divendres, 29 de desembre del 2017

Maria Barberà, una gran dona



   Quan tantes coses tenia encara per fer va i el cos no li va respondre el seu dia i ara, finalment, és morta. Maria Barberà Martínez va nàixer el 1930 i, per tant va haver de viure la seu primera infància en temps de república i va haver de patir la seua adolescència en els primers anys foscos i durs de la dictadura. Potser això la va marcar ideològicament i sempre que la van deixar va procurar, generosa com va ser, pels altres. Primer per la seua família, naturalment, després pel seu poble i les seues necessitats més peremptòries. I quan l’edat dels seus fills i filles ja li ho van permetre, recorde Maria treballant allà i ací, ella ha estat una de les dones més treballadores que he conegut, pels drets dels veïns, promovent, dirigint i formant part d’una associació de veïns i veïnes; treballant per la dignitat malmesa del seu gènere, ella era ja feminista quan el qualificatiu encara no es coneixia gairebé o no estava gens ben vist socialment; defensant per tot arreu la llengua que li havien ensenyat a casa, era membre d’una entitat comarcal que promovia activitats de defensa del valencià i també d’Escola Valenciana; lluitant pels drets del seu País Valencià, formant part activa molts anys d’un partit valencianista; participant en les tasques més diverses en comissions municipals, en l’organització d’activitats culturals i socials de caràcter local i comarcal, en...

   Maria Barberà ens deia sovint “Doneu un treball a qui en té molt a fer, perquè qui no fa mai res sempre us donarà excuses per no fer-lo”. Efectivament, sabíem que ella era de les persones que mai ens diria que no a cap de les propostes que li férem, malgrat que les seus obligacions familiars i socials foren moltes. Però és que, a més, la seua faena, altruista sempre, era realitzada amb il·lusió i alegria. A voltes, fins i tot, endolcia les reunions nocturnes amb les almonjàvines o altres pastissos que ella mateixa pastava magistralment a casa. La seua llarga i intensa vida de treball social era una inesgotable font d’anècdotes i de saviesa popular que feien de la seua conversa una experiència sempre ben interessant. Hi ha persones que quan moren no moren del tot, la seua petjada humana de generositat en la vida d’un poble perdura anys i panys. Així serà de llarga la memòria de la nostra estimada Maria Barberà, la memòria d’una gran dona.

divendres, 22 de desembre del 2017

Ha guanyat el pragmatisme dels independentistes i dels no independentistes


Acabe de comprovar per la tele, TV3 per internet, que M. Rajoy i S. Sáenz han perdut a Catalunya i que el 155 no ha servir per a res. Ha guanyat la democràcia i les persones demòcrates catalanes, independentistes i no independentistes. Era possible que catalans no independentistes donaren el seu vot als independentistes? I tant que sí! Les classes populars catalanes han volgut castigar els fets sagnants del 1-O ocasionades per una policia i guàrdia civil que van ser enviats a massacrar uns ciutadans que només volien ficar dins una urna un innocent paper, votar, el fet més evident que distingeix una democràcia d’una qualsevol dictadura.

Els treballadors catalans immigrants conscients i orgullosos de ser-ho, els treballadors autòctons independentistes i no independentistes, han copsat de seguida qui defensa a Catalunya l’unionisme, el 155, les repressions, l’atac ara i sempre a la llengua i la cultura catalanes: són els grans industrials, els banquers catalans, les elits benestants de la dreta catalana, els funcionaris de les delegacions del govern central..., però també una gran massa de gent de classes socials diverses fàcilment domesticables per la propaganda intensiva dels poders fàctics a les ordres de la monarquia espanyola i l’Ibex 35. Aquesta classe treballadora conscienciada no podia votar mai un PP, el partit més corrupte d’Europa, ni un PSOE, sempre de la maneta de la dreta en moltes de les decisions que s’adopten al Congrés, incapaç de tirar fora del poder central al govern de M. Rajoy. Tampoc no s’han deixat temptar pels Ciutadans i la seua aparença de partit progre i modern, sabent com saben que voten sempre al costat del PP i que són, com demostren els fets, més anticatalanistes que els mateixos populars. Només podrien votar Podemos en la seua versió catalana, però prou n’han tingut amb totes les seues baralles internes i amb els dirigents espanyols que han arribat a escapçar part dels homòlegs catalans i no han desautoritzat aquells que no havien vist amb mals ulls l’aplicació tan bèstia del 155.

Aquests treballadors no sempre independentistes han votat la CUP, Esquerra o JxC, no per cap qüestió sobiranista, cultural ni sentimental, simplement perquè no volien que Catalunya fóra governada per Madrid, perquè ja saben com se les han gastat amb Catalunya els successius governs del PP o del PSOE. Han votat el que han votat per dignitat i perquè han vist que els partits que volen la independència solucionen millor els seus problemes quotidians, perquè els discursos dels unionistes només són discursos, però a l’hora de la veritat voten uns pressupostos en Madrid en contra dels interessos dels catalans. Han votat eixir d’Espanya perquè veuen com de mal els vam les coses als companys treballadors de les altres comunitats autònomes. I no es veu més enllà de l’Ebre cap feliç futur, ni pròxim ni llunyà.

Aquesta gent ha votat per un canvi radical perquè sap que votar els “altres” és el mateix que deixar les coses com estan, o pitjor, perquè d’haver guanyat M. Rajoy, d’haver tingut èxit això del 155, la venjança contra els perdedors hauria estat històrica. No cal fer una relació del que haurien desfet en educació, sanitat, legislació laboral, relacions comercials internacionals... Haurien convertit Catalunya en el banc de proves de les noves eines del futur feixisme del segle XXI, amb el vist-i-plau de la UE, ateses les darreres coalicions amb l’extrema dreta que estem veient per tot arreu. No sabien del cert si el nivell futur de benestar en una Catalunya independent podria ser molt, molt millor, però sí que sabien que seria superior a la d’Espanya, segur. Per això han votat un partit independentista sense ser-ho ells. Si els beneficis produïts a casa pròpia es queden a casa pròpia, la millora del benestar col·lectiu estarà assegurada.

dissabte, 2 de desembre del 2017

Un d’extrema dreta de la Vall d’Albaida


   Vicent Estruch és el nostre home de l’extrema dreta de la Vall d’Albaida, potser l’únic que escriu el seu nom en valencià als papers, per a deshonra dels seus camarades d’ideologia. Ell mateix escriu que és “valencianista y socialista nacional por convicción, padre, y classe obrera!! Mantenerse en pie en un mundo en ruinas” És clar que valencianista, valencianista, ho és a mitges només, atès que si escriu alguna cosa que no siga el seu nom, poc pel que es veu, ho fa en castellà, o en espanyol, com a ells els agrada dir. El seu domini de la llengua de Cervantes tampoc és que es puga qualificar d’excel·lent precisament: “Joder con los antisistemas “fuck Police” y se llevan 4 varazos y parece que los allas muerto, cuando vengen los tiros que haran” (tuit de Vicent Estruch arran de les seues bastonades i les de la resta de la Truppe del dia 9 d’octubre a la plaça de Sant Agustí). Quan diu que és socialista nacional por convicción, deu ser la seua manera particular de dir-se partidari convençut del ‘nacional socialisme’ nazi, clar. I quan cita la frase cèlebre de José Antonio Primo de Rivera “Mantenerse en pie en un mundo en ruinas”, acaba de presentar-se degudament com a un feixista més o menys militant fidel al franquisme que sembla que mai acaba de desaparèixer. I quan un podia pensar que alguna cosa acaba llegint el personal de la creu gamada tatuada a la pell, resulta que no, que la frase de José Antonio la trauen d’un vídeo del dirigent feixista que circula per les xarxes.

   El nostre home d’extrema dreta valldalbaidí té el sobrenom de l’Alfarrasí, atès que és un famós alfarrasiner, famós per ser un destacat membre i l’actual líder del grup d’extrema dreta Yomus, grup armat defensor a ultrança de l’equip Valencia C.F. Vicent té l’honor d’haver estat triat com a Führer pels seus camarades per ser un dels més, temeraris, violents i forçuts guerrers defensors de la pàtria valenciana (o l’espanyola?), sempre disposat a unflar a òsties, impunement, en un carrer fosc una qualsevol puta mariquita, un puto homosexual, un antisistema amb cua cabellera, un moro, una tortillera, un desarrapat rodamón, un seguidor del Barça, un mestre que diga gairebé, un àrbitre cabró amb mala fel antivalencianista, una boja feminista, un sindicalista d’esquerres, un militant d’un partit polític (“menos los amigos del PP, claro”), un maricón valencià catalanista, un negre, un merda intel·lectual, un filldeputa de Compromís, un imbècil universitari, un periodista roig de la puta Catalunya, de TV3 o d’Ápunt, un policia...no! (“a nuestros polis amigos no les pegamos, mientras no dejen tranquilos, claro”) o qualsevol merdós que tinga l’atreviment de mirar-los als ulls.


