dimecres, 10 d’octubre de 2018

“Estimar i protegir totes les persones i els pobles”

   "Estimar i protegir totes les persones i els pobles” és la síntesi de l’ideal de justícia del primer governant que vàrem tenir els valencians, Jaume I, quan allò de les guerres amb els moros. I encara deia alguna cosa més el seu testament signat el 20 de juliol de 1276: “... fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimisquen els menuts.” Encara hui, 742 anys després, maldem perquè els nostres governants de Madrid ens governen amb justícia, ens estimen i ens vulguen protegir dels nostres poderosos, grans i, sovint, violents enemics que no ens deixen créixer en llibertat com un poble lliure. I dic conscientment ‘governants de Madrid’ i no ‘de València’, perquè qui té els nostres diners i ens els administra segons el seu criteri és l’estat i no el govern subsidiari que resideix al Palau de la Generalitat. Malauradament portem molts anys reclamant a Madrid que ens vulguen fer justícia permetent-nos fer ús d’una part més àmplia dels diners que paguem religiosament amb els impostos i molts anys també reclamant que ens permeten canviar el nostre vell, injust i antiquat estatut d’acord amb el desig dels parlamentaris de les nostres Corts. Ja seria hora que un nou estatut ens permetera ser reconeguts com a ‘nacionalitat històrica’, o disposar del dret a recaptar nosaltres mateixos els impostos junt al govern de Madrid, o recuperar el nostre dret civil foral valencià, o que la nostra llengua siga reconeguda ja judicialment com a ‘pròpia’ i no només com a ‘oficial’ i que també tinga el caràcter de requisit per als funcionaris com el té el castellà i tantes altres demandes que en justícia haurien d’equiparar el nostre estatut a molts altres de l’estat.


   Enguany, els nostres magnànims governants de Madrid han tingut a bé ordenar a la seua policia que la Diada del 9 d’octubre no fóra tan violenta com la de fa un any, quan els enemics més radicals del valencianisme capdavanter van apallissar covardament els manifestants que reclamaven una major dignitat i respecte per al nostre valencià, encara maltractat per propis i estranys, homes de la judicatura, de la política i d’algunes institucions santes, no tan santes, demoníaques i laiques. El Delegat del poder central espanyol, dels governants de Madrid, ha mostrat enguany que també sap, quan vol, ‘Estimar i protegir totes les persones i els pobles’. Esperem que dure la seua benevolença.

dimecres, 5 de setembre de 2018

El suspecte “Pacte del Titànic”



   Els enginyosos programadors d’estratègies vàries del Partit Popular valencià, que no català, van tindre un dia la feliç idea de batejar el Pacte del Botànic del Partit Socialista del País Valencià-PSOE/ Compromís amb el redolí graciós de “Pacte del Titànic”. La idea era fer pensar als seus votants que la broma d’usar el nom del mític vaixell britànic enfonsat en el seu primer i últim viatge, valdria per al que suposaven un pacte ruïnós d’una esquerra que s’enfonsaria en un mar de l’oblit en el seu també primer i últim viatge a la Generalitat. L’enginyosa ocurrència va fer riure molts peperos els primers mesos del viatge legislador de l’esquerra, però conforme ha anat acostant-se el final de la legislatura a molts dels acòlits de Isabel Bonig se’ls ha anat congelant el riure com ho va fer el rostre als viatgers del Royal Mail Steamship en afonar-se a l’Atlàntic. A menys d’un any de les eleccions, les enquestes auguren un mal presagi per al PP: com aquell gran vaixell que no va arribar a Nova York, tampoc el PP arribaria a la Generalitat, almenys en uns quants anys.

   Tot i això, encara hi ha optimistes com la Secretària General del Partit Popular valencià, Eva Ortiz, que fa ús sovint de la broma del ‘Titànic’ (El darrer dia va ser a la tertúlia de la vesprada d’Àpunt. Una tertúlia, per cert, molt ben portada per professionals, que conste!). Ella és una dirigent popular amb la confiança d’Isabel Bonig i de Pablo Casado, amb els quals es veurà el pròxim 22 de setembre, si no és que el dirigent estatal no haja caigut encara aixafat per un mal colp del calor o per un màster universitari. Ara, que per a optimista la incombustible Isabel Bonig (Cal llegir ‘Bonitx’, ‘Bonij’...?). Ella s’ho veu fet, es veu ja presidenta de la ‘Txeneralidat’ valenciana com diuen ells. Té clar que amb un dosi de deshonesta demagògia i totes les invectives i sermons contra els catalanistes del Consell “que volen eliminar el castellà” aconseguirà prou vots. Ara li ha tocat denunciar el president de les Corts, Enric Morera, per haver donat suport als presos polítics catalans.

