dissabte, 7 d’octubre de 2017

David Mira, viure per escriure


   Dimecres, dia 11 d’octubre serà un dia que durarà anys per a David Mira i per a molts dels seus amics i amigues que estarem al seu costat a l’Echegaray. Paco Muñoz li farà un homenatge que segur serà ben emocionant per a tota la gent que escalfarem d’humanitat el teatre amb les nostres manifestacions d’estima i reconeixement a tots dos homenots que sempre hem vist ben acordats en les seues relacions d’anys i panys. Dos personatges entranyables que, amb les seues creacions, ens han fet la vida una miqueta millor i suportable.

   Més que el meu amic i el meu escriptor de capçalera sempre, David ha estat el meu germà. Ell m’ha fet el favor d’anomenar-me “el meu germà major”, el que ell mai havia tingut i que un dia trobà, no per casualitat, quan transitàvem junts camins inexplorats, plens d’atzucacs i de murs insalvables sovint, i de roses roges, algunes poques voltes. Camins que ens han portat a prendre partit, perquè hem aprés que prendre partit era una manera de viure com una altra. Junts hem llegit, escrit, buscat, parlat, escoltat, compartit, viatjat, caminat, perdut, trobat, guanyat, desesperat, esperat, rigut, plorat, admirat, meravellat, gaudit, patit...

   David ha estat el meu mestre més preuat i el meu alumne més aplicat. Mestre de llengua i literatura, ell és qui més en sap; mestre d’humanitat, de solidaritat, d’humilitat, de cordialitat, de dignitat, de senzillesa, de tolerància, però també d’intolerància amb la injustícia; mestre d’una saviesa àmplia i inesgotable, d’una capacitat poc comuna de conversar sense límits temporals de tot allò que ateny als humans, a la vida dels altres i a la vida del seu univers més íntim, el seu particular “nosaltres” poètic, social, polític.

   Hem compartit fatigues, fàstics, nits inacabables, discussions, abandonaments, incomprensions, però també moltes satisfaccions i alegries treballant junts per un projecte il·lusionant, i a la volta frustrant a la fi, el del Crònica. El projecte va suposar la malaltia crònica de David i la tristesa inacabable nostra i de molta gent que va compartir un projecte que no va morir de mort natural precisament.

   David ha estat sempre fidel al nostre poble i al País Valencià, a la seua i nostra benvolguda llengua, a la classe treballadora i als seus amics i amigues, que són les persones que, com ell tenen consciència de formar part d’aquell “nosaltres” inclusiu que tant apareix escrit als seus milers de papers.

   Dimecres, el ‘solitari solidari’’ del Llombo no estarà sol. Els seus hi serem colze amb colze amb el nostre David fent-li els honors que es mereix.


dimarts, 26 de setembre de 2017

“¡A por ellos, oé!”


Hem llegit a la premsa que desenes de persones han acomiadat els Guàrdies Civils que eixien de la comandància de la guàrdia civil de Huelva camí de Catalunya per defensar la sagrada unidad, grandeza y libertad de la Nación Española. Al vídeo se sentia cridar amb eufòria futbolera allò de “¡A por ellos, oé” i també el clàssic “¡Yo soy español, español...!” Una festa equiparable a la que s’organitzava a les ciutats costaneres quan l’exèrcit de la pàtria s’embarcava per anar a matar moros independentistes al Marroc. Una guerra, per cert, la del Marroc, que es perdé, malgrat la potent força bruta de les tropes que envià aleshores el govern de Madrid.

La imatge de l’espectacle tragi-còmic de Huelva ha donat ja la volta al món i ha deixat estupefactes els espectadors no espanyols que no saben que aquesta eufòria anticatalana no es pot entendre sense saber que els mitjans audiovisuals d’informació (?) espanyols estan fent una tremenda campanya d’agitació política contra un referèndum d’autodeterminació que en altres països es veuria sense cap semblant apassionament. Les flors que els manifestants catalans ofereixen als Guàrdies Civils no apareixen en els vídeos de les teles espanyoles, tampoc en parlen gens de les manifestacions pacífiques dels ciutadans catalans, ni de les concentracions al País Basc, Madrid, Palma, València.... Del govern català, de les entitats sobiranistes i dels alcaldes favorables al referèndum diuen les teles i la premsa espanyoles tot tipus d’horribles insults i qualificatius: nazis, colpistes, autoritaris, radicals, dictadors, descabellats, antidemòcrates, totalitaris, perversos, mafiosos, dements, deslleials, renegats, delinqüents, sediciosos... Les teles espanyoles, les ràdios i els periòdics són fa dies més que insofribles. Que no s’espanten, doncs, de les reaccions histèriques com les de Huelva. I que tot acabe allà en terres andaluses i no els done per organitzar autobusos el dia 1-O per anar “a por ellos” a Barcelona.