   Vicent Estruch, que mostra sense cap vergonya el seu cos quasi nu ben musculós al fotògraf amb la imatge d’Adolf Hitler tatuada en la seua musculosa cuixa rasurada, és la imatge perfecta i predilecta dels joves alumnes d’institut més impermeables a la ‘doctrina’ democràtica, constitucional o no, dels seus professors normals de filosofia, de llengua, d’història, de literatura, de... Són els alumnes que celebren el seu bateig de foc d’ingrés en l’extrema dreta infantil gravant la creu gammada al pupitre de la classe de l’escola primària (amb els braços de l’esvàstica en sentit contrari), que celebraran la seua primera acció d’odi visceral d’entrada en el gueto insultant una xica de l’institut del sindicat d’estudiants, que celebraran la primera comunió pegant la primera òstia a un manifestant catalanista un 9 d’octubre qualsevol, que celebraran la confirmació feixista entrant a formar part de l’exèrcit para-militar del Yomus, que a la Universitat..., no, a la Universitat no hi pintaran res, perquè a la Universitat no n’arriba cap d’aquesta fauna. Els de l’espanyolisme extrem, els de la violència i l’agressió, són en la seua majoria analfabets, gent amb molts músculs, però amb pocs estudis. Com Vicent Estruch.

dissabte, 18 de novembre del 2017

El tio Canya és un pobre desgraciat, de moment.


El pobre tio Canya ni troba les claus de sa casa ni li ixen els comptes de cada setmanada que li paga el fill de son pare de l’empresari. El tio Canya no sap quins comptes fa l’amo amb els diners que li fan guanyar els treballadors de la fàbrica de llençols més gran de la Vall, però el que sí que sap és que les famílies dels altres companys de faena viuen molt millor que la seua, se’n van de viatge per vacances i tenen un cotxe millor i més nou que el seu atrotinat Citröen del 2001.

Quan el tio Canya es va atrevir a queixar-se fa poc a l’amo amb la boca xicoteta un dia que li va tornar a ofrenar un cabàs de mandarines del seu secà, el senyor Cristòbal li va respondre que “Sempre estàs igual, amic Canya, sempre queixant-te! Quin vici més lleig!” I el tio Canya a casa se’n va tornar, la cua entre cames, el cap mirant el terra polsós (quan plourà, Senyor!). Tampoc l’alliberat del sindicat, el seu sindicat, li trau trellat i sempre se li riu a la cara i vol fer-li comprendre que és que l’amo té problemes, que els llençols xinesos tenen la culpa, que no hi ha diners suficients per pagar les setmanades com déu mana, que paciència, que ja vindran temps millors i que els seus companys cobren més perquè treballen millor. Però el tio Canya es jura que mai més ningú se li riurà a la cara.

El tio Canya ha pres una determinació. Ja està cansat de veure els encarregats de la fàbrica rient la bufa que porten en els alardos desfilant disfressats de Hawaianos o de pistolers al costat del seu amo, al que acostumen a fer la pilota ara i adés sense cap vergonya i davant tot el món. Enguany ha decidit no tornar a aplaudir mai més el seu amo i els encarregats quan tornen a passar l’any que ve pel davant d’on ell i els seus xiquets estiguen. També ha decidit canviar de sindicat i deixar d’ofrenar més mandarines al fill de son pare del seu amo. Potser que no li pugen el jornal, però almenys no li pujaran mai més a cavall. El seu fill major li ha explicat molt bé el significat d’una paraula que han donat a classe: Dignitat.

(Dissabte, 18 de novembre, manifestació a València per UN TRACTE JUST)

divendres, 3 de novembre del 2017

No és justícia, és venjança



   “Hem vist tancats a la presó homes plens de raó” deia Raimon fa anys, ara no, ara sembla que pateix d’afonia. El colp d’estat del Gobierno de Madrid amb la connivència de fiscals i jutges sense escrúpols, comprats, ha enviat a la presó dirigents d’entitats civils i membres del govern de Catalunya sense cap prova d’haver comés els delictes dels que els acusen. Això no és justícia ni res que ho parega. En tot cas sembla la ‘justícia’ que fan els jutges xinesos, els turcs o els russos contra els polítics que tenen l’atreviment de posar en qüestió la mena de democràcia que pateixen als seus estats. Sort encara que no han aconseguit empresonar tots els consellers del govern ni el seu president Puigdemon, perquè aquests quatre seran jutjats possiblement per una justícia que anteposarà els Drets Humans Universals davant tota altra mena de jurisprudència. A Bèlgica els principis jurídics espanyols no tenen, per sort, vigència.

   Dos anys que la fiscalia espanyola ha estat esperant, inútilment, que els sobiranistes catalans cometeren algun delicte de violència flagrant per poder-los acusar justament, o no. Però no, ni una paperera trencada, ni un adolescent tornant-li al guàrdia civil les porrades que rebia un trist dia primer d’octubre. Els fiscals, els jutges, titelles a les ordres del govern de la Moncloa, només han pogut veure violència, insults, desordres, amenaces i “tumultos” en un costat només: per part dels arribats en autobús i l’AVE procedents de moltes parts de fora de Catalunya, armats amb banderes constitucionals cosides sovint a pals de certa grossària per ‘convèncer’ als catalans de les bondats de quedar-se en Espanya; violència de policies ‘nacionals’ i Guàrdies Civils aquell inoblidable 1 d’octubre contra gent pacífica armada de molta paciència i més convicció i determinació; violència oral contra la tevetrés, per no ser tan objectiva com la teveé i antenatrés i telesinco i...; violència dels cap rapats amb els cervells rapats llançant exabruptes barrejats amb escopinades verdes quan les seues manifestacions contra qualsevol vianant amb cara de poder ser catalanista; violència gestual amb el dit major de la mà dreta erecte, les dents serrades, la saliva vessant per la boca dels analfabets energúmens amb aparença de ser policies vestits de civil deixats anar dels creuers del port, atès que ja no podrien estar-hi inactius tant de temps; amenaces als transeünts innocents amb cara d’haver votat 'qui no devien' en les autonòmiques de part de gimnastes d’esquenes amples i coneixement estret; els “hijoputa, cabrón, catalanista, guarro, separatista, marica, eresespañolaunquenoquieras, nomemires, tunomefilmes, dequételeeres?, háblameencristiano, puchdemunaprisión, todosalacárcel, venaquísitieneshuevos, másostiasosteníanquehaberdado,.. cridats pels espanyolets enfurismats de les manifestacions unionistes.

   Aquesta és la violència només d’un costat que a fiscals, jutges i govern central que els governa els hauria agradat sentir de boca o dels punys de l'altre costat, també dels polítics i civils ara empresonats, presos polítics que han tingut en cada moment un comportament a lo Gandhi, a lo Mandela. Esperem que un dia ixquen de la presó com ho van fer aquells líders de l’Índia i de Sudàfrica, i que la seua lluita esdevinga igualment un merescut èxit.

dissabte, 7 d’octubre del 2017

David Mira, viure per escriure


   Dimecres, dia 11 d’octubre serà un dia que durarà anys per a David Mira i per a molts dels seus amics i amigues que estarem al seu costat a l’Echegaray. Paco Muñoz li farà un homenatge que segur serà ben emocionant per a tota la gent que escalfarem d’humanitat el teatre amb les nostres manifestacions d’estima i reconeixement a tots dos homenots que sempre hem vist ben acordats en les seues relacions d’anys i panys. Dos personatges entranyables que, amb les seues creacions, ens han fet la vida una miqueta millor i suportable.

   Més que el meu amic i el meu escriptor de capçalera sempre, David ha estat el meu germà. Ell m’ha fet el favor d’anomenar-me “el meu germà major”, el que ell mai havia tingut i que un dia trobà, no per casualitat, quan transitàvem junts camins inexplorats, plens d’atzucacs i de murs insalvables sovint, i de roses roges, algunes poques voltes. Camins que ens han portat a prendre partit, perquè hem aprés que prendre partit era una manera de viure com una altra. Junts hem llegit, escrit, buscat, parlat, escoltat, compartit, viatjat, caminat, perdut, trobat, guanyat, desesperat, esperat, rigut, plorat, admirat, meravellat, gaudit, patit...