   Ni a Bonig ni als líders provisionals del PP no els preocupen els expresidents del PP en presó o a punt d’entrar-hi, ni fan cap cas dels altres centenars de càrrecs del partit untats amb altres tantes corrupcions. Ells d’això no els agrada parlar gens. És més, no perden quasi mai el riure que volen contagiós davant els seus. Sí, sí, rigueu, rigueu, que després ja vindran les jeremiades quan el Titànic, ja el vostre, us comence a fer figa!


dimarts, 7 d’agost de 2018

A Pep Estornell, batle de Llutxent


   Amb tota la nostra solidaritat als batles i ciutadans de les poblacions afectades per l’horrible incendi que ha cremat uns altres boscos tan valuosos d’aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria, la tantes voltes socarrada comarca de la Vall d’Albaida. Sobretot si una part d’aquests boscos eren els tant visitats i estimats del surar de Pinet i d Llutxent, encara cremant al mateix temps que estic escrivint les meues doloroses i apressades paraules. Quantes voltes hem comentat mentre tornàvem a gaudir del paisatge del surar que seria una gran pèrdua si un dia es cremara per deixadesa humana. I ha arribat aquell dia fatídic i no ha estat la mà humana la responsable del desastre. Un llamp latent se’ns ha endut per sempre el nostre fabulós bosc d’alzines sureres. Tal volta un dia puguen gaudir-ne els nostres néts, però no mai nosaltres. Ha estat un anònim foc el responsable “Un brau foc ens ha guanyat la partida i com a cabdill desvanit llueix la seua cabellera pel firmament empestat de tristor.” Com ens diu en la seua tan sentida carta el batle de Llutxent, Pep Estornell. També ens diu que ha vist “llàgrimes contagioses solcar galtes innocents que m’han fet baixar el front per dissimular emocions amb un gest de contenció lleugerament masclista.” i que “La solidaritat comarcal bullia als mòbils i a les xarxes de les persones que representaven un poble abatut per la desgràcia.”

   No volem veure les imatges terribles de l’infern de la nit de dilluns que no ens deixaren dormir encara que estiguen molt ben gravades pel professional de les càmeres que és Toni Canet. Als nostres ulls romandran les alzines sureres vives en aquell bosc viu, inoblidable, que ha sigut el nostre paradís i que ja no hi serà. Compartim el dolor que sentiran Pep Estornell i els altres batles i batlesses afectats i plorem amb ells la desfeta. Plor que sabem que comparteixen solidàriament les persones sensibles davant qualsevol pèrdua d’éssers vius, vegetals, animals, humans. Tant de bo el meu escrit conforte mínimament el calvari que han passat batles, regidors, bombers i ciutadans en general.

divendres, 20 de juliol de 2018

Togues del PP ataquen la llengua del PV


Com si ens trobarem en ple segle XVIII, quan allò tan bèstia d’Almansa que a tots ens va alcançar. Allò va ser un no parar d’acabar amb tot allò que no li agradava a sa majestat sobirana per dret diví, Felip V. Res no era del seu gust dels nostres drets, costums i llengua del nostre regne valencià. I per això que els seus tribunals civils, militars i també religiosos, que per això el seu era un règim absolutista, feien i desfeien a plaer sense que ningú s’atrevira a portara-los la contrària. Hui, un altre Felip, una altra majestat sobirana no per dret diví, gràcies a déu, Felip VI, reina, però no governa. És a dir, que no se sap ben bé què fa a més de vestir guapo en festetes, però cobra una bona pasta gansa, i quan algun dia parla ho fa en la llengua rara de les ciutats rares que visita, sí, però diu el que li diu que diga qui governa, només faltaria. També parla davant dels tribunals quan ho mana el calendari. Ai, els tribunals de les espanyes!
     
