dissabte, 25 de març de 2017

Susana contra els interessos dels valencians



 
   Acte 1er: Susana Díaz visita Ximo Puig a València i jura i potser perjura davant el president valencià, amic i company de partit, però examic de Pedro Sànchez, que defensarà el corredor mediterrani de la costa des d’Algesires a França passant per València per damunt de tot i que si és un dia presidenta del govern de les espanyes serà la primera decisió que prendrà. 

   Acte 2n: Susana Díaz visita Javier Lambán a Zaragossa i jura i potser perjura davant el president aragonés, amic i company de partit, però examic de Pedro Sànchez, que defensarà el corredor ‘mediterrani’, però madrileny, des d’Algesires a França passant per Saragossa, per damunt de tot, i que si és un dia presidenta del govern de les espanyes serà la primera decisió que prendrà. 

   Acte 3er: Susana Díaz visita el seu psiquiatra a Sevilla i jura i perjura davant el doctor, suposat company de partit, que li done pastilles contra la seua esquizofrènia cada dia més aguditzada. El doctor li recomana deu caixes d'un antipsicòtic de llarga durada i li cobra la visita al preu de tarifa normal, perquè això de gratis s'ha acabat, perquè es va donar de baixa del partit quan allò del pas del No és no al No és Sí. 

   Epíleg: Andalusia i Aragó es posen d’acord i signen solemnement un patracol o un protocol, a efectes criminals deu ser el mateix, contra el Corredor Mediterrani de vora mar. Susana Díaz, i el seu espavilat company aragonés, Javier Lambán, volen reclamar al govern espanyol actual o al pròxim, és a dir al presidit per ella mateixa, perquè abandone l’aventura del corredor marítim i defense el del tram de secà. O siga, que per fastidiar els valencians i les seues últimes punyetes pseudo-catalanistes volen que s’abandone la idea del camí més curt per a arribar el corredor a França, el qual passaria per Múrcia, Alacant, Castellò, Tarragona i Barcelona. Susana i Javier volen que el corredor arribe a França passant per Algesires, Antequera, Madrid, Saragossa, Tarragona i Barcelona. ¡Olé, olé olé! Susana Díaz, si els psiquiatres sevillans, companys de partit o no, no hi posen remei, potser que arribe a governar l’estat espanyol, si així ho desitgen els capos del seu partit, l’Ibex-35, la conferència episcopal i els militants socialistes que queden i/o que quedaran després de la garbellada que s’han fet i que estan encara per fer. Preguntat sobre el tema un socialista de a peu dels que queden a Albaida, membre de l’equip de l’empresa privada que dirigirà la seguretat de les instal·lacions culturals d’Ontinyent (quina seguretat?, quina cultura?), ha contestat amb una esperada, però ridícula obvietat: “Tots els camins porten Roma!”.


dijous, 2 de març de 2017

Ni vergonya, ni memòria


   Abans eren d’Alianza Popular, després, des de 1989, es van fer del Partit Popular, volent-nos fer creure que s’havien modernitzar i eren més liberals i honestos, que ja no eren tan franquistes com quan estaven en Alianza. Eren, són i seran els mateixos però amb diferents collars: són la dreta nostàlgica hereva del franquisme, disposats a no trair la memòria dels que es van carregar la democràcia quan la segona república. I ací els tenim encara votant un 30% el polític gallec; negant-se a donar compliment a la llei de la Memòria Històrica; seguint demostrant que la dita “el poder corromp” està plenament vigent; convertint-se el Partit, en paraules del Jutge José de la Mata, en una “organització criminal” amb més de 500 imputats, un d’ells el president de la Comunitat de Múrcia. 31 trames investigades demostren que són el partit polític més corrupte de la història de la feble democràcia que van pactar, mal pactada, fa quaranta anys. 

   Els votants del Partit Popular, amb totes les excepcions que hom vulga defensar, són aquells que defensen el seu partit a ultrança conscients, o no, dels continus plets amb la justícia dels seus líders, excusant-se de fer-ho així, perquè, diuen, “tots els partits són iguals i almenys els nostres pensen com nosaltres”. I ben cert que és així, votants i votats solen compartir una semblant rància ideologia basada en: prioritzar com a valor essencial l’èxit personal front a l’interés general de la societat; l’ambició per aconseguir allò desitjat sense importar els mitjans usats per al seu assoliment; els objectius d’acumular quant més diners millor; l’assoliment, individualment i com a grup excloent, del màxim de poder polític i de l’elevació de la pròpia imatge i de l’estatus social per sobre de la resta dels mortals. 

   Hi ha també una sèrie de “vicis” adquirits o heretats que formen part de l’ADN dels votants del partit de la corrupció que criden molt l’atenció: solen estar en contra de la llibertat d’expressió quan qui s’expressa no és dels seus; sí que reclamen llibertat d’expressió per proclamar les seues consignes encara que siguen per incitar a l’odi (“el niño tiene pene...”, s’entesten en seguir negant l’escalfament global; estan en contra de tota regulació de l’administració que els pose pegues a l’hora del seu dret a l’enriquiment individual o tribal; estan en contra de les inversions públiques que pretenen igualar la qualitat de l’educació i la sanitat públiques amb les ‘seues’ privades (però subvencionades, alto!); són radicalment centralistes ("España una y no cincuenta y una”); defensen la monarquia com a la necessària institució modèlica per a la classe social a la que pertanyen (o a la que voldrien pertànyer, ai!); tenen una particular veneració davant institucions que carreguen amb l’adjectiu real (“Real Academia de la Lengua, Teatro Real de Madrid, Real Club de Equitación, Real Madrid...”); defensen les ancestrals tradicions espanyoles fins a l’extrem de considerar-les intocables (el bous, la picaresca, la chulería, la bravuconería, el masclisme, el maltractament dels animals en festes populars...); s’escuden amb l’Honor personal pels mitjans que siguen); són misògins (“dona havia de ser!”); solen donar suport a les manifestacions del fonamentalisme religiós; són rabiosament homòfobs i trànsfobs (“maricón el que no bote”, canten eufòriques les noves generacions festeres i no només dels ontinyentins Bucaneros); són radicalment conservadors en el funcionament de tota mena d’activitats socials (“això és així, sempre ha sigut així i així ho serà!”); presumeixen d’haver aconseguit eludir el pagament de tota classe d’impostos o d’haver-se emportat la tovalla de l’hotel; la seua norma en les transaccions comercials ha de ser la d’un percentatge en negre i un altre en blanc; en la conducció solen ignorar les normes que afavoreixen els "idiotes" dels altres; pensen que fer trampes en el joc és d’intel·ligents; miren aquell que és diferent (color, religió, llengua, discapacitat, ideologia...) amb agra displicència; no solen classificar ni reciclar les deixalles; admiren els ‘llestos’ que han sabut burlar les normes per enriquir-se; entenen com a normal la corrupció política (“tu també ho faries si et deixaren!”); no saben, no contesten, no recorden (la seua és una memòria selectiva) quan els intentes demanar explicacions sobre casos com Acuamed, Púnica, Bárcenas, Pokémon, Campeón, Inestur, Palma Arena, Nóos, Brugal, Emarsa, Taula...; diuen tenir la consciència ben tranquil·la, no sentir cap vergonya, quan els preguntes per què segueixen votant uns polítics que saben que són corruptes (“roben, sí, però també fan moltes coses bones”); acostumen a defugir tot tipus de raonaments i reflexions sobre la seua posició política; com a bons conservadors solen fer les coses sempre igual (“com tota la vida hem fet”)... 

   Ni tenen vergonya, ni memòria!