   David ha estat el meu mestre més preuat i el meu alumne més aplicat. Mestre de llengua i literatura, ell és qui més en sap; mestre d’humanitat, de solidaritat, d’humilitat, de cordialitat, de dignitat, de senzillesa, de tolerància, però també d’intolerància amb la injustícia; mestre d’una saviesa àmplia i inesgotable, d’una capacitat poc comuna de conversar sense límits temporals de tot allò que ateny als humans, a la vida dels altres i a la vida del seu univers més íntim, el seu particular “nosaltres” poètic, social, polític.

   Hem compartit fatigues, fàstics, nits inacabables, discussions, abandonaments, incomprensions, però també moltes satisfaccions i alegries treballant junts per un projecte il·lusionant, i a la volta frustrant a la fi, el del Crònica. El projecte va suposar la malaltia crònica de David i la tristesa inacabable nostra i de molta gent que va compartir un projecte que no va morir de mort natural precisament.

   David ha estat sempre fidel al nostre poble i al País Valencià, a la seua i nostra benvolguda llengua, a la classe treballadora i als seus amics i amigues, que són les persones que, com ell tenen consciència de formar part d’aquell “nosaltres” inclusiu que tant apareix escrit als seus milers de papers.

   Dimecres, el ‘solitari solidari’’ del Llombo no estarà sol. Els seus hi serem colze amb colze amb el nostre David fent-li els honors que es mereix.

dimarts, 26 de setembre del 2017

“¡A por ellos, oé!”


Hem llegit a la premsa que desenes de persones han acomiadat els Guàrdies Civils que eixien de la comandància de la guàrdia civil de Huelva camí de Catalunya per defensar la sagrada unidad, grandeza y libertad de la Nación Española. Al vídeo se sentia cridar amb eufòria futbolera allò de “¡A por ellos, oé” i també el clàssic “¡Yo soy español, español...!” Una festa equiparable a la que s’organitzava a les ciutats costaneres quan l’exèrcit de la pàtria s’embarcava per anar a matar moros independentistes al Marroc. Una guerra, per cert, la del Marroc, que es perdé, malgrat la potent força bruta de les tropes que envià aleshores el govern de Madrid.

La imatge de l’espectacle tragi-còmic de Huelva ha donat ja la volta al món i ha deixat estupefactes els espectadors no espanyols que no saben que aquesta eufòria anticatalana no es pot entendre sense saber que els mitjans audiovisuals d’informació (?) espanyols estan fent una tremenda campanya d’agitació política contra un referèndum d’autodeterminació que en altres països es veuria sense cap semblant apassionament. Les flors que els manifestants catalans ofereixen als Guàrdies Civils no apareixen en els vídeos de les teles espanyoles, tampoc en parlen gens de les manifestacions pacífiques dels ciutadans catalans, ni de les concentracions al País Basc, Madrid, Palma, València.... Del govern català, de les entitats sobiranistes i dels alcaldes favorables al referèndum diuen les teles i la premsa espanyoles tot tipus d’horribles insults i qualificatius: nazis, colpistes, autoritaris, radicals, dictadors, descabellats, antidemòcrates, totalitaris, perversos, mafiosos, dements, deslleials, renegats, delinqüents, sediciosos... Les teles espanyoles, les ràdios i els periòdics són fa dies més que insofribles. Que no s’espanten, doncs, de les reaccions histèriques com les de Huelva. I que tot acabe allà en terres andaluses i no els done per organitzar autobusos el dia 1-O per anar “a por ellos” a Barcelona.

No tenen altra cançoneta per argumentar la seua oposició al referèndum que dir que “és il·legal”, quan no haurien d’oblidar que hi ha a la història pròxima tants exemples d’abusos legals que van ser tombats per la valentia dels ciutadans amb ànsia de llibertat: L'apartheid era legal, l'esclavitud era legal, el colonialisme era legal, la Santa Inquisició era legal, acusar les dones de bruixeria i cremar-les vives era legal, que les dones no pogueren votar era legal, que els negres estigueren discriminats era legal, encara és legal subvencionar la Fundación Francisco Franco, i legal que Urdangarín estiga passant-se-ho bé a Ginebra...

La legalitat és una qüestió de poder, no de justícia. La llei evoluciona com evoluciona tota societat, a la qual s'ha d'adaptar. A no ser que eixa llei estiga al servei del poder i no del poble. És el que estem veient ara. El poder per damunt de la justícia en nom de la legalitat. 


dimarts, 29 d’agost del 2017

Una setmana i mitja després dels atemptats



Resum personal de premsa:

Llegit a la premsa espanyola de dretes/A la premsa catalana sobiranista
 
No tenemos miedo/ No tenim por
 
Gracias al Rey Felipe por manifestarse/ El Rei fa negocis d’armes amb Aràbia Saudita
 
Los terroristas favorecen el independentismo/ Els terroristes són pagats pels amics del Rei
 
La “Policia catalana”/ Els Mossos d’Esquadra
 
Cataluña es y será siempre Española/ Catalunya ha demostrat ser un Estat
 
Cataluña tendría que habernos pedido ayuda/ Catalunya s’ha defensat sola del terror
 
Cataluña precisa de un Estado fuerte/ Catalunya no necessita reis ni virreis
 
Rey + Rajoy + IBEX + Prensa: invencibles/ Govern + Societat civil: Estat propi
 
La gestión del atentado ha sido deficiente/ El món ha admirat la tasca dels Mossos
 
Policía catalana: mucha improvisación/ Mossos: professionalitat i eficàcia
 
Cataluña, un región del Reino más/ La nació Catalana serà republicana
 
El atentado demuestra la necesidad de unirnos/ Res no aturarà la voluntat dels catalans
 
España, una, grande y fuerte/ Catalunya, diversa, petita i lliure
 
Éxitos de nuestra policía y Guardia Civil/ Els Mossos són més que suficients
 
Cataluña sin España no es nada/ Catalunya és una nació capaç
 
Siempre se ha colaborado con su policía/ S’ha amagat informació als Mossos
 
Si seguimos unidos nos defenderemos mejor/ Amb independència millorarà la seguretat
 
La independencia se ha aprovechado del terror/La dreta ha volgut beneficar-se de l’atemptat
 
Encerrona de los independentistes al Rei/ Hipocresia del rei per venir a Barcelona


dissabte, 29 de juliol del 2017

Els bous sense sang no són constitucionals




   Ses Illes Balears han prohibit que es maltracten i es maten els toros a les corrides. Quin atreviment que heu tingut els insulars! Ja sabíeu que el Tribunal Constitucional us impugnaria la nova llei contra la tortura dels bous i, tanmateix, us heu atrevit a tirar endavant. Com que no podíeu abolir les corrides perquè la tauromàquia es va declarar Patrimoni Històric i Cultural heu optat per descafeïnar-les. Sabíeu que una corrida de toros sense sang, sense piques, sense banderilles, sense punyals, sense espasa esmolada, és una corrida condemnada a la desaparició en un termini molt més curt del que era natural en una corrida amb sang. I sabíeu que la mort de l’autèntica festa “nacional” espanyola és allò que no van a acceptar mai els governs de Madrid. Quin afeccionat a l’Art del toreig voldrà assistir a un espectacle incruent sense el plaer que provoquen els bramuls dels bous plens de sang? A qui podrà interessar un espectacle sense la morbositat d’una mort anunciada? I no digam del poc interès d’una festa si no es pot esdevenir, desig inconfessat, la mort del torero!

    Quan el Parlament de les Balears ha aprovat la llei que prohibeix que es maltracten els bous a les corrides de les Illes, amb al vot favorable del Partit Socialista de les Illes Balears, de Més i de Podem, ja sabien de la segura resposta irada del govern espanyol i també dels periòdics de la zona nacional carpetovetònica i olé. També de les cartes al director de lectors ofesos que no podran veure morir els toros a les places de bous de Mallorca quan hi vagen en vacances. Això si els bons jutges del TC no eviten la desgràcia.

    A partir d'ara, els toros de ses illes no podran ser ferits amb les banderilles ni morts amb l'espasa, ja que només hauran d'utilitzar uns nous “utensilis que eviten danyar i maltractar l'animal”. Usaran, potser, la tela de velcro al llom de l’animal per fixar banderilles i l’espasa de plàstic, que es com fan en algunes ciutats d’Estats Units. Una ridiculesa absoluta per a afeccionats sàdics amants de les emocions fortes de sang i fetge, així com també per als animalistes que seguiran oposant-se, naturalment, a la “Fiesta Nacional sin sangre” on els bous seguiran sent torturats, encara que no tant, però torturats.