     Els tribunals del regne de hui en dia, no tenen cap obligació, en teoria, d’acatar voluntats alienes, però... Sovint van com van i fan i desfan, com els passa pels... nassos, les lleis que els legisladors elaboren per a cada ocasió. I si no us ho acabeu de creure mireu les retallades d’articles que el Tribunal Superior de Justícia valencià ha fet d’un últim decret. Uns jutges ben mudats i amb toga i molt conservadors i, presumptament, analfabets en coneixements filològics i desmemoriats, que acaben de fer dimecres passat una botifarra ben grossa a la normativa valenciana. La bestiesa dels de la toga farà que els nostres drets lingüístics adquirits fa quatre dies es llancen a perdre. En resum, diuen al president i als consellers valencians que d’igualtat del castellà i el valencià res de res, que els valencianets tenen l’obligació de saber castellà, només el castellà. I que això de la preferència del valencià, mai. Una cosa residual la nostra llengua, subalterna. I prou! I diuen també, estúpidament convençuts, que quan el Consell lliure algun document a alguna institució  de Catalunya o de les Illes, ho haurà de fer també en castellà, perquè, diuen, que allà, pobrets, no ens entenen. Analfabetisme filològic agut. Els jutges amb toga haurien de recordar que l’any passat el mateix TSJ valencià ja va rebutjar l’argument del PP que defensava que valencià i català eren llengües diferents. I haurien de fer una miqueta de memòria i saber que ja són 40 les sentències que avalen jurídicament la unitat de la llengua que parlen els xiquets valencians, els nois catalans i els alots balears.
    
     Em crec que les togues que ataquen la llengua del País Valencià no siguen del Partit Popular, perquè legalment no poden ser-ho, però si es comporten com els més carques i antivalencians dels peperos, bé que els podem atribuir la filiació conservadora simbòlica i repetir que les togues del PP ataquen la llengua del PV.

dimarts, 3 de juliol de 2018

Per a què serveix ser polític


   Jorge Rodríguez volia ser polític i no metge. Ell mateix ho va dir un dia: “Mi padre solía preguntarme para qué servía la carrera de política cuando iba a ser médico”. Ho tenia ben clar que volia pujar ben amunt en la complicada, menyspreada i impopular carrera política. Hi ha que ja el veia com a successor de Ximo Puig en la presidència de la Generalitat Valenciana, tot un orgull per als seus acòlits ontinyentins que tant fervor li demostren quan es presenta la mínima ocasió. Mèrits personals i doctes assessors no li’n falten, ans potser al contrari, per a aconseguir-ho un dia i, si no ho entrebanca cap altre cas Alqueria, qualsevol dia podríem assistir al seu honorable nomenament com a màxima autoritat del nostre País Valencià. Un servidor l’aplaudiria respectuosament si es donara, probablement?, el cas.

   Malauradament crec que si segueix transitant algun dels corredors perillosos que està freqüentant, potser es trobe amb massa paranys no desitjables. No n’hi ha prou amb la possessió d’adients qualitats intel·lectuals, empàtiques, culturals, socials..., per a aconseguir enfilar-se a les cotes més altes del castell daurat de la política. Tota fi, per plausible que siga, no justifica qualsevol mena de mitjans. Segur que aquesta frase se li repetiria adés i ara a les classes de la carrera, i ben segur que aprovaria amb excel·lència aquesta difícil assignatura. Tanmateix, tots nosaltres, quan ens hem vist peus a terra de la pràctica política, l’ambició per aconseguir allò millor per al poble que ens ha donat confiança ens ha fet caure en massa paranys que no havíem previst. Sovint, l’obsessió per guanyar més i més fidels partidaris, més votants al cap i a la fi, ens ha fet confondre’s de finalitat i fer un ús il·legítim dels cabals públics en benefici dels ‘nostres’ amics o de les ‘nostres’ idees, per molt altruistes que les considerem. Tots els que ens hem dedicat temporalment al servei públic en una institució ens hem vist embolicats en alguna situació destorbadora que ens ha tret la son.

   No vaig a entrar en cap relat de greuges que puguen perjudicar Jorge en la desgraciada situació d’investigat en què es troba. Per a poder trencar la seua carrera política ja en té prou i massa amb el foc enemic dels partits de la dreta antivalenciana i també, sembla, del foc amic de membres del seu mateix Partit Socialista del País Valencià. Ningú d'ells ha respectat, ni respectarà, la necessària presumpció d’innocència. Esperem que el tràiler de pel·lícula de por que tot just acabem de veure siga l’anunci d’un relat breu que acabe com solen acabar totes les comèdies. Una comèdia que voldria que acabara sense cap president de cap diputació valenciana, perquè els nostres polítics haurien decidit que ja no farien cap falta les diputacions, històricament antres de corrupció inacceptables. Amb el govern de la Generalitat ja en tindríem prou. Una comèdia en la qual tots els polítics tindrien una data de caducitat curta en el seu exercici públic i, així, Rodríguez encara potser podria tindre temps d’acabar medicina quan acabaria, voluntàriament, la tasca ‘honorable’ al servei del seu poble.

dissabte, 16 de juny de 2018

Les rebentaplenaris tornen a les Corts


   Sí, quan creus que ja s’acaba, torna a començar. Il·lusos els valencianets de bona fe que pensàvem que les batalles campals d’aquella ‘batalla de València’ dels setanta havien passat a la història. De pasta de moniato ens hem quedat de vore com la colla de ties maries que llançaven floretes als nostres primers parlamentaris, ara les tenim, les patim, ens avergonyeixen igual, però a dins del mateix parlament valencià, convertit en un galliner per una parella de rebentaplenaris. Elles esvaloten el galliner i envesteixen contra el govern valencià, contra la messa de les Corts, els diputats i diputades i els pocs periodistes dignes de lluir amb honra tal apel·latiu.