No tenen altra cançoneta per argumentar la seua oposició al referèndum que dir que “és il·legal”, quan no haurien d’oblidar que hi ha a la història pròxima tants exemples d’abusos legals que van ser tombats per la valentia dels ciutadans amb ànsia de llibertat: L'apartheid era legal, l'esclavitud era legal, el colonialisme era legal, la Santa Inquisició era legal, acusar les dones de bruixeria i cremar-les vives era legal, que les dones no pogueren votar era legal, que els negres estigueren discriminats era legal, encara és legal subvencionar la Fundación Francisco Franco, i legal que Urdangarín estiga passant-se-ho bé a Ginebra...

La legalitat és una qüestió de poder, no de justícia. La llei evoluciona com evoluciona tota societat, a la qual s'ha d'adaptar. A no ser que eixa llei estiga al servei del poder i no del poble. És el que estem veient ara. El poder per damunt de la justícia en nom de la legalitat. 


dimarts, 29 d’agost de 2017

Una setmana i mitja després dels atemptats



Resum personal de premsa:

Llegit a la premsa espanyola de dretes/A la premsa catalana sobiranista
 
No tenemos miedo/ No tenim por
 
Gracias al Rey Felipe por manifestarse/ El Rei fa negocis d’armes amb Aràbia Saudita
 
Los terroristas favorecen el independentismo/ Els terroristes són pagats pels amics del Rei
 
La “Policia catalana”/ Els Mossos d’Esquadra
 
Cataluña es y será siempre Española/ Catalunya ha demostrat ser un Estat
 
Cataluña tendría que habernos pedido ayuda/ Catalunya s’ha defensat sola del terror
 
Cataluña precisa de un Estado fuerte/ Catalunya no necessita reis ni virreis
 
Rey + Rajoy + IBEX + Prensa: invencibles/ Govern + Societat civil: Estat propi
 
La gestión del atentado ha sido deficiente/ El món ha admirat la tasca dels Mossos
 
Policía catalana: mucha improvisación/ Mossos: professionalitat i eficàcia
 
Cataluña, un región del Reino más/ La nació Catalana serà republicana
 
El atentado demuestra la necesidad de unirnos/ Res no aturarà la voluntat dels catalans
 
España, una, grande y fuerte/ Catalunya, diversa, petita i lliure
 
Éxitos de nuestra policía y Guardia Civil/ Els Mossos són més que suficients
 
Cataluña sin España no es nada/ Catalunya és una nació capaç
 
Siempre se ha colaborado con su policía/ S’ha amagat informació als Mossos
 
Si seguimos unidos nos defenderemos mejor/ Amb independència millorarà la seguretat
 
La independencia se ha aprovechado del terror/La dreta ha volgut beneficar-se de l’atemptat
 
Encerrona de los independentistes al Rei/ Hipocresia del rei per venir a Barcelona


dissabte, 29 de juliol de 2017

Els bous sense sang no són constitucionals




   Ses Illes Balears han prohibit que es maltracten i es maten els toros a les corrides. Quin atreviment que heu tingut els insulars! Ja sabíeu que el Tribunal Constitucional us impugnaria la nova llei contra la tortura dels bous i, tanmateix, us heu atrevit a tirar endavant. Com que no podíeu abolir les corrides perquè la tauromàquia es va declarar Patrimoni Històric i Cultural heu optat per descafeïnar-les. Sabíeu que una corrida de toros sense sang, sense piques, sense banderilles, sense punyals, sense espasa esmolada, és una corrida condemnada a la desaparició en un termini molt més curt del que era natural en una corrida amb sang. I sabíeu que la mort de l’autèntica festa “nacional” espanyola és allò que no van a acceptar mai els governs de Madrid. Quin afeccionat a l’Art del toreig voldrà assistir a un espectacle incruent sense el plaer que provoquen els bramuls dels bous plens de sang? A qui podrà interessar un espectacle sense la morbositat d’una mort anunciada? I no digam del poc interès d’una festa si no es pot esdevenir, desig inconfessat, la mort del torero!