    De fonts no massa ben informades se sap que a partir d’ara el Gobierno de Madrid instaurarà algun tipus d’Inspección Taurina de Sangre Derramada, la qual estarà formada per un veterinari, un especialista en mesura de graus de tortura i un metge forense. La Inspecció oficial acreditarà davant els Delegats del Govern central que l’espectacle ha estat oficialment ben cruel, ben ensangonat, el bou ben mort i la sensibilitat dels espectadors ben ferida. A més, la Inspección atorgarà la corresponent certificació als gestors de la plaça com a què la corrida ha acomplert suficientment els elements sanguinaris de la Fiesta d’Interés Històrico y Cultural de la Marca España.

   

diumenge, 9 de juliol del 2017

David Bisbal ve a Ontinyent


   David és un dels cantants més estimats per Susana Díaz i, per tant, quasi segur que també, per l’alcalde d’Ontinyent, que al mateix temps és estimador interessat, condicional, de la Sultana andalusa. Per això i per més coses ve a Ontinyent. David Bisbal Ferre, nascut a Almeria, la perla de la Mediterrània, és el cantant andalús quasi guanyador del concurs musical Operación Triunfo de TVE, on va quedar en segon lloc. De la qual cosa es dedueix que és un magnífic professional, dels millors del món, ningú no ho dubta, digne per a actuar a Ontinyent durant la setmana gran de les festes majors moro-cristianes. Però no es tracta només de la qualitat d’un cantant. És de considerar també que David està ben arrelat a la nostra pròpia cultura ancestral, amb cognoms propis que són compartits per molts catalans, mallorquins i valencians, d’una ciutat banyada pel nostre mateix mar i que deu tindre molts clubs de joves locals seguidors, fans, que canten de memòria les seues poètiques lletres.

   Unes acurades lletres, les de David Bisbal, que són, podrien ser, homenatge a l’Ontinyent festiu, a la ciutat bella i tradicional que tant estimem. Ben cert que a l’hora de la tria de quin seria el millor i ben nostrat cantant, els il·lustres edils del nostre magnífic ajuntament van estudiar amb molt de mirament les lletres de l’andalús i van veure en elles una autèntica ambaixada dedicada als mèrits i inqüestionables honors dels habitants que tant ens vanagloriem del nostre immaculat llinatge. Mireu, si no, quines meravelles de lletres ens ofrena Bisbal. Diu David: “Mitad de mora y cristiano/ tienes la sangre cruzá/ de una tierra lejana (...)tierra noble/ fuente de la inspiración/ sortilegio de bellesa/ de la poesía y la canción/ tu hermosura tiene historia/ y hay en ti tal señorío/ que puedes decir a gritos/ yo soy tierra de torerio” (de la cançó “Almeria”). Diu també en una altra lletra com si es referira al ‘de sus hijos el linaje’ dels nostres avantpassats: “Donde el aire es limpio/ aún bajo la suave luz de las estrellas” (de la cançó “América”). I sembla no oblidar-se fins i tot del patró de les nostres festes d’agost: “Camina y ven/ que muero en agonia/ sabes muy bien” (de la cançó “Camina y ven”). En els versos de Bisbal hi ha un paràgraf digne de Cervino, quan allò de l’ambaixador cristià que diu al moro, “Agúzate que se te acaba el tiempo/ de abrir los ojos antes del abismo./ Te da lo mismo el sufrimiento,/ porque eres prisionero de tu egoísmo./ No des la espalda al llanto de la gente/ Que lo que mata es ser indiferente” (de la cançó “Torre de Babel”). O uns altres versos que podrien ser del moro, “... qué estrella del cielo ha de caer/ para poderte convencer,/ que no sienta mi alma sola./ quiero escarparme de este eterno anochecer./ Dice mucha gente que los hombres nunca lloran ( de la cançó “Mi princesa”). I ací el que li contestaria l’ambaixador cristià vencedor, “Ahora que soy invencible/ Ahora que todo es possible/ Deja que yo sea el viento y sople cada miedo./ Ahora que todo es possible./ Ahora que soy invencible./ Deja que yo sea el mar y ahogue ese miedo” (de la cançó “Todo es posible”). Victorioses les tropes cristianes en apoderar-se de la Vila ontinyentina canten eufòriques, “Unidos! Seremos grandes,/ seremos Fuertes/ somos un pueblo,/ bandera de la libertad/ que viene y que va.” (de la “Canción del Mundial 2010”). L’ambaixador de les tropes de la mitja lluna ordena llavors la retirada i entre sorollosos plors crida, “Miro más al cielo/ y cuento estrellas al dormir./ Y ahora tengo mi fortuna/ que expira en la luna.” (de la cançó “Me enamoré de ti”). Però els de la comparsa dels contrabandistes comencen a estar més que contents, de categoria, i canten a cor, “Seré tu amante bandido, bandido/ Corazón, corazón malherido./ Seré tu amante cautivo, cautivo. / Seré auuuuhhh” (de la cançó “Amante bandido”). I quasi al final de l’acte, quan el cafè licor comença a fer efecte, ha d’intervindre la policia local per emportar-se cap a la mosquitera uns amotinats que no paren de cantar, horrorosament mal, allò de “¡Aquí te pillo, aquí te mato!/ tu me decías cada rato,/ y yo sin ver esos puñales/ parecía un tonto cegato. (de la cançó “¡Aquí te pillo, aquí te mato!”).

   I vista la idoneïtat de les lletres s’acceptà que David Bisbal cantara a Ontinyent. 


dimarts, 20 de juny del 2017

La Guàrdia Civil li prohibeix mirar la TV3



   Joan encara se'n recorda d’això. Ningú li va explicar mai per què la Guàrdia Civil li va prohibir veure una tele en la seua llengua que li agradava. Això va succeir fa més de 30 anys quan un ministre d’esquerra (?), José Barrionuevo, del PSOE, va enviar la Guàrdia Civil a tallar les emissions de la TV3 de Joan i de milers de seguidors de tot el País Valencià. Van precintar els repetidors que havia pagat Joan i un quants milers de valencians més. L’ajuntament de la ciutat de Joan, Ontinyent, fins i tot va donar suport a TV3, per unanimitat en el Ple! Sí, per unanimitat, també el Partit Popular, el partit “de les llibertats” com sempre s’han auto-qualificat, estava a favor que els veïns pogueren veure lliurement qualsevol cadena de televisió, també la catalana. Joan recorda que l’any 1984 va marcar l’inici de l’emissió de TV3, però també va suposar el començament d’accions encaminades a obstaculitzar la seua difusió. Així, com ha estat sempre costum per terres valencianes, tant des de Madrid com des de València-capital, totes les administracions han perseguir tota acció afavoridora de la cultura indígena, hom va encetar una macabra cacera de bruixes contra Joan i contra tots aquelles persones que volien, simplement, poder mirar la televisió que algú va decidir que s’havia de maleir per motius inconfessables: querelles del delegat del govern contra Acció Cultural del País Valencià, la usurpació de les freqüències que utilitzava TV3 a favor de Canal 9 per part de Joan Lerma, aleshores president de la Generalitat, el precintat dels repetidors a mans de la Guàrdia Civil i tots els obstacles del món que no poguera haver imaginat mai Joan.

   Però, mal que bé, la qüestió és que almenys Joan ara pot veure la TV3 i escoltar als matins Catalunya Ràdio, això sí, per internet quan l’embolic de cables i antenes del wifi li funcionen com cal, cosa que no passa cada dia. Però a la gran majoria de valencians, el govern del Partit Popular, el partit “de les llibertats” com sempre s’han auto-qualificat, encara els està prohibint, multant, precintant (de nou), desautoritzant, menyspreant, apallissant, perseguint, mentint i desqualificant. Ells han arribat a eliminar tota emissió de televisió o de ràdio (També els mitjans públics valencians, Canal 9 i Ràdio 9) on algú tingués la deshonesta intenció de fer ús d’una llengua maleïda que calia exterminar al sud de la Sénia (perquè al nord els és més difícil). Joan diu que potser tard i prompte li deixaran veure la TV3 i escoltar Catalunya Ràdio, i diu també Joan que l’any que ve ja podrà veure i escoltar, si déu i el PSOE volen, la tele i la ràdio valencianes amb un nom prou rar.

   Sort encara per a Joan, que diu que s’ha apuntat com a subscriptor a un nou diari, Jornada, que diu que serà en valencià i independent, i que dijous, 22 de juny, es presenta a la seua ciutat.

dijous, 25 de maig del 2017

Ximo fuig


M’ha agradat el “Ximo fuig” llegit a Francesc Mompó i per això el faig meu també. Ximo Puig hauria de fugir del càrrec de Secretari general del partit. De moment, com a mínim, hauria d’haver donat més explicacions de la seua clavada de pota per haver-se ajuntat interessadament amb Susana Díaz en això de les primàries del PSOE. El President de la Generalitat hauria d’haver entonant aquell reial “Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir” i, després, presentar la seua dimissió com a Secretari general del PSPV que ostenta des de 2012. Un Secretari general que s’equivoca tan matusserament votant el contrari que la gran majoria (el 64%) de les seues bases no mereix seguir al seu càrrec, a no ser que els militants socialistes valencians així li ho vulguen permetre. És que la seua militància valenciana ho traga tot? No seria el primer càrrec del PSOE que presenta la dimissió pel mateix motiu.

