divendres, 20 de juliol de 2018

Togues del PP ataquen la llengua del PV



Com si ens trobarem en ple segle XVIII, quan allò tan bèstia d’Almansa que a tots ens va alcançar. Allò va ser un no parar d’acabar amb tot allò que no li agradava a sa majestat sobirana per dret diví, Felip V. Res no era del seu gust dels nostres drets, costums i llengua del nostre regne valencià. I per això que els seus tribunals civils, militars i també religiosos, que per això el seu era un règim absolutista, feien i desfeien a plaer sense que ningú s’atrevira a portara-los la contrària. Hui, un altre Felip, una altra majestat sobirana no per dret diví, gràcies a déu, Felip VI, reina, però no governa. És a dir, que no se sap ben bé què fa a més de vestir guapo en festetes, però cobra una bona pasta gansa, i quan algun dia parla ho fa en la llengua rara de les ciutats rares que visita, sí, però diu el que li diu que diga qui governa, només faltaria. També parla davant dels tribunals quan ho mana el calendari. Ai, els tribunals de les espanyes!
     
     Els tribunals del regne de hui en dia, no tenen cap obligació, en teoria, d’acatar voluntats alienes, però... Sovint van com van i fan i desfan, com els passa pels... nassos, les lleis que els legisladors elaboren per a cada ocasió. I si no us ho acabeu de creure mireu les retallades d’articles que el Tribunal Superior de Justícia valencià ha fet d’un últim decret. Uns jutges ben mudats i amb toga i molt conservadors i, presumptament, analfabets en coneixements filològics i desmemoriats, que acaben de fer dimecres passat una botifarra ben grossa a la normativa valenciana. La bestiesa dels de la toga farà que els nostres drets lingüístics adquirits fa quatre dies es llancen a perdre. En resum, diuen al president i als consellers valencians que d’igualtat del castellà i el valencià res de res, que els valencianets tenen l’obligació de saber castellà, només el castellà. I que això de la preferència del valencià, mai. Una cosa residual la nostra llengua, subalterna. I prou! I diuen també, estúpidament convençuts, que quan el Consell lliure algun document a alguna institució  de Catalunya o de les Illes, ho haurà de fer també en castellà, perquè, diuen, que allà, pobrets, no ens entenen. Analfabetisme filològic agut. Els jutges amb toga haurien de recordar que l’any passat el mateix TSJ valencià ja va rebutjar l’argument del PP que defensava que valencià i català eren llengües diferents. I haurien de fer una miqueta de memòria i saber que ja són 40 les sentències que avalen jurídicament la unitat de la llengua que parlen els xiquets valencians, els nois catalans i els alots balears.
    
     Em crec que les togues que ataquen la llengua del País Valencià no siguen del Partit Popular, perquè legalment no poden ser-ho, però si es comporten com els més carques i antivalencians dels peperos, bé que els podem atribuir la filiació conservadora simbòlica i repetir que les togues del PP ataquen la llengua del PV.



dimarts, 3 de juliol de 2018

Per a què serveix ser polític


   Jorge Rodríguez volia ser polític i no metge. Ell mateix ho va dir un dia: “Mi padre solía preguntarme para qué servía la carrera de política cuando iba a ser médico”. Ho tenia ben clar que volia pujar ben amunt en la complicada, menyspreada i impopular carrera política. Hi ha que ja el veia com a successor de Ximo Puig en la presidència de la Generalitat Valenciana, tot un orgull per als seus acòlits ontinyentins que tant fervor li demostren quan es presenta la mínima ocasió. Mèrits personals i doctes assessors no li’n falten, ans potser al contrari, per a aconseguir-ho un dia i, si no ho entrebanca cap altre cas Alqueria, qualsevol dia podríem assistir al seu honorable nomenament com a màxima autoritat del nostre País Valencià. Un servidor l’aplaudiria respectuosament si es donara, probablement?, el cas.