   Isabel Bonig, la rebentaplenaris major de lo regne, versió verdulera de mercat segle XXI, i que em perdonen les verduleres, ens està rebolicant el pati de l’escola. Ja pot la portacrit del PP cridar, que per molts crits que vomite no taparà la veu dels jutges que no paren, ni pararan d’enviar a presó els seus companys de partit podrit per les mil i una corrupcions; ja pot enviar bombes de profunditat contra PSOE i Compromís en forma de litigis-fantasmes que no fan blanc ni a la de tres. Ja pot bramar als plens de les Corts fins a esgargamellar-se soltant insults, desficacis i barbaritats que no ens farà catalans! Ja pot la sempre enfurida rebentaplenaris avalotar el personal contra la nova televisió valenciana i la seua direcció, “sucursal de TV3 a les ordres de Puigdemont”, que al pas que va ens farà a tots, també als innocents xiquets, catalanets adoctrinats amb ànsies independentistes, destructors de les nostres tradicionals maneres de ser i de parlar tan espanyoles i valencianes com déu, Camps i la marededéudelsdesamparats manen; ja no valen les postures hipòcrites de Bonig, com la de demanar ara al nou govern de Pedro Sánchez que moga fitxa en allò del finançament dels valencians, quan encara no fa quatre dies justificava el maltractament financer del País Valencià quan manava el seu líder, M. Rajoy, que en pau descanse ara en Santa Pola.

   Ja pot també la rebentaplenaris menor, Mari Carmen Sánchez, la portacrit dels joseantonianos Ciudadanos, insultar Mònica Oltra tirant-li en cara que està fent el mateix que Juan Cotino, és a dir, beneficiant els centres de majors als que ja beneficiava l’anterior president de les Corts, que amb fal·làcies semblants no aconseguirà arrapar més vots dels valencians. Ara per ara, sembla que estan prou satisfets, encara, amb les perspectives de futur, segons les enquestes, de la coalició del Botànic entre socialistes i Compromís i el beneplàcit de Podem.

   I és que a la parella de cridaneres rebentaplenaris de les Corts els ha sentat molt mal, però que molt malament, això de l’ascenció als cels del poder de Pedro Sànchez, la qual cosa ha fet baixar als inferns de les enquestes els seus partits caiguts en desgràcia. I que conste que això de caure en desgràcia no te res a veure amb la caiguda mortal de l’ex-regidora del PP de València, Maria José Alcón, des d’un balcó, perquè no val fer bromes macabres. Només els faltava a les rebentaplenaris contemplar amb enveja com de bé està preparant-se l’arribada del vaixell Aquarius a València, amb més de sis-cents refugiats, un pla d’acollida aplaudit per Europa, semblant al que el govern de Rajoy va vetar radicalment l’any 2015, amb el vist i plau de les nostres aleshores afòniques rebentaplenaris.

dijous, 7 de juny de 2018

Màxim Huerta, el ministre valencià d’esports que odia l’esport


   Quina faenassa que se li presenta al nou Ministre de Cultura i Esports! La d’esborrar de pressa i corrents tots els tuits escrits des de la certesa que mai un individu com ell podria arribar a formar part d’un govern socialista. Sobretot renegarà d’haver escrit aquell tuit del 26 d’octubre de 2014 que sembla ara una mena de broma profètica: “Juro cumplir las obligaciones de ministro... jajajajaja”.

   Màxim Huerta, és el ministre valencià d’esports que odia l’esport: “Umberto Eco: "odio a los deportistas". Yo, el deporte. Que manera de sobrevalorar lo físico! Ozu”. Màxim Huerta, el ministre d’esports (i per tant de futbol) diu que no té ni puta idea d’això: “No tuiteo de fútbol porque no tengo ni puta idea”. Màxim Huerta, el ministre de cultura, hauria de demostrar que té educació, una cosa que no en té gens ni miqueta: “Me cago en el puto independentista”. Màxim Huerta, el ministre valencià que renuncia al “aroma valenciano” que li atribueix el Levante: Ha preferit emigrar cap a Castella i abandonar la “rica huerta valenciana”. Màxim Huerta és un ministre del govern més feminista de la història, però ell ha demostrat ser un autèntic masclista: "Yo creo que Felipe va a dejar a Letizia por la nueva que han puesto en el Telediario". Màxim Huerta és un ministre del govern, del nomenament del qual Ana Rosa Quintana està ben orgullosa. Tal volta no coneix el tuit misogin del que era el seu company en la tele-porqueria: “Las tetas de anarosa son de premio espanyol”.