Ximo Puig, seguint fidelment el manual del bon polític professional, havia optat per triar a Susana com a cavall guanyador (euga en aquell cas), pensant que no hi havia cap possibilitat que la elegida pels déus, és a dir, pels barons del PSOE, pels poders fàctics de l’estat, pels mitjans de comunicació més Marca España, per les enquestes..., perdera una votació. Si hagués fet com Francina Armengol, Secretària general del PSIB i presidenta de ses Illes, i s’hagués mantingut al costat de Pedro Sánchez, hui podria presumir de coherència i, amb la cara ben alta poder presentar-se davant Pedro Sánchez i d’Espanya orgullós de governar una autonomia amb el pacte del Botànic, juntament als “inútils” (segons l’opinió de Susana, la del Corredor madrileny) de Compromís i de Podem. Un pacte del que renega la major part de les velles glòries del PSOE, entre elles la presidenta andalusa, la qual va preferir les bondats del “útils” de Ciudadanos amb qui intenta governar la Junta plàcidament.

De moment, Ximo haurà de tragar amb el fet que el seu contrincant al PSPV, José Luis Ábalos, s’estrene com a portaveu socialista al Congrés dels diputats. Un gol per l’escaire per als interessos del sector de la família política dels Puig, entre ells l’alcalde d’Ontinyent i President de la Diputació, Jorge Rodríguez. Per cert, que allò mateix que es pot reclamar a Ximo Puig, els votants socialistes li ho podrien exigir també al president de la Diputació valenciana, en la demarcació de la qual els votants que han triat Pedro Sánchez han sigut el 68,23%, contra només el 24,95% (Entre ells Jorge Rodríguez i els seus) que ho han fet per la “útil” Susana Díaz. I que no els passe res més als “Susanistes” de cara al pròxim congrés del PSOE. Ells mateixos ja es van mullar prou en la campanya electoral ajuntant la possible victòria de Susana amb el reforç de la figura del Secretari general, Ximo Puig: la consigna de Miquel Soler: «Cada vot a Díaz és un reforç a Puig», va ser la mateixa que van pronunciar els seus amics, també Jorge Rodríguez. Per això, ara toca ser coherents i assumir la derrota i les seues conseqüències. I a nosaltres, als valencians socialistes, o no, que no ens passe res de cara a l’estabilitat del govern de la Generalitat, sobretot ara que la justícia espanyola ha suspès cautelarment el nostre decret de plurilingüisme, veges tu!

dimarts, 25 d’abril del 2017

González a Zaplana: “... a tomar por culo a Onteniente”


   A què ve ara que citen Ontinyent (‘Onteniente’ per a aquella gentola) en les converses entre Ignacio González i Eduardo Zaplana? ("Vamos a ver, Eduardo: tenemos el Gobierno, el ministerio de Justicia, no sé qué y tal, y escucha: tenemos a un juez que está provisional... Tú lo asciendes... Yo le digo: 'A ver, venga usted para acá, ¿Cuál es la plaza que le toca? ¿Onteniente? A tomar por culo a Onteniente y aquí que venga el titular, que ya me las apañaré con el titular, coño"). Tan coneguda és la nostra ciutat per a ells? És Ontinyent una ciutat famosa per ser acollidora de gent que vinga a cardar pel darrere? Algú ‘fot’ en el nostre poble als que vénen a fer negocis? Només em vénen al cap ara mateix els negocis del nostre paisà Ramón Cerdá, famós en les espanyes per vendre empreses a milers, com qui ven tomates. Empreses que tots sabem que han estat comprades, suposadament, amb una finalitat gens lícita per mafiosos, corruptes, evasors d’impostos i altres poca-vergonyes. Serà que Ignacio González ha estat un dels habituals clients de Ramón Cerdà i per això li ve al cap fàcilment el nom del nostre poble? Estarà Ramón Cerdà, ara imputat, ficat en algun embolic d’Ignacio González?...

   Déu cria expresidents de comunitat i ells s’ajunten per a delinquir (suposadament) De la mà de González, Zaplana ja ha aparegut finalment també en els papers de la corrupció, qui ho havia de dir? Tan expert com era en no deixar rastre dels seus afers grisos per allà per on passava. A València ja es parlava dels seus ‘negocis’ quan la investigació del cas Naserio, però era hàbil en aconseguir que s’esborraren les proves que el podien imputar. Tothom recordarà la gravació en la que demanava diners a un mafiós militant del seu partit, perquè deia que necessitava peles perquè era pobre, que li calia comprar un cotxe. A ningú se li ha oblidat com va ‘comprar’ la voluntat d’una regidora socialista per a poder tocar poder com a alcalde de Benidorm. Sabem d’unes altres conegudes compres de docilitat de polítics blaveros, de periodistes amb pocs escrúpols de consciència, de caixes d’estalvi (a Ontinyent ho va intentar inútilment), d’empresaris valencians (els va fer l’autovia gratis a Madrid quan la que volien gratis era la de Barcelona)...

   Zaplana, doctor espavilat en enginyeries financeres i polítiques, en portes giratòries (86.000 a l’any en Logista) i en saltar paranys de tota mena, potser tinga més sort que González, perquè ha demostrat saber escabullir-se de situacions tan compromeses com la d’ara, i tal volta faça ús de les seues velles amistats amb Eloy Velasco, l’instructor de l’operació Lezo, atès que aquest jutge ja va treballar colze amb colze amb Zaplana en el seu primer govern autonòmic de la Generalitat Valenciana en 1955. Velasco va ser el seu director general de Justícia aleshores. No seria la primera volta que s’escapa dels llargs braços mancs de la pobra justícia espanyola. Hui per mi, demà per tu. Siga com siga, almenys que ningú no l’envie a “A tomar por culo a Onteniente”. Només això ens faltaria!


dimecres, 12 d’abril del 2017

Isabel Bonig no pinta fava en el PP




   Sí, Isabel, tens tota la raó en allò que raones, t’hem entès. Véns a dir el que tots pensem, que si des de Madrid segueixen posant-nos als valencians a la cua a l’hora de repartir el pastís dels pressuposts farem al final com els catalans, plantejar-nos deixar d’ofrenar velles glòries a Espanya i haurem de tirar pel dret. Clar que tu a tant no arribaràs, que no tens cap afany de muntar rebolics als que manen a Madrid. Ni tampoc estaràs present a la mobilització que s’està preparant a València contra el menyspreu que han demostrat els teus companys de partit en la pífia de pressupostos espanyols. Tu et conformaràs, com sempre han fet els teus predecessors al front del PP valencià i aniràs a pregar a la seu de Génova que siguen benèvols amb els valencians si no volen que les dèries secessionistes catalanes ens contagien. Li diràs a Montoro i a Rajoy que ací els compromissaris i els seus segrestats amics socialistes acabaran muntant un canyaret (que no un “pollo”, ignorants!) i encetaran el seu particular procés cap a una república ‘levantina’ d’arròs amb fesols i naps. I ja sabem com acaben les teues historietes de TBO amb els amos del PP madrileny davant dels quals no has pintat mai fava, ni tu, ni Fabra, ni Camps, ni Olivas, ni Zaplana, ni ningú.

   T’hauran arribat a les oïdes uns quants aplaudiments per allò del perdó que has hagut de demanar per tota la porqueria que el teu Partit Popular ha escampat des d’anys i anys des de la Sènia fins Guardamar, però has de saber que la pudor encara dura i durarà mentre els teus amics no deixen de remenar la femta amb tot de plets judicials encara pendents i no arriben a decidir un dia restituir tot allò furtat als valencians.

   Està molt bé que intentes demanar perdó i que prometes restaurar el partit i donar una imatge més acostada a la gent, més popular (en el sentit original de la paraula, alto!) i que comences a escriure piulades en un correcte valencià, “Feliç dia de la Província a totes i tots els que hem tingut la sort de nàixer en Castelló!”, tan correctes que qualsevol faller diria que s’assembla massa al català del nord. Ves amb compte! No te’n passes! Està molt bé que cites versos de poetes (Garcia Lorca, Miguel Hernández...) que mai t’haurien acceptat que els citares. És fantàstic que vages a les festes dels pobles i que balles en les berbenes i que et vistes de Kábila i de Bucanera a Ontinyent el pròxim agost, però penses un dia ballar la Tarara en alguna Trobada d’Escoles en valencià? Està perfecte que reclames més finançament a Montoro, però els diputats valencians del teu partit al Congrés votaran en contra dels pressupostos si Montoro no millora aquells finançament que ens discrimina tan greument? No ho crec que ho facen. Tampoc ells pinten fava a Madrid. Igualet com tu!