   Malauradament crec que si segueix transitant algun dels corredors perillosos que està freqüentant, potser es trobe amb massa paranys no desitjables. No n’hi ha prou amb la possessió d’adients qualitats intel·lectuals, empàtiques, culturals, socials..., per a aconseguir enfilar-se a les cotes més altes del castell daurat de la política. Tota fi, per plausible que siga, no justifica qualsevol mena de mitjans. Segur que aquesta frase se li repetiria adés i ara a les classes de la carrera, i ben segur que aprovaria amb excel·lència aquesta difícil assignatura. Tanmateix, tots nosaltres, quan ens hem vist peus a terra de la pràctica política, l’ambició per aconseguir allò millor per al poble que ens ha donat confiança ens ha fet caure en massa paranys que no havíem previst. Sovint, l’obsessió per guanyar més i més fidels partidaris, més votants al cap i a la fi, ens ha fet confondre’s de finalitat i fer un ús il·legítim dels cabals públics en benefici dels ‘nostres’ amics o de les ‘nostres’ idees, per molt altruistes que les considerem. Tots els que ens hem dedicat temporalment al servei públic en una institució ens hem vist embolicats en alguna situació destorbadora que ens ha tret la son.

   No vaig a entrar en cap relat de greuges que puguen perjudicar Jorge en la desgraciada situació d’investigat en què es troba. Per a poder trencar la seua carrera política ja en té prou i massa amb el foc enemic dels partits de la dreta antivalenciana i també, sembla, del foc amic de membres del seu mateix Partit Socialista del País Valencià. Ningú d'ells ha respectat, ni respectarà, la necessària presumpció d’innocència. Esperem que el tràiler de pel·lícula de por que tot just acabem de veure siga l’anunci d’un relat breu que acabe com solen acabar totes les comèdies. Una comèdia que voldria que acabara sense cap president de cap diputació valenciana, perquè els nostres polítics haurien decidit que ja no farien cap falta les diputacions, històricament antres de corrupció inacceptables. Amb el govern de la Generalitat ja en tindríem prou. Una comèdia en la qual tots els polítics tindrien una data de caducitat curta en el seu exercici públic i, així, Rodríguez encara potser podria tindre temps d’acabar medicina quan acabaria, voluntàriament, la tasca ‘honorable’ al servei del seu poble.

dissabte, 16 de juny de 2018

Les rebentaplenaris tornen a les Corts


   Sí, quan creus que ja s’acaba, torna a començar. Il·lusos els valencianets de bona fe que pensàvem que les batalles campals d’aquella ‘batalla de València’ dels setanta havien passat a la història. De pasta de moniato ens hem quedat de vore com la colla de ties maries que llançaven floretes als nostres primers parlamentaris, ara les tenim, les patim, ens avergonyeixen igual, però a dins del mateix parlament valencià, convertit en un galliner per una parella de rebentaplenaris. Elles esvaloten el galliner i envesteixen contra el govern valencià, contra la messa de les Corts, els diputats i diputades i els pocs periodistes dignes de lluir amb honra tal apel·latiu.

   Isabel Bonig, la rebentaplenaris major de lo regne, versió verdulera de mercat segle XXI, i que em perdonen les verduleres, ens està rebolicant el pati de l’escola. Ja pot la portacrit del PP cridar, que per molts crits que vomite no taparà la veu dels jutges que no paren, ni pararan d’enviar a presó els seus companys de partit podrit per les mil i una corrupcions; ja pot enviar bombes de profunditat contra PSOE i Compromís en forma de litigis-fantasmes que no fan blanc ni a la de tres. Ja pot bramar als plens de les Corts fins a esgargamellar-se soltant insults, desficacis i barbaritats que no ens farà catalans! Ja pot la sempre enfurida rebentaplenaris avalotar el personal contra la nova televisió valenciana i la seua direcció, “sucursal de TV3 a les ordres de Puigdemont”, que al pas que va ens farà a tots, també als innocents xiquets, catalanets adoctrinats amb ànsies independentistes, destructors de les nostres tradicionals maneres de ser i de parlar tan espanyoles i valencianes com déu, Camps i la marededéudelsdesamparats manen; ja no valen les postures hipòcrites de Bonig, com la de demanar ara al nou govern de Pedro Sánchez que moga fitxa en allò del finançament dels valencians, quan encara no fa quatre dies justificava el maltractament financer del País Valencià quan manava el seu líder, M. Rajoy, que en pau descanse ara en Santa Pola.

