dissabte, 25 de març de 2017

Susana contra els interessos dels valencians



 
   Acte 1er: Susana Díaz visita Ximo Puig a València i jura i potser perjura davant el president valencià, amic i company de partit, però examic de Pedro Sànchez, que defensarà el corredor mediterrani de la costa des d’Algesires a França passant per València per damunt de tot i que si és un dia presidenta del govern de les espanyes serà la primera decisió que prendrà. 

   Acte 2n: Susana Díaz visita Javier Lambán a Zaragossa i jura i potser perjura davant el president aragonés, amic i company de partit, però examic de Pedro Sànchez, que defensarà el corredor ‘mediterrani’, però madrileny, des d’Algesires a França passant per Saragossa, per damunt de tot, i que si és un dia presidenta del govern de les espanyes serà la primera decisió que prendrà. 

   Acte 3er: Susana Díaz visita el seu psiquiatra a Sevilla i jura i perjura davant el doctor, suposat company de partit, que li done pastilles contra la seua esquizofrènia cada dia més aguditzada. El doctor li recomana deu caixes d'un antipsicòtic de llarga durada i li cobra la visita al preu de tarifa normal, perquè això de gratis s'ha acabat, perquè es va donar de baixa del partit quan allò del pas del No és no al No és Sí. 

   Epíleg: Andalusia i Aragó es posen d’acord i signen solemnement un patracol o un protocol, a efectes criminals deu ser el mateix, contra el Corredor Mediterrani de vora mar. Susana Díaz, i el seu espavilat company aragonés, Javier Lambán, volen reclamar al govern espanyol actual o al pròxim, és a dir al presidit per ella mateixa, perquè abandone l’aventura del corredor marítim i defense el del tram de secà. O siga, que per fastidiar els valencians i les seues últimes punyetes pseudo-catalanistes volen que s’abandone la idea del camí més curt per a arribar el corredor a França, el qual passaria per Múrcia, Alacant, Castellò, Tarragona i Barcelona. Susana i Javier volen que el corredor arribe a França passant per Algesires, Antequera, Madrid, Saragossa, Tarragona i Barcelona. ¡Olé, olé olé! Susana Díaz, si els psiquiatres sevillans, companys de partit o no, no hi posen remei, potser que arribe a governar l’estat espanyol, si així ho desitgen els capos del seu partit, l’Ibex-35, la conferència episcopal i els militants socialistes que queden i/o que quedaran després de la garbellada que s’han fet i que estan encara per fer. Preguntat sobre el tema un socialista de a peu dels que queden a Albaida, membre de l’equip de l’empresa privada que dirigirà la seguretat de les instal·lacions culturals d’Ontinyent (quina seguretat?, quina cultura?), ha contestat amb una esperada, però ridícula obvietat: “Tots els camins porten Roma!”.


dijous, 2 de març de 2017

Ni vergonya, ni memòria


   Abans eren d’Alianza Popular, després, des de 1989, es van fer del Partit Popular, volent-nos fer creure que s’havien modernitzar i eren més liberals i honestos, que ja no eren tan franquistes com quan estaven en Alianza. Eren, són i seran els mateixos però amb diferents collars: són la dreta nostàlgica hereva del franquisme, disposats a no trair la memòria dels que es van carregar la democràcia quan la segona república. I ací els tenim encara votant un 30% el polític gallec; negant-se a donar compliment a la llei de la Memòria Històrica; seguint demostrant que la dita “el poder corromp” està plenament vigent; convertint-se el Partit, en paraules del Jutge José de la Mata, en una “organització criminal” amb més de 500 imputats, un d’ells el president de la Comunitat de Múrcia. 31 trames investigades demostren que són el partit polític més corrupte de la història de la feble democràcia que van pactar, mal pactada, fa quaranta anys. 

   Els votants del Partit Popular, amb totes les excepcions que hom vulga defensar, són aquells que defensen el seu partit a ultrança conscients, o no, dels continus plets amb la justícia dels seus líders, excusant-se de fer-ho així, perquè, diuen, “tots els partits són iguals i almenys els nostres pensen com nosaltres”. I ben cert que és així, votants i votats solen compartir una semblant rància ideologia basada en: prioritzar com a valor essencial l’èxit personal front a l’interés general de la societat; l’ambició per aconseguir allò desitjat sense importar els mitjans usats per al seu assoliment; els objectius d’acumular quant més diners millor; l’assoliment, individualment i com a grup excloent, del màxim de poder polític i de l’elevació de la pròpia imatge i de l’estatus social per sobre de la resta dels mortals. 