   És fàcil d’entendre que poses “a caldo” i que insultes als teus contrincants, "si te rodeas de los buenos las cosas salen y si te rodeas de los inútiles, como Puig y Oltra, las cosas no salen”, però fes-t’ho mirar i assessora’t bé, perquè potser que de les males maneres no en tragues bon profit. Pensa que les enquestes a València diuen que vosaltres i la vostra marca blanca, Ciudadanos, perdeu vots i que aquells a qui insultes en guanyen. És comprensible que faces ús de la demagògia en tot allò de la llengua, perquè saps que en pots traure profit, però una altra cosa és que ens vingues amb falsetats, que tu saps que són falsetats, com allò que dius del govern valencià que “lanza una ofensiva contra el espanyol”. I ho saps, perquè el teu ministre d’educació, que no el meu, ha dat i beneït el programa del nostre Govern d’igualtat de tractament de l’ensenyament del valencià i de ”l’espanyol” com tu ben bé l’anomenes. Es veu que tampoc davant el teu ministre pintes fava.

dissabte, 25 de març del 2017

Susana contra els interessos dels valencians



 
   Acte 1er: Susana Díaz visita Ximo Puig a València i jura i potser perjura davant el president valencià, amic i company de partit, però examic de Pedro Sànchez, que defensarà el corredor mediterrani de la costa des d’Algesires a França passant per València per damunt de tot i que si és un dia presidenta del govern de les espanyes serà la primera decisió que prendrà. 

   Acte 2n: Susana Díaz visita Javier Lambán a Zaragossa i jura i potser perjura davant el president aragonés, amic i company de partit, però examic de Pedro Sànchez, que defensarà el corredor ‘mediterrani’, però madrileny, des d’Algesires a França passant per Saragossa, per damunt de tot, i que si és un dia presidenta del govern de les espanyes serà la primera decisió que prendrà. 

   Acte 3er: Susana Díaz visita el seu psiquiatra a Sevilla i jura i perjura davant el doctor, suposat company de partit, que li done pastilles contra la seua esquizofrènia cada dia més aguditzada. El doctor li recomana deu caixes d'un antipsicòtic de llarga durada i li cobra la visita al preu de tarifa normal, perquè això de gratis s'ha acabat, perquè es va donar de baixa del partit quan allò del pas del No és no al No és Sí. 

   Epíleg: Andalusia i Aragó es posen d’acord i signen solemnement un patracol o un protocol, a efectes criminals deu ser el mateix, contra el Corredor Mediterrani de vora mar. Susana Díaz, i el seu espavilat company aragonés, Javier Lambán, volen reclamar al govern espanyol actual o al pròxim, és a dir al presidit per ella mateixa, perquè abandone l’aventura del corredor marítim i defense el del tram de secà. O siga, que per fastidiar els valencians i les seues últimes punyetes pseudo-catalanistes volen que s’abandone la idea del camí més curt per a arribar el corredor a França, el qual passaria per Múrcia, Alacant, Castellò, Tarragona i Barcelona. Susana i Javier volen que el corredor arribe a França passant per Algesires, Antequera, Madrid, Saragossa, Tarragona i Barcelona. ¡Olé, olé olé! Susana Díaz, si els psiquiatres sevillans, companys de partit o no, no hi posen remei, potser que arribe a governar l’estat espanyol, si així ho desitgen els capos del seu partit, l’Ibex-35, la conferència episcopal i els militants socialistes que queden i/o que quedaran després de la garbellada que s’han fet i que estan encara per fer. Preguntat sobre el tema un socialista de a peu dels que queden a Albaida, membre de l’equip de l’empresa privada que dirigirà la seguretat de les instal·lacions culturals d’Ontinyent (quina seguretat?, quina cultura?), ha contestat amb una esperada, però ridícula obvietat: “Tots els camins porten Roma!”.


dijous, 2 de març del 2017

Ni vergonya, ni memòria


   Abans eren d’Alianza Popular, després, des de 1989, es van fer del Partit Popular, volent-nos fer creure que s’havien modernitzar i eren més liberals i honestos, que ja no eren tan franquistes com quan estaven en Alianza. Eren, són i seran els mateixos però amb diferents collars: són la dreta nostàlgica hereva del franquisme, disposats a no trair la memòria dels que es van carregar la democràcia quan la segona república. I ací els tenim encara votant un 30% el polític gallec; negant-se a donar compliment a la llei de la Memòria Històrica; seguint demostrant que la dita “el poder corromp” està plenament vigent; convertint-se el Partit, en paraules del Jutge José de la Mata, en una “organització criminal” amb més de 500 imputats, un d’ells el president de la Comunitat de Múrcia. 31 trames investigades demostren que són el partit polític més corrupte de la història de la feble democràcia que van pactar, mal pactada, fa quaranta anys. 

   Els votants del Partit Popular, amb totes les excepcions que hom vulga defensar, són aquells que defensen el seu partit a ultrança conscients, o no, dels continus plets amb la justícia dels seus líders, excusant-se de fer-ho així, perquè, diuen, “tots els partits són iguals i almenys els nostres pensen com nosaltres”. I ben cert que és així, votants i votats solen compartir una semblant rància ideologia basada en: prioritzar com a valor essencial l’èxit personal front a l’interés general de la societat; l’ambició per aconseguir allò desitjat sense importar els mitjans usats per al seu assoliment; els objectius d’acumular quant més diners millor; l’assoliment, individualment i com a grup excloent, del màxim de poder polític i de l’elevació de la pròpia imatge i de l’estatus social per sobre de la resta dels mortals. 

   Hi ha també una sèrie de “vicis” adquirits o heretats que formen part de l’ADN dels votants del partit de la corrupció que criden molt l’atenció: solen estar en contra de la llibertat d’expressió quan qui s’expressa no és dels seus; sí que reclamen llibertat d’expressió per proclamar les seues consignes encara que siguen per incitar a l’odi (“el niño tiene pene...”, s’entesten en seguir negant l’escalfament global; estan en contra de tota regulació de l’administració que els pose pegues a l’hora del seu dret a l’enriquiment individual o tribal; estan en contra de les inversions públiques que pretenen igualar la qualitat de l’educació i la sanitat públiques amb les ‘seues’ privades (però subvencionades, alto!); són radicalment centralistes ("España una y no cincuenta y una”); defensen la monarquia com a la necessària institució modèlica per a la classe social a la que pertanyen (o a la que voldrien pertànyer, ai!); tenen una particular veneració davant institucions que carreguen amb l’adjectiu real (“Real Academia de la Lengua, Teatro Real de Madrid, Real Club de Equitación, Real Madrid...”); defensen les ancestrals tradicions espanyoles fins a l’extrem de considerar-les intocables (el bous, la picaresca, la chulería, la bravuconería, el masclisme, el maltractament dels animals en festes populars...); s’escuden amb l’Honor personal pels mitjans que siguen); són misògins (“dona havia de ser!”); solen donar suport a les manifestacions del fonamentalisme religiós; són rabiosament homòfobs i trànsfobs (“maricón el que no bote”, canten eufòriques les noves generacions festeres i no només dels ontinyentins Bucaneros); són radicalment conservadors en el funcionament de tota mena d’activitats socials (“això és així, sempre ha sigut així i així ho serà!”); presumeixen d’haver aconseguit eludir el pagament de tota classe d’impostos o d’haver-se emportat la tovalla de l’hotel; la seua norma en les transaccions comercials ha de ser la d’un percentatge en negre i un altre en blanc; en la conducció solen ignorar les normes que afavoreixen els "idiotes" dels altres; pensen que fer trampes en el joc és d’intel·ligents; miren aquell que és diferent (color, religió, llengua, discapacitat, ideologia...) amb agra displicència; no solen classificar ni reciclar les deixalles; admiren els ‘llestos’ que han sabut burlar les normes per enriquir-se; entenen com a normal la corrupció política (“tu també ho faries si et deixaren!”); no saben, no contesten, no recorden (la seua és una memòria selectiva) quan els intentes demanar explicacions sobre casos com Acuamed, Púnica, Bárcenas, Pokémon, Campeón, Inestur, Palma Arena, Nóos, Brugal, Emarsa, Taula...; diuen tenir la consciència ben tranquil·la, no sentir cap vergonya, quan els preguntes per què segueixen votant uns polítics que saben que són corruptes (“roben, sí, però també fan moltes coses bones”); acostumen a defugir tot tipus de raonaments i reflexions sobre la seua posició política; com a bons conservadors solen fer les coses sempre igual (“com tota la vida hem fet”)... 