    Quan el Parlament de les Balears ha aprovat la llei que prohibeix que es maltracten els bous a les corrides de les Illes, amb al vot favorable del Partit Socialista de les Illes Balears, de Més i de Podem, ja sabien de la segura resposta irada del govern espanyol i també dels periòdics de la zona nacional carpetovetònica i olé. També de les cartes al director de lectors ofesos que no podran veure morir els toros a les places de bous de Mallorca quan hi vagen en vacances. Això si els bons jutges del TC no eviten la desgràcia.

    A partir d'ara, els toros de ses illes no podran ser ferits amb les banderilles ni morts amb l'espasa, ja que només hauran d'utilitzar uns nous “utensilis que eviten danyar i maltractar l'animal”. Usaran, potser, la tela de velcro al llom de l’animal per fixar banderilles i l’espasa de plàstic, que es com fan en algunes ciutats d’Estats Units. Una ridiculesa absoluta per a afeccionats sàdics amants de les emocions fortes de sang i fetge, així com també per als animalistes que seguiran oposant-se, naturalment, a la “Fiesta Nacional sin sangre” on els bous seguiran sent torturats, encara que no tant, però torturats.

    De fonts no massa ben informades se sap que a partir d’ara el Gobierno de Madrid instaurarà algun tipus d’Inspección Taurina de Sangre Derramada, la qual estarà formada per un veterinari, un especialista en mesura de graus de tortura i un metge forense. La Inspecció oficial acreditarà davant els Delegats del Govern central que l’espectacle ha estat oficialment ben cruel, ben ensangonat, el bou ben mort i la sensibilitat dels espectadors ben ferida. A més, la Inspección atorgarà la corresponent certificació als gestors de la plaça com a què la corrida ha acomplert suficientment els elements sanguinaris de la Fiesta d’Interés Històrico y Cultural de la Marca España.

   

diumenge, 9 de juliol de 2017

David Bisbal ve a Ontinyent


   David és un dels cantants més estimats per Susana Díaz i, per tant, quasi segur que també, per l’alcalde d’Ontinyent, que al mateix temps és estimador interessat, condicional, de la Sultana andalusa. Per això i per més coses ve a Ontinyent. David Bisbal Ferre, nascut a Almeria, la perla de la Mediterrània, és el cantant andalús quasi guanyador del concurs musical Operación Triunfo de TVE, on va quedar en segon lloc. De la qual cosa es dedueix que és un magnífic professional, dels millors del món, ningú no ho dubta, digne per a actuar a Ontinyent durant la setmana gran de les festes majors moro-cristianes. Però no es tracta només de la qualitat d’un cantant. És de considerar també que David està ben arrelat a la nostra pròpia cultura ancestral, amb cognoms propis que són compartits per molts catalans, mallorquins i valencians, d’una ciutat banyada pel nostre mateix mar i que deu tindre molts clubs de joves locals seguidors, fans, que canten de memòria les seues poètiques lletres.