   Ja pot també la rebentaplenaris menor, Mari Carmen Sánchez, la portacrit dels joseantonianos Ciudadanos, insultar Mònica Oltra tirant-li en cara que està fent el mateix que Juan Cotino, és a dir, beneficiant els centres de majors als que ja beneficiava l’anterior president de les Corts, que amb fal·làcies semblants no aconseguirà arrapar més vots dels valencians. Ara per ara, sembla que estan prou satisfets, encara, amb les perspectives de futur, segons les enquestes, de la coalició del Botànic entre socialistes i Compromís i el beneplàcit de Podem.

   I és que a la parella de cridaneres rebentaplenaris de les Corts els ha sentat molt mal, però que molt malament, això de l’ascenció als cels del poder de Pedro Sànchez, la qual cosa ha fet baixar als inferns de les enquestes els seus partits caiguts en desgràcia. I que conste que això de caure en desgràcia no te res a veure amb la caiguda mortal de l’ex-regidora del PP de València, Maria José Alcón, des d’un balcó, perquè no val fer bromes macabres. Només els faltava a les rebentaplenaris contemplar amb enveja com de bé està preparant-se l’arribada del vaixell Aquarius a València, amb més de sis-cents refugiats, un pla d’acollida aplaudit per Europa, semblant al que el govern de Rajoy va vetar radicalment l’any 2015, amb el vist i plau de les nostres aleshores afòniques rebentaplenaris.

dijous, 7 de juny de 2018

Màxim Huerta, el ministre valencià d’esports que odia l’esport


   Quina faenassa que se li presenta al nou Ministre de Cultura i Esports! La d’esborrar de pressa i corrents tots els tuits escrits des de la certesa que mai un individu com ell podria arribar a formar part d’un govern socialista. Sobretot renegarà d’haver escrit aquell tuit del 26 d’octubre de 2014 que sembla ara una mena de broma profètica: “Juro cumplir las obligaciones de ministro... jajajajaja”.

   Màxim Huerta, és el ministre valencià d’esports que odia l’esport: “Umberto Eco: "odio a los deportistas". Yo, el deporte. Que manera de sobrevalorar lo físico! Ozu”. Màxim Huerta, el ministre d’esports (i per tant de futbol) diu que no té ni puta idea d’això: “No tuiteo de fútbol porque no tengo ni puta idea”. Màxim Huerta, el ministre de cultura, hauria de demostrar que té educació, una cosa que no en té gens ni miqueta: “Me cago en el puto independentista”. Màxim Huerta, el ministre valencià que renuncia al “aroma valenciano” que li atribueix el Levante: Ha preferit emigrar cap a Castella i abandonar la “rica huerta valenciana”. Màxim Huerta és un ministre del govern més feminista de la història, però ell ha demostrat ser un autèntic masclista: "Yo creo que Felipe va a dejar a Letizia por la nueva que han puesto en el Telediario". Màxim Huerta és un ministre del govern, del nomenament del qual Ana Rosa Quintana està ben orgullosa. Tal volta no coneix el tuit misogin del que era el seu company en la tele-porqueria: “Las tetas de anarosa son de premio espanyol”.

   Ara, Màxim Huerta, Maxim (paraula aguda) per als amics, ha deixat de ser un exitós presentador d’un programa d’aquells que en diuen ‘del cor’ per a ames i amos de casa escalfa-sofàs sense cap altra cosa que fer. Ara és un “intel·lectual”, qualificat així per la seua ex-companya Ana Rosa, i per això Pedro Sánchez l’ha nomenat Ministre de Cultura i Esport. I per això mateix hui ha hagut d’anar a acomiadar a la “roja” que ja se n’anava cap a Rússia (l’equip de futbol, no Màxim Huerta) a competir en la copa mundial. Sort encara que l’espectacle de l’acomiadament no ha estat acompanyat dels clàssics crits del tipus d’aporellos o aporotracopavalientes, perquè hauria estat un compromís per a Màxim, que no deu estar acostumat a cridar consignes futboleres. Això sí, ha hagut d’animar als futbolistes i demanar al personal que han de fer esport, això que ell no fa. No entendrà mai per què un ministre de cultura ha de ser també d’esports. Segur que ara no tornarà a tuitar que odia l’esport.


dijous, 17 de maig de 2018

Bonyiga l’últim!