   Ni tenen vergonya, ni memòria!

dimecres, 15 de febrer del 2017

Jordi



   Ontinyent, 10 de febrer, 11h. Sant Domènech. Una munió de gent i de timbals s’amunteguen a la plaça i als carrers del voltant. Comença una tronà, una mascletà, una batucada ensordidora que emetrà una força tel·lúrica que ja no s’aturarà en tot el dia. Tambors que reivindiquen la vida i la alegria front a la mort i la tristesa. Tambors que reivindiquen el ritme i el ball front al silenci i la soledat. 

   Aquest dissabte passat Ontinyent va demostrar, una vegada més, que és alguna cosa més que un lloc on viure. És realment una comunitat de persones que conviuen, que s’estimen i que estimen la vida per damunt de tot. Durant tot el dia es va fer un homenatge a Jordi Rodriguez, fundador de Batukem i compositor de música per percussió, que va marxar de vacances encara no fa un any. Centenars de percussionistes i desenes de grups de música del poble i de fora van estar tocant tot el dia per recordar i fer viure Jordi. A dins el teatre Echegaray es va poder sentir l’obra de final de carrera de Jordi interpretada pels seus companys i companyes de l’ESMUC, en una jornada emotiva i inoblidable, en un dia d’aquells que durarà anys. 

   Aquest dissabte es va plantar cara a la mort, a la solitud i a la tristesa, es va fer un cant a la vida i a l’amor com molt poques vegades es fa. Es va fer reviure Jordi, ni més ni menys. Vaig poder sentir-lo en cada batec de tambor, en cada nota, en cada paraula, en cada mirada, en cada somriure i en cada plor emocionat. Veient les cares dels familiars, parella, companys i companyes de Jordi, se me va fer evident una cosa poc ordinària. Se me va fer evident que Jordi està viu i estarà viu per sempre per a tota la gent que va compartir amb ell la passió per la música i la passió per viure. Aquest poble va demostrar que no oblidarà mai Jordi i per això podem dir que no ha mort ni morirà mai. Perquè ell era un d’aquells dels que deia Ovidi que era un ‘dels bons’, una d’aquelles persones que no moren mai, que marxen de vacances i tornen en el moment menys pensat i ens tornen a emprenyar amb els darrers ritmes i cançons. Darrere un tambor sempre hi serà ell amb el seu somriure etern. 

   Aquest dissabte vaig entendre de què parlen les paraules antigues quan parlen de la immortalitat, i vaig entendre millor que mai que són els anys els que s’han d’omplir de vida i no la vida la que s’ha d’omplir d’anys, i que hi ha estels que brillen amb tanta intensitat que la seua llum no es perd mai. 

   Aquest dissabte vaig descobrir per a què servia la música, la música dels tambors especialment. La música serveix per despertar els morts. 

   ‘bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels’ 


divendres, 3 de febrer del 2017

Carles Recio, el 'Pequeño Nicolás' valencià

   Carles Recio, Carlos per a alguns dels seus amiguets de l’ànima, té com a professions principals ser anticatalanista i ser espavilat. I d’aquestes suposades ‘faenes’ cobrava, o cobra encara, 50.000 euros l’any. El pagador, el dipositari de la Diputació, l’autoritzador del pagament, el president i alcalde d’Ontinyent, Jorge Rodríguez. Ni funcionari ni polític no se n’havien assabentat fins ara que tenien un treballador fantasma que, sense moure pols ni remolí, s’embutxacava la pasta gansa tot dedicant-se als seus còmics eròtics, llibrets i diccionaris que escrivia com qui fa bunyols de carabassa. Això sí, com que no traia cap profit econòmic de l’ofici d’escriptor i d’altres dedicacions psicodèliques, necessitava el mecenatge d’algú, d’un polític en actiu per exemple, que li permetera escriure, o no, o fer la viu viu, o no, en hores d’oficina i cobrant de l’erari públic! I això des de feia 10 anys. No és la primera volta que passa en organismes públics amb un exèrcit de funcionaris que ningú sap per on paren després de fitxar. Joan Ballester, regidor de personal en el primer ajuntament democràtic de València, va descobrir prop d’un centenar d’enxufats que cobraven cada mes i mai no anaven a treballar: gentola parapolicial del règim franquista anterior, amics, familiars, amiquetes dels caps de la falange... 

   Carles Recio, com molts altres malalts afectats greument per atacs freqüents de paranoia, tenia molts deliris i no massa barats tots ells. Els seus deliris de grandesa no tenien ni tenen cap possible aturador que no passe per la clínica psiquiàtrica. Recio ha esdevingut un espècimen ambiciós, decidit, incombustible, sempre disposat a eixir en la foto, cara-content, al costat de personatges, per a ell, importants. Mireu-lo ufanós fotografiat al costat del rei Juan Carlos, o al costat del Capità General de la Quarta Regió Militar, o al costat de qualsevol tipus de president, d’una autonomia, d’un club de futbol o de l’Associació d’Amics del Tabal i la Dolçaina. Carles Recio és el nostre particular ‘Pequeño Nicolás’, sempre ficat en tots els fandangos públics per causa d’un malaltís, paranoic, afany de protagonisme, per mirar sempre de poder guanyar-li a la càndida víctima de torn que té al costat una mica de la seua fama, o perquè així, amb el contagi, augmentar el nivell del seu míser estatus social. I encara, en aquesta ocasió, per embolicar un senyor president de la Diputació del Partit Popular perquè el faça funcionari de gama alta i li pague un bon jornal a canvi de no fer res de res. Fernando Giner devia creure’s les presumptes, però inexistents, ínfules d’intel·lectual blavero anticatalanista d’aquest tornassolat individu.  

   Carles Recio és també el Leonard Zelig de la pel·lícula, Zelig, de Woody Allen, l’home-camaleó: en presència d'un gras, s'engreixava; al costat d'un negre, el seu color s'enfosquia; entre els metges, apareixia com a metge... Carles Recio ha fet tots els papers de l’auca: quan li ha convingut ha fet d’home-màquina-apallissa-intel·lectuals dins del GAV, quan no, ha fet de lingüista aficionat escrivint un destrellatat diccionari català-valencià per demostrar que eren dues llengües diferents, quan no, se n’ha passat a l’altre bàndol acceptant les idees unionistes de la llengua, quan no, els del Partit Popular li han reclamat tornar a la cleda, pagant-li bé, alto!, i ha tornat a fer el que li han manat... I el Carles Recio, fent ara d’un personatge de Groucho Marx i el seu ‘Aquests són els meus principis. Si no li agraden en tinc uns altres’, torna amb els seus amiguets d’abans, a les postures secessionistes, i es posa a escriure el que li manen des del PP en el govern valencià o des de la Diputació del PP, i es posa a fer pregons de festes (Ací a Montaverner encara se’n recorden de les bajanades que els va llançar des de la tribuna), i a fer guions de còmics pseudo-eròtics que ningú li va comprar, i a fer llibrets de personatges cèlebres com el de Felipe VI i Letizia, i a fer de proxeneta si calia, i a...

   Ara, a la Diputació de València, el president Rodríguez, polítics i funcionaris juguen a fer apostes sobre un tema que els té ben preocupats: on passa el temps i què fa Carles Recio des que fitxa al matí fins que a l’hora de dinar torna a l’Arxiu a torna a fitxar? Els més malpensats i bròfecs parlen d’aficions relacionades amb un cert onanisme, d’altres creuen que està escrivint en secret una gran bíblia valenciana a petició del cardenal Cañizares en un valencià-valencià a gust de la jerarquia eclesiàstica més blavera, d’altres el fan més pragmàtic i viciós i, observant el seu arrodonit aspecte de lluentor física, creuen que està fent una guia gastronòmica de restaurants valencians-valencians, d’altres pensen que passa les hores mortes documentant-se per a fer una gran enciclopèdia que el farà cèlebre, i ric i famós i... L’Enciclopèdia serà sobre els personatges més cèlebres i exemplars de la transició valenciana, entre els quals estarà ell mateix, clar, González Lizondo, Zaplana, Olivas, el Bigotes, Carlos Fabra, Rita, Cotino, Rus...


dissabte, 14 de gener del 2017

Ara jo voldria...