   Unes acurades lletres, les de David Bisbal, que són, podrien ser, homenatge a l’Ontinyent festiu, a la ciutat bella i tradicional que tant estimem. Ben cert que a l’hora de la tria de quin seria el millor i ben nostrat cantant, els il·lustres edils del nostre magnífic ajuntament van estudiar amb molt de mirament les lletres de l’andalús i van veure en elles una autèntica ambaixada dedicada als mèrits i inqüestionables honors dels habitants que tant ens vanagloriem del nostre immaculat llinatge. Mireu, si no, quines meravelles de lletres ens ofrena Bisbal. Diu David: “Mitad de mora y cristiano/ tienes la sangre cruzá/ de una tierra lejana (...)tierra noble/ fuente de la inspiración/ sortilegio de bellesa/ de la poesía y la canción/ tu hermosura tiene historia/ y hay en ti tal señorío/ que puedes decir a gritos/ yo soy tierra de torerio” (de la cançó “Almeria”). Diu també en una altra lletra com si es referira al ‘de sus hijos el linaje’ dels nostres avantpassats: “Donde el aire es limpio/ aún bajo la suave luz de las estrellas” (de la cançó “América”). I sembla no oblidar-se fins i tot del patró de les nostres festes d’agost: “Camina y ven/ que muero en agonia/ sabes muy bien” (de la cançó “Camina y ven”). En els versos de Bisbal hi ha un paràgraf digne de Cervino, quan allò de l’ambaixador cristià que diu al moro, “Agúzate que se te acaba el tiempo/ de abrir los ojos antes del abismo./ Te da lo mismo el sufrimiento,/ porque eres prisionero de tu egoísmo./ No des la espalda al llanto de la gente/ Que lo que mata es ser indiferente” (de la cançó “Torre de Babel”). O uns altres versos que podrien ser del moro, “... qué estrella del cielo ha de caer/ para poderte convencer,/ que no sienta mi alma sola./ quiero escarparme de este eterno anochecer./ Dice mucha gente que los hombres nunca lloran ( de la cançó “Mi princesa”). I ací el que li contestaria l’ambaixador cristià vencedor, “Ahora que soy invencible/ Ahora que todo es possible/ Deja que yo sea el viento y sople cada miedo./ Ahora que todo es possible./ Ahora que soy invencible./ Deja que yo sea el mar y ahogue ese miedo” (de la cançó “Todo es posible”). Victorioses les tropes cristianes en apoderar-se de la Vila ontinyentina canten eufòriques, “Unidos! Seremos grandes,/ seremos Fuertes/ somos un pueblo,/ bandera de la libertad/ que viene y que va.” (de la “Canción del Mundial 2010”). L’ambaixador de les tropes de la mitja lluna ordena llavors la retirada i entre sorollosos plors crida, “Miro más al cielo/ y cuento estrellas al dormir./ Y ahora tengo mi fortuna/ que expira en la luna.” (de la cançó “Me enamoré de ti”). Però els de la comparsa dels contrabandistes comencen a estar més que contents, de categoria, i canten a cor, “Seré tu amante bandido, bandido/ Corazón, corazón malherido./ Seré tu amante cautivo, cautivo. / Seré auuuuhhh” (de la cançó “Amante bandido”). I quasi al final de l’acte, quan el cafè licor comença a fer efecte, ha d’intervindre la policia local per emportar-se cap a la mosquitera uns amotinats que no paren de cantar, horrorosament mal, allò de “¡Aquí te pillo, aquí te mato!/ tu me decías cada rato,/ y yo sin ver esos puñales/ parecía un tonto cegato. (de la cançó “¡Aquí te pillo, aquí te mato!”).

   I vista la idoneïtat de les lletres s’acceptà que David Bisbal cantara a Ontinyent. 


dimarts, 20 de juny de 2017

La Guàrdia Civil li prohibeix mirar la TV3



   Joan encara se'n recorda d’això. Ningú li va explicar mai per què la Guàrdia Civil li va prohibir veure una tele en la seua llengua que li agradava. Això va succeir fa més de 30 anys quan un ministre d’esquerra (?), José Barrionuevo, del PSOE, va enviar la Guàrdia Civil a tallar les emissions de la TV3 de Joan i de milers de seguidors de tot el País Valencià. Van precintar els repetidors que havia pagat Joan i un quants milers de valencians més. L’ajuntament de la ciutat de Joan, Ontinyent, fins i tot va donar suport a TV3, per unanimitat en el Ple! Sí, per unanimitat, també el Partit Popular, el partit “de les llibertats” com sempre s’han auto-qualificat, estava a favor que els veïns pogueren veure lliurement qualsevol cadena de televisió, també la catalana. Joan recorda que l’any 1984 va marcar l’inici de l’emissió de TV3, però també va suposar el començament d’accions encaminades a obstaculitzar la seua difusió. Així, com ha estat sempre costum per terres valencianes, tant des de Madrid com des de València-capital, totes les administracions han perseguir tota acció afavoridora de la cultura indígena, hom va encetar una macabra cacera de bruixes contra Joan i contra tots aquelles persones que volien, simplement, poder mirar la televisió que algú va decidir que s’havia de maleir per motius inconfessables: querelles del delegat del govern contra Acció Cultural del País Valencià, la usurpació de les freqüències que utilitzava TV3 a favor de Canal 9 per part de Joan Lerma, aleshores president de la Generalitat, el precintat dels repetidors a mans de la Guàrdia Civil i tots els obstacles del món que no poguera haver imaginat mai Joan.