Bé, no era exactament el títol que hauria d’haver posat si hagués estat fidel a la frase homòfoba tradicional que encara es diu als carrers. Valga el de ‘Bonyiga l’últim’ per a la carrera dels nostres polítics a la caça del vot. El partit de M. Rajoy minvant en les enquestes ja no sap què fer per demostrar el seu tronat nacionalisme espanyol i tapar amb ell tanta pudor als tribunals, el de Pedro Sànchez li va al darrere arrapant vots desesperadament mirant de canviar les lleis que permeten perseguir als independentistes catalans, el de Ciudadanos, de cara a guanyar vots com siga, fent propostes descerebrades des de l’oposició sense calcular els danys col·laterals que puguen ocasionar allà i ací. És allò de veure qui la diu més grossa, o més bèstia, o més fidel al “a por ellos” tant d’actualitat en l’Espanya profunda que patim. Un aporellos contra dreta i esquerra, contra els Podemites, contra els partits nacionalistes de la perifèria, contra els pensionistes que els fan la mà amb tanta manifestació, contra els cantants incordiadors, contra les dones tan rebolicades últimament, contra...

Un dia a l’Albert Ribera li passa pel cap seguir obsequiant els seus paisans amb uns quants kilos més de 155 i Pedro Sànchez li diu que no, que de moment no, que ja vindrà el moment abans de les eleccions que les vamos a joder con otro 155 doble, con intervención de la TV3 adoctrinadora, i salta M. Rajoy i afegeix que també podrien intervenir Catalunya Ràdio i donar vacances perpètues a esa loca de Mònica Derribos o como se llame. I el Primo de Ribera radiofònic que per a quan unes quantes bombes sobre Barcelona a ver si se les passa la mania esa de la independencia, i Pedro que no, que no seas bruto, Losantos. I Albert que insisteix amb la cançoneta de la contaminació independentista en la Comunidad Valenciana i en las Baleares, eso que llaman los indepes Països Catalans. Però M. el para de sobte i li explica que als valencians deixem-los en pau de moment que ja han tingut el seu 155 en forma d’un finançament que fa plorar i d’una intervenció ben dràstica, quan el nostre Albertito els va tallar el Canal 9 i també TV3 seguint les ordres de Moncloa i, a més a més, ara la Bonig està fent una neteja de l’òstia de mestres i professors adoctrinadors catalanistes, futuros CDR, oiga, que si no los paramos ahora, tendremos pronto un “procés-barraqueta”. I M. diu també que en les Balears el seu partit està fent campanya política contínua contra els excessos nacionalistes, que crecen como setas en otoño lluvioso. I conta que estan declarant il·legals les subvencions que alguns ajuntaments donen als comerços i empreses que retolen en català.

L’últim que recollirà la bonyiga? Doncs serà qualsevol dels partits que es barallen per demostrar que ells són els més intolerants, els més nacionalistes espanyols i els més defensors d’una ja molt vella i caducada constitució, la que van pactar amb els poders fàctics del franquisme i que encara estan vigilants.


divendres, 20 d’abril de 2018

Deslegitimar el franquisme és deslegitimar la monarquia



   La semana que ve el ple de l’ajuntament d’Ontinyent aprovarà la proposta del grup municipal Compromís perquè es deixe oficialment sense efecte i es retire el nomenament de Franco com a alcalde perpetu i fill adoptiu predilecte de la nostra ciutat. Els valencianistes han trobat un acta de 1946 on es diu que es nomena “Alcalde honorario perpetuo e hijo adoptivo predilecto de la población al caudillo de España Exmo. Sr. D, Francisco Franco Bahamonte como gratitud y adhesión inquebrantable de esta ciudad». La proposta dels valencianistes s’aprovarà presumiblement amb els vots favorables dels proposants, Compromís, del PSOE, d’Esquerra Unida i de (oh, sorpresa!) Ciudadanos. El Partit Popular, coherentment, s’abstindrà o votarà en contra. La decisió arriba tard, molt tard com per a cap vol de campanes, però malgrat el retard tan injustificable, cal aplaudir el fet de deslegitimar el franquisme com acompliment del que mana i ordena la vigent Llei de Memòria Històrica que obliga l’estat i totes les institucions democràtiques. I que quede clar, deslegitimar el franquisme significa també deslegitimar la monarquia, perquè si va ser una llei franquista la que va reinstaurar la monarquia il·legítimament, aquesta encara hauria de ser il·legítima. Només un referèndum democràtic que legitimés realment la monarquia hauria de donar validesa a la monarquia. Però ja sabem l’aversió que tenen els governs de Madrid a sentir parlar de referèndums i d’altres drets a decidir. Per això hem dit més amunt que serà coherent el PP, tant si s’absté com si vota en contra de la proposta de Compromís. De fet, tots sabem que encara no s’han atrevit mai a votar oficialment contra el govern dictatorial del règim franquista ni a parlar de Memòria Històrica, ni ha gastar “ni un euro” en cap activitat que hi faça referència.