   Ara jo voldria convertir-me en un ciutadà normalet, d’aquells que no estan en cap associació cultural, ni veïnal, ni sindical, ni política, ni esportiva, ni festiva, ni religiosa, ni musical, ni ecologista, ni gastronòmica, ni ... Demanaria la baixa de les ONGs a les que cotitze, del partit al que pertany, dels fòrums que em suporten, del Facebook, de tots els grup del WhatsApp, de... Fins i tot hauria de deixar de ser Llumener de les festes de sant Antoni del barri de l’Ermiteta, encara que el sant del porquet em declarara ‘persona non grata’. I és que com sempre he estat un pacient obedient i resignat davant la meua metgessa de capçalera, hauria també ara de fer-li cas i seguir estrictament el règim alimentari ordenat, prendre’m les tres pastilletes de rigor de cada dia i oblidar-me de la vida massa activa que el meu cos i la meua ànima encara suporten als meus setanta-un anys, em diu ella, i que no estic ja per suportar tantes informacions desagradables que m’alteren el ritme cardíac i em trauen el son. Que ho deixe estar ja, què caram! és el que em proposa, que me’n passe a un club d’aquells que juguen a la petanca tranquil·lament, que m’oblide de la Sexta i dels Telenotícies de TV3 i d’aquells debats que em posen dels nervis i que em torbe amb els programes desenfadats ‘de societat’ de Tele 5 i Antena 3. 

   Però, seguint l’exemple d’aquell admirat mestre Eduardo Haro Tecglen, crec que mai no podré fer cas a la facultativa, car sóc també molt covard i salvatge i no em resignaré a la monotonia castrant de la vida del comú dels jubilats i seguiré formant part de totes i cadascuna de les entitats locals, comarcals i nacionals mentre no m’expulsen de moment. Pose a déu per testimoni que seguiré estant en la meua associació cultural, en la veïnal, en la sindical, en la política, (en l’esportiva ja no, que tinc artritis, en la festiva tampoc, que no dec beure massa, ni en la religiosa, perquè m’han excomunicat, ni en la musical, perquè ja no dóne la nota, ni en l’ecologista, perquè no done la talla de verdor, ni en la gastronòmica, per allò del fastigós colesterol, ni ... Però sí que seguiré ‘salvant el món’ des de les meues ONGs, des del partit, des dels fòrums que em suporten, des del Facebook, des de tots els grups del WhatsApp, des d’aquests articles... Fins i tot voldria seguir sent Llumener de les festes de sant Antoni del barri de l’Ermiteta per molts anys. I que el Club de Petanca m’espere encara uns quants anys, i que Tele 5 i Antena 3 no me les obliguen a veure mai dels mais. Perlamordedéu!

dijous, 5 de gener del 2017

Any nou, vida igual o pitjor


   Com cada cap d’any, hem rebut un fotimer de felicitacions i desigs d’una vida nova. Nova, que se suposa que vol dir millor que la vella i passada. I com cada cap d’any hem respost les felicitacions i els desigs amb un cert i acostumat recel. Hi ha amistats que acompanyen les seues felicitacions amb uns acolorits dibuixets plens de frases solemnes que volen transmetre’ns un optimisme de cara al futur més o menys pròxim que no es creuen ni els felicitadors de torn. La meua resposta ha estat enguany ben diferent a l’acostumada els caps d’anys anteriors. Els he escrit unes frases copiades d’un dels desigs més originals que mai no m’havien fet arribar al meu mur del Facebook. Ací teniu la transcripció: “El meu desig per a aquest any que ara comença és que no caigues, però si caus, que t’alces, que si t’alces que continues, que si continues no pares, que si et trobes una pedra que la saltes, que si és massa grossa per a saltar-la, la rodeges, que segueixes caminant passe el que passe, que arribes al final de tot el que et proposes, que si no arribes, no desfalleixes, que si desfalleixes, no t’atures, però si no hi ha més remei i t’atures, que només siga per a agafar aire, que maleeixes, crides, renegues i, després, més assossegat, respires a fons i segueixes. I cada passa que dónes, que el teu cor et recorde que jo sóc ací, per si et faig falta i em necessites. Viu sense por! La por no atura la mort, sinó la vida”. Certament, el meu amic haurà de dedicar-me més d’una sessió de psicoteràpia al llarg de l’any que ara encetem, el necessitaré, ateses les dificultats que se’ns presenten en el 2017. 

   Seria un no parar fer un llistat de les dificultats, les pedres massa grosses, que heretarem encara de l’any passat i dels anteriors i de les que se’ns anuncien per a l’avenir. En el cap de tot el món estan els joves, als quals el futur no els augura cap horitzó amb un mínim de benestar. Un 50% d’aturats joves és terrible. Pocs tenen treball i els que en tenen cobren misèria. Un treball que ens volen fer creure que no té remei, que cada volta serà més difícil de crear i més precari. El masclisme assassí que se’ns fa present quasi quotidianament i no sembla tenir cap aturador. Els preus que no paren de pujar, ara la llum, ara el transport públic, ara... Per si no en teníem prou amb el rescat dels bancs i la seua ineficaç i catastròfica gestió, ara ens toca pagar també el dèficit de les autopistes de peatge, més de cinc-mil milions d’euros. Uns rodem per ací i per allà per no pagar peatges i ara ens tocarà pagar-los sense haver-ne fet ús. L’eterna assignatura pendent dels valencians, el míser finançament estatal que rebem i que fa que no tinguem prou diners per escoles i hospitals, mentre els extremenys en tenen de sobra, fins el punt que ara disposaran d’ajuts extra amb el ‘renove’ que subvencionarà amb diners públics la compra de mobles domèstics. Mentrestant els nostres trens regionals són un pur desastre i el corredor mediterrani es queda en una promesa que cap govern acompleix. 

   Però és que si només foren econòmics els problemes que ens persegueixen personalment, encara podríem dir allò de “No tot es paga amb diners”. Encara no han sabut o no han volgut els nostres governants valencians posar en marxa la nostra ràdio i televisió públiques, i no se sap quan la tornarem a tindre. I la TV3 i Catalunya Ràdio ni se sap quan tornaran als nostres receptors! Una altra assignatura pendent és la de la normalització de la llengua. És cert que des del govern estan intentant posar remei a la falta d’igualtat entre les dues llengües oficials, però mentrestant encara els valencians hem de patir atacs de coneguts mitjans de comunicació ‘valencians’ i de la mateixa policia i guàrdia civil que cada dia discriminen les persones que volen fer un ús normal de la seua llengua. L’últim cas el del tinent d’alcalde de Gata de Gorgos, Jaume Monfort. 

   I per acabar, encara estan pendents la tira de casos judicials que tenen investigats un munt de militants, càrrecs, regidors, diputats, consellers... implicats en els casos Brugal, Orange Market, Gürtel, Cooperació, Imelsa, Taula i un llarg etcètera. Allò que deia Felip VIé dels valencians que érem “un exemple i un estímul per al conjunt d’Espanya en el seu camí de progrés i de futur“ sona a broma pesada atesa la gran quantitat de corrupció que encara està per descobrir i per l’obscur camí que se’ns presenta al davant. 

   Total, que l’any 2017 serà tant nou com vulgueu, però l’optimisme dels valencians serà tan esquifit com el del 2016 i el de molts anys anteriors. Només faltaven els ruixats dels dies passats que han destruït les collites dels nostres agricultors. L’escalfament que ataca de nou! Diu Joan Oliveres a sant Antoni: “Segur que esteu al corrent/ que en este any que ha passat,/ tot han sigut destarifos,/ disgusts i calamitats./ Ni en hivern ni en primavera/ no ha fet una arruixâ,/ tal ha sigut la sequera, (...) Per si no n’hi havia prou,/ en desembre ben entrat,/ no sabem al bon sant Pere/ quina mosca li ha picat,/ però fóra mosca o puça,/ s’ha quedat ben descansat,/i ha amollat en quatre dies/ la (aigua) que havia estalviat.

diumenge, 1 de gener del 2017

L'hemeroteca del Crònica

   Una hemeroteca és un edifici, sala o pàgina web on guarden, ordenen, conserven i classifiquen diaris, revistes i altres publicacions periòdiques de premsa escrita, arxivats per a la seua consulta.

   Al gener de 2017, a la vegada que es remodela visualment i s'actualitza la revista digital Crònica, naix l'hemeroteca del Crònica per a proporcionar accés públic a la col·lecció que arreplega part dels diversos articles d'opinió, tant de l’última etapa del periòdic imprès com de l’època digital fins a desembre del 2016. L’hemeroteca té com a objectiu la consulta i la seua difusió a través de la xarxa d’internet. 
   
   A partir d’ací i amb renovada il·lusió continuarem compartint la nostra opinió i la vostra, si així ho desitgeu, amb tots vosaltres.



Clica i consulta l'hemeroteca del Crònica