   Però, mal que bé, la qüestió és que almenys Joan ara pot veure la TV3 i escoltar als matins Catalunya Ràdio, això sí, per internet quan l’embolic de cables i antenes del wifi li funcionen com cal, cosa que no passa cada dia. Però a la gran majoria de valencians, el govern del Partit Popular, el partit “de les llibertats” com sempre s’han auto-qualificat, encara els està prohibint, multant, precintant (de nou), desautoritzant, menyspreant, apallissant, perseguint, mentint i desqualificant. Ells han arribat a eliminar tota emissió de televisió o de ràdio (També els mitjans públics valencians, Canal 9 i Ràdio 9) on algú tingués la deshonesta intenció de fer ús d’una llengua maleïda que calia exterminar al sud de la Sénia (perquè al nord els és més difícil). Joan diu que potser tard i prompte li deixaran veure la TV3 i escoltar Catalunya Ràdio, i diu també Joan que l’any que ve ja podrà veure i escoltar, si déu i el PSOE volen, la tele i la ràdio valencianes amb un nom prou rar.

   Sort encara per a Joan, que diu que s’ha apuntat com a subscriptor a un nou diari, Jornada, que diu que serà en valencià i independent, i que dijous, 22 de juny, es presenta a la seua ciutat.

dijous, 25 de maig de 2017

Ximo fuig


M’ha agradat el “Ximo fuig” llegit a Francesc Mompó i per això el faig meu també. Ximo Puig hauria de fugir del càrrec de Secretari general del partit. De moment, com a mínim, hauria d’haver donat més explicacions de la seua clavada de pota per haver-se ajuntat interessadament amb Susana Díaz en això de les primàries del PSOE. El President de la Generalitat hauria d’haver entonant aquell reial “Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir” i, després, presentar la seua dimissió com a Secretari general del PSPV que ostenta des de 2012. Un Secretari general que s’equivoca tan matusserament votant el contrari que la gran majoria (el 64%) de les seues bases no mereix seguir al seu càrrec, a no ser que els militants socialistes valencians així li ho vulguen permetre. És que la seua militància valenciana ho traga tot? No seria el primer càrrec del PSOE que presenta la dimissió pel mateix motiu.

Ximo Puig, seguint fidelment el manual del bon polític professional, havia optat per triar a Susana com a cavall guanyador (euga en aquell cas), pensant que no hi havia cap possibilitat que la elegida pels déus, és a dir, pels barons del PSOE, pels poders fàctics de l’estat, pels mitjans de comunicació més Marca España, per les enquestes..., perdera una votació. Si hagués fet com Francina Armengol, Secretària general del PSIB i presidenta de ses Illes, i s’hagués mantingut al costat de Pedro Sánchez, hui podria presumir de coherència i, amb la cara ben alta poder presentar-se davant Pedro Sánchez i d’Espanya orgullós de governar una autonomia amb el pacte del Botànic, juntament als “inútils” (segons l’opinió de Susana, la del Corredor madrileny) de Compromís i de Podem. Un pacte del que renega la major part de les velles glòries del PSOE, entre elles la presidenta andalusa, la qual va preferir les bondats del “útils” de Ciudadanos amb qui intenta governar la Junta plàcidament.