   Ara, Màxim Huerta, Maxim (paraula aguda) per als amics, ha deixat de ser un exitós presentador d’un programa d’aquells que en diuen ‘del cor’ per a ames i amos de casa escalfa-sofàs sense cap altra cosa que fer. Ara és un “intel·lectual”, qualificat així per la seua ex-companya Ana Rosa, i per això Pedro Sánchez l’ha nomenat Ministre de Cultura i Esport. I per això mateix hui ha hagut d’anar a acomiadar a la “roja” que ja se n’anava cap a Rússia (l’equip de futbol, no Màxim Huerta) a competir en la copa mundial. Sort encara que l’espectacle de l’acomiadament no ha estat acompanyat dels clàssics crits del tipus d’aporellos o aporotracopavalientes, perquè hauria estat un compromís per a Màxim, que no deu estar acostumat a cridar consignes futboleres. Això sí, ha hagut d’animar als futbolistes i demanar al personal que han de fer esport, això que ell no fa. No entendrà mai per què un ministre de cultura ha de ser també d’esports. Segur que ara no tornarà a tuitar que odia l’esport.


dijous, 17 de maig de 2018

Bonyiga l’últim!


Bé, no era exactament el títol que hauria d’haver posat si hagués estat fidel a la frase homòfoba tradicional que encara es diu als carrers. Valga el de ‘Bonyiga l’últim’ per a la carrera dels nostres polítics a la caça del vot. El partit de M. Rajoy minvant en les enquestes ja no sap què fer per demostrar el seu tronat nacionalisme espanyol i tapar amb ell tanta pudor als tribunals, el de Pedro Sànchez li va al darrere arrapant vots desesperadament mirant de canviar les lleis que permeten perseguir als independentistes catalans, el de Ciudadanos, de cara a guanyar vots com siga, fent propostes descerebrades des de l’oposició sense calcular els danys col·laterals que puguen ocasionar allà i ací. És allò de veure qui la diu més grossa, o més bèstia, o més fidel al “a por ellos” tant d’actualitat en l’Espanya profunda que patim. Un aporellos contra dreta i esquerra, contra els Podemites, contra els partits nacionalistes de la perifèria, contra els pensionistes que els fan la mà amb tanta manifestació, contra els cantants incordiadors, contra les dones tan rebolicades últimament, contra...

Un dia a l’Albert Ribera li passa pel cap seguir obsequiant els seus paisans amb uns quants kilos més de 155 i Pedro Sànchez li diu que no, que de moment no, que ja vindrà el moment abans de les eleccions que les vamos a joder con otro 155 doble, con intervención de la TV3 adoctrinadora, i salta M. Rajoy i afegeix que també podrien intervenir Catalunya Ràdio i donar vacances perpètues a esa loca de Mònica Derribos o como se llame. I el Primo de Ribera radiofònic que per a quan unes quantes bombes sobre Barcelona a ver si se les passa la mania esa de la independencia, i Pedro que no, que no seas bruto, Losantos. I Albert que insisteix amb la cançoneta de la contaminació independentista en la Comunidad Valenciana i en las Baleares, eso que llaman los indepes Països Catalans. Però M. el para de sobte i li explica que als valencians deixem-los en pau de moment que ja han tingut el seu 155 en forma d’un finançament que fa plorar i d’una intervenció ben dràstica, quan el nostre Albertito els va tallar el Canal 9 i també TV3 seguint les ordres de Moncloa i, a més a més, ara la Bonig està fent una neteja de l’òstia de mestres i professors adoctrinadors catalanistes, futuros CDR, oiga, que si no los paramos ahora, tendremos pronto un “procés-barraqueta”. I M. diu també que en les Balears el seu partit està fent campanya política contínua contra els excessos nacionalistes, que crecen como setas en otoño lluvioso. I conta que estan declarant il·legals les subvencions que alguns ajuntaments donen als comerços i empreses que retolen en català.

L’últim que recollirà la bonyiga? Doncs serà qualsevol dels partits que es barallen per demostrar que ells són els més intolerants, els més nacionalistes espanyols i els més defensors d’una ja molt vella i caducada constitució, la que van pactar amb els poders fàctics del franquisme i que encara estan vigilants.