   A Ontinyent sí que hi ha majoria de partits polítics disposada a treballar per acabar amb l’amnèsia col·lectiva pel que fa a recuperar la nostra particular memòria dels fets sagnants i abusius ocorreguts entre el 1931 i el 1975. I no podia ser d’una altra manera, en ser Ontinyent la pàtria de molts lluitadors per la llibertat, la igualtat i la fraternitat, un d’ells, el que més, el nostre lliberal més universal, Josep Melcior Gomis, el qual va haver d’exiliar-se a l’estranger per por a ser empresonar per les seues idees polítiques, com passava aleshores a l’estat i també, malauradament, ara mateix. Ningú ens ha de contar que l’himne republicà de Riego el va composar en nostre distingit paisà Gomis, himne que tampoc estaria mal anomenar-lo Himne de Gomis, no? Un himne que es popularitzà sobretot durant la segona república amb altres diverses lletres del tipus: “Si vols sopars no te’n vages, / sardines torrades tenim, / al Berenguer en tomata / i de postre l’Alfonso fregit” o “Si el rei demana corona, / corona li donarem, / que vingui a Barcelona / i el coll li tallarem”. Curiós és també que després haja aparegut per sorpresa en unes quantes situacions històriques, segons relata l’historiador David Garrido. L’himne de Josep Melcior Gomis, s’ha tocat per compte de la Marxa Reial solemnement a Alemanya, en 1941, quan arribaren a l’aeroport de Berlín els voluntaris de la División Azul; l’1 d’octubre de 1968 quan jugà a Praga la Roja; el 28 de novembre de 2003, a Austràlia, quan s’enfrontaven els equips espanyol (J. C. Ferrero també) i l’australià de la Copa Davis; en el 2007, quan el president espanyol Zapatero anà a Xile i, finalment, a Croàcia, al campionat europeu de twirling (joc amb bastons) l’abril de 2017.

   Llàstima que a Ontinyent coste tant escoltar aquell himne del nostre Gomis ni poder tornar a veure la bandera republicana al balcó de l’Ajuntament. No dic per què és tant difícil tant una cosa com l’altra ara, perquè em dóna vergonya aliena i perquè no estem ací, encara, per a baralles sobre legitimitats i il·legitimitats.

dimecres, 11 d’abril de 2018

Tres cançons per a Guillem Agulló


   M’agradaria saber escriure poemes per recordar ací que hui fa vint-i-cinc anys que un nacionalista espanyol va segar la vida del jove maulet valencià Guillem Agulló a Montanejos. M’agradaria escriure bells versos per honorar la seua memòria. Però seria un atreviment per la meua part quan uns altres poetes ja van posar lletres precioses ben carregades de sentiment i acompanyades de músiques ben acordades. D’entre les cançons que se li han dedicat al jove de Burjassot n’he triat aquestes tres:

   El cantant de Xàtiva, Feliu Ventura, va escriure aquests versos per fer la cançó “No sé què sent”: No sé què sent/ ací assegut encara / esperant-te amb l'anhel dels nous/ he imaginat/ la teua pell completa/ com un mapa estès sobre el meu mar./ No hi ha demà si no ets amb mi/ acaronant-me, potser besant-me / i tot a plena llum./ L'última ràtzia/ ens va donar la flama / per encendre torxes al camí/ sempre present/ et tinc en els meus llavis/ que tu escoltes com la teua veu./ No hi ha demà (...)/ He imaginat. Sempre present./ Et vull amb mi./ En els papers/ els necis t'intoxiquen/ i t'amaguen, no en volen saber res./ Et vull amb mi,/ la teua pell completa,/ com un somni. Vine llibertat!/ No hi ha demà (...).