De moment, Ximo haurà de tragar amb el fet que el seu contrincant al PSPV, José Luis Ábalos, s’estrene com a portaveu socialista al Congrés dels diputats. Un gol per l’escaire per als interessos del sector de la família política dels Puig, entre ells l’alcalde d’Ontinyent i President de la Diputació, Jorge Rodríguez. Per cert, que allò mateix que es pot reclamar a Ximo Puig, els votants socialistes li ho podrien exigir també al president de la Diputació valenciana, en la demarcació de la qual els votants que han triat Pedro Sánchez han sigut el 68,23%, contra només el 24,95% (Entre ells Jorge Rodríguez i els seus) que ho han fet per la “útil” Susana Díaz. I que no els passe res més als “Susanistes” de cara al pròxim congrés del PSOE. Ells mateixos ja es van mullar prou en la campanya electoral ajuntant la possible victòria de Susana amb el reforç de la figura del Secretari general, Ximo Puig: la consigna de Miquel Soler: «Cada vot a Díaz és un reforç a Puig», va ser la mateixa que van pronunciar els seus amics, també Jorge Rodríguez. Per això, ara toca ser coherents i assumir la derrota i les seues conseqüències. I a nosaltres, als valencians socialistes, o no, que no ens passe res de cara a l’estabilitat del govern de la Generalitat, sobretot ara que la justícia espanyola ha suspès cautelarment el nostre decret de plurilingüisme, veges tu!

dimarts, 25 d’abril de 2017

González a Zaplana: “... a tomar por culo a Onteniente”


   A què ve ara que citen Ontinyent (‘Onteniente’ per a aquella gentola) en les converses entre Ignacio González i Eduardo Zaplana? ("Vamos a ver, Eduardo: tenemos el Gobierno, el ministerio de Justicia, no sé qué y tal, y escucha: tenemos a un juez que está provisional... Tú lo asciendes... Yo le digo: 'A ver, venga usted para acá, ¿Cuál es la plaza que le toca? ¿Onteniente? A tomar por culo a Onteniente y aquí que venga el titular, que ya me las apañaré con el titular, coño"). Tan coneguda és la nostra ciutat per a ells? És Ontinyent una ciutat famosa per ser acollidora de gent que vinga a cardar pel darrere? Algú ‘fot’ en el nostre poble als que vénen a fer negocis? Només em vénen al cap ara mateix els negocis del nostre paisà Ramón Cerdá, famós en les espanyes per vendre empreses a milers, com qui ven tomates. Empreses que tots sabem que han estat comprades, suposadament, amb una finalitat gens lícita per mafiosos, corruptes, evasors d’impostos i altres poca-vergonyes. Serà que Ignacio González ha estat un dels habituals clients de Ramón Cerdà i per això li ve al cap fàcilment el nom del nostre poble? Estarà Ramón Cerdà, ara imputat, ficat en algun embolic d’Ignacio González?...

   Déu cria expresidents de comunitat i ells s’ajunten per a delinquir (suposadament) De la mà de González, Zaplana ja ha aparegut finalment també en els papers de la corrupció, qui ho havia de dir? Tan expert com era en no deixar rastre dels seus afers grisos per allà per on passava. A València ja es parlava dels seus ‘negocis’ quan la investigació del cas Naserio, però era hàbil en aconseguir que s’esborraren les proves que el podien imputar. Tothom recordarà la gravació en la que demanava diners a un mafiós militant del seu partit, perquè deia que necessitava peles perquè era pobre, que li calia comprar un cotxe. A ningú se li ha oblidat com va ‘comprar’ la voluntat d’una regidora socialista per a poder tocar poder com a alcalde de Benidorm. Sabem d’unes altres conegudes compres de docilitat de polítics blaveros, de periodistes amb pocs escrúpols de consciència, de caixes d’estalvi (a Ontinyent ho va intentar inútilment), d’empresaris valencians (els va fer l’autovia gratis a Madrid quan la que volien gratis era la de Barcelona)...

   Zaplana, doctor espavilat en enginyeries financeres i polítiques, en portes giratòries (86.000 a l’any en Logista) i en saltar paranys de tota mena, potser tinga més sort que González, perquè ha demostrat saber escabullir-se de situacions tan compromeses com la d’ara, i tal volta faça ús de les seues velles amistats amb Eloy Velasco, l’instructor de l’operació Lezo, atès que aquest jutge ja va treballar colze amb colze amb Zaplana en el seu primer govern autonòmic de la Generalitat Valenciana en 1955. Velasco va ser el seu director general de Justícia aleshores. No seria la primera volta que s’escapa dels llargs braços mancs de la pobra justícia espanyola. Hui per mi, demà per tu. Siga com siga, almenys que ningú no l’envie a “A tomar por culo a Onteniente”. Només això ens faltaria!