateix mar i que deu tindre molts clubs de joves locals seguidors, fans, que canten de memòria les seues poètiques lletres.

   Unes acurades lletres, les de David Bisbal, que són, podrien ser, homenatge a l’Ontinyent festiu, a la ciutat bella i tradicional que tant estimem. Ben cert que a l’hora de la tria de quin seria el millor i ben nostrat cantant, els il·lustres edils del nostre magnífic ajuntament van estudiar amb molt de mirament les lletres de l’andalús i van veure en elles una autèntica ambaixada dedicada als mèrits i inqüestionables honors dels habitants que tant ens vanagloriem del nostre immaculat llinatge. Mireu, si no, quines meravelles de lletres ens ofrena Bisbal. Diu David: “Mitad de mora y cristiano/ tienes la sangre cruzá/ de una tierra lejana (...)tierra noble/ fuente de la inspiración/ sortilegio de bellesa/ de la poesía y la canción/ tu hermosura tiene historia/ y hay en ti tal señorío/ que puedes decir a gritos/ yo soy tierra de torerio” (de la cançó “Almeria”). Diu també en una altra lletra com si es referira al ‘de sus hijos el linaje’ dels nostres avantpassats: “Donde el aire es limpio/ aún bajo la suave luz de las estrellas” (de la cançó “América”). I sembla no oblidar-se fins i tot del patró de les nostres festes d’agost: “Camina y ven/ que muero en agonia/ sabes muy bien” (de la cançó “Camina y ven”). En els versos de Bisbal hi ha un paràgraf digne de Cervino, quan allò de l’ambaixador cristià que diu al moro, “Agúzate que se te acaba el tiempo/ de abrir los ojos antes del abismo./ Te da lo mismo el sufrimiento,/ porque eres prisionero de tu egoísmo./ No des la espalda al llanto de la gente/ Que lo que mata es ser indiferente” (de la cançó “Torre de Babel”). O uns altres versos que podrien ser del moro, “... qué estrella del cielo ha de caer/ para poderte convencer,/ que no sienta mi alma sola./ quiero escarparme de este eterno anochecer./ Dice mucha gente que los hombres nunca lloran ( de la cançó “Mi princesa”). I ací el que li contestaria l’ambaixador cristià vencedor, “Ahora que soy invencible/ Ahora que todo es possible/ Deja que yo sea el viento y sople cada miedo./ Ahora que todo es possible./ Ahora que soy invencible./ Deja que yo sea el mar y ahogue ese miedo” (de la cançó “Todo es posible”). Victorioses les tropes cristianes en apoderar-se de la Vila ontinyentina canten eufòriques, “Unidos! Seremos grandes,/ seremos Fuertes/ somos un pueblo,/ bandera de la libertad/ que viene y que va.” (de la “Canción del Mundial 2010”). L’ambaixador de les tropes de la mitja lluna ordena llavors la retirada i entre sorollosos plors crida, “Miro más al cielo/ y cuento estrellas al dormir./ Y ahora tengo mi fortuna/ que expira en la luna.” (de la cançó “Me enamoré de ti”). Però els de la comparsa dels contrabandistes comencen a estar més que contents, de categoria, i canten a cor, “Seré tu amante bandido, bandido/ Corazón, corazón malherido./ Seré tu amante cautivo, cautivo. / Seré auuuuhhh” (de la cançó “Amante bandido”). I quasi al final de l’acte, quan el cafè licor comença a fer efecte, ha d’intervindre la policia local per emportar-se cap a la mosquitera uns amotinats que no paren de cantar, horrorosament mal, allò de “¡Aquí te pillo, aquí te mato!/ tu me decías cada rato,/ y yo sin ver esos puñales/ parecía un tonto cegato. (de la cançó “¡Aquí te pillo, aquí te mato!”).

   I vista la idoneïtat de les lletres s’acceptà que David Bisbal cantara a Ontinyent.