   Hi ha també una sèrie de “vicis” adquirits o heretats que formen part de l’ADN dels votants del partit de la corrupció que criden molt l’atenció: solen estar en contra de la llibertat d’expressió quan qui s’expressa no és dels seus; sí que reclamen llibertat d’expressió per proclamar les seues consignes encara que siguen per incitar a l’odi (“el niño tiene pene...”, s’entesten en seguir negant l’escalfament global; estan en contra de tota regulació de l’administració que els pose pegues a l’hora del seu dret a l’enriquiment individual o tribal; estan en contra de les inversions públiques que pretenen igualar la qualitat de l’educació i la sanitat públiques amb les ‘seues’ privades (però subvencionades, alto!); són radicalment centralistes ("España una y no cincuenta y una”); defensen la monarquia com a la necessària institució modèlica per a la classe social a la que pertanyen (o a la que voldrien pertànyer, ai!); tenen una particular veneració davant institucions que carreguen amb l’adjectiu real (“Real Academia de la Lengua, Teatro Real de Madrid, Real Club de Equitación, Real Madrid...”); defensen les ancestrals tradicions espanyoles fins a l’extrem de considerar-les intocables (el bous, la picaresca, la chulería, la bravuconería, el masclisme, el maltractament dels animals en festes populars...); s’escuden amb l’Honor personal pels mitjans que siguen); són misògins (“dona havia de ser!”); solen donar suport a les manifestacions del fonamentalisme religiós; són rabiosament homòfobs i trànsfobs (“maricón el que no bote”, canten eufòriques les noves generacions festeres i no només dels ontinyentins Bucaneros); són radicalment conservadors en el funcionament de tota mena d’activitats socials (“això és així, sempre ha sigut així i així ho serà!”); presumeixen d’haver aconseguit eludir el pagament de tota classe d’impostos o d’haver-se emportat la tovalla de l’hotel; la seua norma en les transaccions comercials ha de ser la d’un percentatge en negre i un altre en blanc; en la conducció solen ignorar les normes que afavoreixen els "idiotes" dels altres; pensen que fer trampes en el joc és d’intel·ligents; miren aquell que és diferent (color, religió, llengua, discapacitat, ideologia...) amb agra displicència; no solen classificar ni reciclar les deixalles; admiren els ‘llestos’ que han sabut burlar les normes per enriquir-se; entenen com a normal la corrupció política (“tu també ho faries si et deixaren!”); no saben, no contesten, no recorden (la seua és una memòria selectiva) quan els intentes demanar explicacions sobre casos com Acuamed, Púnica, Bárcenas, Pokémon, Campeón, Inestur, Palma Arena, Nóos, Brugal, Emarsa, Taula...; diuen tenir la consciència ben tranquil·la, no sentir cap vergonya, quan els preguntes per què segueixen votant uns polítics que saben que són corruptes (“roben, sí, però també fan moltes coses bones”); acostumen a defugir tot tipus de raonaments i reflexions sobre la seua posició política; com a bons conservadors solen fer les coses sempre igual (“com tota la vida hem fet”)... 

   Ni tenen vergonya, ni memòria!

dimecres, 15 de febrer de 2017

Jordi



   Ontinyent, 10 de febrer, 11h. Sant Domènech. Una munió de gent i de timbals s’amunteguen a la plaça i als carrers del voltant. Comença una tronà, una mascletà, una batucada ensordidora que emetrà una força tel·lúrica que ja no s’aturarà en tot el dia. Tambors que reivindiquen la vida i la alegria front a la mort i la tristesa. Tambors que reivindiquen el ritme i el ball front al silenci i la soledat. 

   Aquest dissabte passat Ontinyent va demostrar, una vegada més, que és alguna cosa més que un lloc on viure. És realment una comunitat de persones que conviuen, que s’estimen i que estimen la vida per damunt de tot. Durant tot el dia es va fer un homenatge a Jordi Rodriguez, fundador de Batukem i compositor de música per percussió, que va marxar de vacances encara no fa un any. Centenars de percussionistes i desenes de grups de música del poble i de fora van estar tocant tot el dia per recordar i fer viure Jordi. A dins el teatre Echegaray es va poder sentir l’obra de final de carrera de Jordi interpretada pels seus companys i companyes de l’ESMUC, en una jornada emotiva i inoblidable, en un dia d’aquells que durarà anys. 