   El grup valencià desaparegut fa quatre anys, Obrint pas, va cantar “No tingues por”: Ja no puc veure més enllà dels teus ulls que m'estan mirant,/ quants cops hem hagut de callar./ He estat un temps sense pensar somriures que no tornaran/ he estat un temps sense parlar./ No estàs sol, no tingues por,/ Ja ningú embrutarà el teu cos./ No estàs sol, no tingues por,/ja ningú destruirà el teu cor./ Si l'haguéreu vist plorar/ mai no l'hauríeu oblidat,/ com jo que sempre el duc/ dins el meu cap./ La gent es pregunta/ com sóc capaç d'odiar,/ si l'haguéreu vist plorar/ mai no l'hauríeu oblidat./ Oblidat, oblidat, oblidat/ Sempre anirem obrint pas.../ Cap agressió sense resposta... / Sempre anirem obrint pas..”.

El grup del Principat també desaparegut fa quatre anys, Opció k-95 va cantar “Company Guillem”: El coltell va segar/ la teva vida, company,/ amb total impunitat/ sobre un toll roig de sang./ No volem un màrtir,/ tan sols volem la veritat/ i trencar d´un cop la infamia/ d´una premsa provincial./ Des de l´abril de 1993/ al cel dels Països Catalans/ tenim un nou estel./ Guillem, Guillem company!/ Guillem, mai t´oblidarem, company Guillem./ Unes ombres sinistres/ que emparen assassins./ La violència soterrada,/ la justícia feta a dit./ Encara ara recordo/ aquell dia maleït:/ les notícies, la tristesa/ i la teva mort, amic. 

dimecres, 28 de març de 2018

Estellés encara ens interpel·la


   Fa ara un quart de segle que Vicent Andrés Estellés ens va deixar, però el seu discurs perdura i ens interpel·la. Aquestes seues paraules contundents “Assumiràs la veu d’un poble/ i serà la veu del teu poble,/ i seràs, per a sempre, poble,…”. Són paraules que encara hui ens somouen la consciència, ens fan patir i creure en l’esperança. Torna a haver pols al camí, sí, una polseguera, i fam, literalment parlant, i set de justícia i de vertadera democràcia. No Vicent, no ens pariren per dormir, ho sabem i, tanmateix, les gents, les teues gents, les nostres, semblen dormir nit i dia, mentre només uns pocs, conscients que els pariren per vetlar, estan desperts per tots i ens assenyalen el camí. Ells són ara la teua paraula renovada, la paraula viva i amarga que va assumint la pena del poble, pujant vida amunt i nacions amunt. Ells ens fan escoltar la teua, la seua paraula justa i ens la fan arribar iradament, honestament, en el moment just. Potser sí que ara ens la diuen pensant en una posteritat, no la seua pròpia personal, sinó la nostra, la del nostre benestar com a poble lliure, la d’una enaltida i justa condició. Potser també ara els maten o els empresonen injustament, potser se’n riguen també, o els delaten o..., Però ara ja sabem que tot això són banalitats, perquè com tu bé ens vas ensenyar, allò que realment ens val és tenir la consciència de ser poble. O som poble o no som res. I tu bé que vas escollir, greument, sí. I ens mostrares el camí per on calia transitar decididament com a poble.

   Ara mateix hem mirat el nostre poble que calla davant la repressió d’un estat que persegueix idees, que empresona voluntats, que silencia paraules, que prohibeix llibertats, que qüestiona veritats com a punys, que... I ens sap greu no tenir encara un Andrés Estellés vetlant mentre les majories silencioses dormen davant tant autoritarisme dels mateixos de sempre, dels que ja detestava en temps del franquisme el poeta de Burjassot. Hui més que mai ens calen els versos del poeta que denuncien la manca de llibertat dels ciutadans catalans empresonats per les seues conviccions polítiques, acusats injustament d’una no demostrada rebel·lió. Ciutadans que mai han fet ús de la violència i que només han estat fidels a les seues paraules i al poble que els ha triat en unes eleccions realment democràtiques. La repressió de les minories no es pot permetre en una democràcia real. Les opinions i les conviccions cal discutir-les, no mai empresonar-les.