divendres, 20 d’abril de 2018

Deslegitimar el franquisme és deslegitimar la monarquia



   La semana que ve el ple de l’ajuntament d’Ontinyent aprovarà la proposta del grup municipal Compromís perquè es deixe oficialment sense efecte i es retire el nomenament de Franco com a alcalde perpetu i fill adoptiu predilecte de la nostra ciutat. Els valencianistes han trobat un acta de 1946 on es diu que es nomena “Alcalde honorario perpetuo e hijo adoptivo predilecto de la población al caudillo de España Exmo. Sr. D, Francisco Franco Bahamonte como gratitud y adhesión inquebrantable de esta ciudad». La proposta dels valencianistes s’aprovarà presumiblement amb els vots favorables dels proposants, Compromís, del PSOE, d’Esquerra Unida i de (oh, sorpresa!) Ciudadanos. El Partit Popular, coherentment, s’abstindrà o votarà en contra. La decisió arriba tard, molt tard com per a cap vol de campanes, però malgrat el retard tan injustificable, cal aplaudir el fet de deslegitimar el franquisme com acompliment del que mana i ordena la vigent Llei de Memòria Històrica que obliga l’estat i totes les institucions democràtiques. I que quede clar, deslegitimar el franquisme significa també deslegitimar la monarquia, perquè si va ser una llei franquista la que va reinstaurar la monarquia il·legítimament, aquesta encara hauria de ser il·legítima. Només un referèndum democràtic que legitimés realment la monarquia hauria de donar validesa a la monarquia. Però ja sabem l’aversió que tenen els governs de Madrid a sentir parlar de referèndums i d’altres drets a decidir. Per això hem dit més amunt que serà coherent el PP, tant si s’absté com si vota en contra de la proposta de Compromís. De fet, tots sabem que encara no s’han atrevit mai a votar oficialment contra el govern dictatorial del règim franquista ni a parlar de Memòria Històrica, ni ha gastar “ni un euro” en cap activitat que hi faça referència.

   A Ontinyent sí que hi ha majoria de partits polítics disposada a treballar per acabar amb l’amnèsia col·lectiva pel que fa a recuperar la nostra particular memòria dels fets sagnants i abusius ocorreguts entre el 1931 i el 1975. I no podia ser d’una altra manera, en ser Ontinyent la pàtria de molts lluitadors per la llibertat, la igualtat i la fraternitat, un d’ells, el que més, el nostre lliberal més universal, Josep Melcior Gomis, el qual va haver d’exiliar-se a l’estranger per por a ser empresonar per les seues idees polítiques, com passava aleshores a l’estat i també, malauradament, ara mateix. Ningú ens ha de contar que l’himne republicà de Riego el va composar en nostre distingit paisà Gomis, himne que tampoc estaria mal anomenar-lo Himne de Gomis, no? Un himne que es popularitzà sobretot durant la segona república amb altres diverses lletres del tipus: “Si vols sopars no te’n vages, / sardines torrades tenim, / al Berenguer en tomata / i de postre l’Alfonso fregit” o “Si el rei demana corona, / corona li donarem, / que vingui a Barcelona / i el coll li tallarem”. Curiós és també que després haja aparegut per sorpresa en unes quantes situacions històriques, segons relata l’historiador David Garrido. L’himne de Josep Melcior Gomis, s’ha tocat per compte de la Marxa Reial solemnement a Alemanya, en 1941, quan arribaren a l’aeroport de Berlín els voluntaris de la División Azul; l’1 d’octubre de 1968 quan jugà a Praga la Roja; el 28 de novembre de 2003, a Austràlia, quan s’enfrontaven els equips espanyol (J. C. Ferrero també) i l’australià de la Copa Davis; en el 2007, quan el president espanyol Zapatero anà a Xile i, finalment, a Croàcia, al campionat europeu de twirling (joc amb bastons) l’abril de 2017.

   Llàstima que a Ontinyent coste tant escoltar aquell himne del nostre Gomis ni poder tornar a veure la bandera republicana al balcó de l’Ajuntament. No dic per què és tant difícil tant una cosa com l’altra ara, perquè em dóna vergonya aliena i perquè no estem ací, encara, per a baralles sobre legitimitats i il·legitimitats.

dimecres, 11 d’abril de 2018

Tres cançons per a Guillem Agulló


   M’agradaria saber escriure poemes per recordar ací que hui fa vint-i-cinc anys que un nacionalista espanyol va segar la vida del jove maulet valencià Guillem Agulló a Montanejos. M’agradaria escriure bells versos per honorar la seua memòria. Però seria un atreviment per la meua part quan uns altres poetes ja van posar lletres precioses ben carregades de sentiment i acompanyades de músiques ben acordades. D’entre les cançons que se li han dedicat al jove de Burjassot n’he triat aquestes tres:

   El cantant de Xàtiva, Feliu Ventura, va escriure aquests versos per fer la cançó “No sé què sent”: No sé què sent/ ací assegut encara / esperant-te amb l'anhel dels nous/ he imaginat/ la teua pell completa/ com un mapa estès sobre el meu mar./ No hi ha demà si no ets amb mi/ acaronant-me, potser besant-me / i tot a plena llum./ L'última ràtzia/ ens va donar la flama / per encendre torxes al camí/ sempre present/ et tinc en els meus llavis/ que tu escoltes com la teua veu./ No hi ha demà (...)/ He imaginat. Sempre present./ Et vull amb mi./ En els papers/ els necis t'intoxiquen/ i t'amaguen, no en volen saber res./ Et vull amb mi,/ la teua pell completa,/ com un somni. Vine llibertat!/ No hi ha demà (...).

   El grup valencià desaparegut fa quatre anys, Obrint pas, va cantar “No tingues por”: Ja no puc veure més enllà dels teus ulls que m'estan mirant,/ quants cops hem hagut de callar./ He estat un temps sense pensar somriures que no tornaran/ he estat un temps sense parlar./ No estàs sol, no tingues por,/ Ja ningú embrutarà el teu cos./ No estàs sol, no tingues por,/ja ningú destruirà el teu cor./ Si l'haguéreu vist plorar/ mai no l'hauríeu oblidat,/ com jo que sempre el duc/ dins el meu cap./ La gent es pregunta/ com sóc capaç d'odiar,/ si l'haguéreu vist plorar/ mai no l'hauríeu oblidat./ Oblidat, oblidat, oblidat/ Sempre anirem obrint pas.../ Cap agressió sense resposta... / Sempre anirem obrint pas..”.

El grup del Principat també desaparegut fa quatre anys, Opció k-95 va cantar “Company Guillem”: El coltell va segar/ la teva vida, company,/ amb total impunitat/ sobre un toll roig de sang./ No volem un màrtir,/ tan sols volem la veritat/ i trencar d´un cop la infamia/ d´una premsa provincial./ Des de l´abril de 1993/ al cel dels Països Catalans/ tenim un nou estel./ Guillem, Guillem company!/ Guillem, mai t´oblidarem, company Guillem./ Unes ombres sinistres/ que emparen assassins./ La violència soterrada,/ la justícia feta a dit./ Encara ara recordo/ aquell dia maleït:/ les notícies, la tristesa/ i la teva mort, amic.