   Aquest dissabte es va plantar cara a la mort, a la solitud i a la tristesa, es va fer un cant a la vida i a l’amor com molt poques vegades es fa. Es va fer reviure Jordi, ni més ni menys. Vaig poder sentir-lo en cada batec de tambor, en cada nota, en cada paraula, en cada mirada, en cada somriure i en cada plor emocionat. Veient les cares dels familiars, parella, companys i companyes de Jordi, se me va fer evident una cosa poc ordinària. Se me va fer evident que Jordi està viu i estarà viu per sempre per a tota la gent que va compartir amb ell la passió per la música i la passió per viure. Aquest poble va demostrar que no oblidarà mai Jordi i per això podem dir que no ha mort ni morirà mai. Perquè ell era un d’aquells dels que deia Ovidi que era un ‘dels bons’, una d’aquelles persones que no moren mai, que marxen de vacances i tornen en el moment menys pensat i ens tornen a emprenyar amb els darrers ritmes i cançons. Darrere un tambor sempre hi serà ell amb el seu somriure etern. 

   Aquest dissabte vaig entendre de què parlen les paraules antigues quan parlen de la immortalitat, i vaig entendre millor que mai que són els anys els que s’han d’omplir de vida i no la vida la que s’ha d’omplir d’anys, i que hi ha estels que brillen amb tanta intensitat que la seua llum no es perd mai. 

   Aquest dissabte vaig descobrir per a què servia la música, la música dels tambors especialment. La música serveix per despertar els morts. 

   ‘bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels’ 


divendres, 3 de febrer de 2017

Carles Recio, el 'Pequeño Nicolás' valencià

   Carles Recio, Carlos per a alguns dels seus amiguets de l’ànima, té com a professions principals ser anticatalanista i ser espavilat. I d’aquestes suposades ‘faenes’ cobrava, o cobra encara, 50.000 euros l’any. El pagador, el dipositari de la Diputació, l’autoritzador del pagament, el president i alcalde d’Ontinyent, Jorge Rodríguez. Ni funcionari ni polític no se n’havien assabentat fins ara que tenien un treballador fantasma que, sense moure pols ni remolí, s’embutxacava la pasta gansa tot dedicant-se als seus còmics eròtics, llibrets i diccionaris que escrivia com qui fa bunyols de carabassa. Això sí, com que no traia cap profit econòmic de l’ofici d’escriptor i d’altres dedicacions psicodèliques, necessitava el mecenatge d’algú, d’un polític en actiu per exemple, que li permetera escriure, o no, o fer la viu viu, o no, en hores d’oficina i cobrant de l’erari públic! I això des de feia 10 anys. No és la primera volta que passa en organismes públics amb un exèrcit de funcionaris que ningú sap per on paren després de fitxar. Joan Ballester, regidor de personal en el primer ajuntament democràtic de València, va descobrir prop d’un centenar d’enxufats que cobraven cada mes i mai no anaven a treballar: gentola parapolicial del règim franquista anterior, amics, familiars, amiquetes dels caps de la falange... 

   Carles Recio, com molts altres malalts afectats greument per atacs freqüents de paranoia, tenia molts deliris i no massa barats tots ells. Els seus deliris de grandesa no tenien ni tenen cap possible aturador que no passe per la clínica psiquiàtrica. Recio ha esdevingut un espècimen ambiciós, decidit, incombustible, sempre disposat a eixir en la foto, cara-content, al costat de personatges, per a ell, importants. Mireu-lo ufanós fotografiat al costat del rei Juan Carlos, o al costat del Capità General de la Quarta Regió Militar, o al costat de qualsevol tipus de president, d’una autonomia, d’un club de futbol o de l’Associació d’Amics del Tabal i la Dolçaina. Carles Recio és el nostre particular ‘Pequeño Nicolás’, sempre ficat en tots els fandangos públics per causa d’un malaltís, paranoic, afany de protagonisme, per mirar sempre de poder guanyar-li a la càndida víctima de torn que té al costat una mica de la seua fama, o perquè així, amb el contagi, augmentar el nivell del seu míser estatus social. I encara, en aquesta ocasió, per embolicar un senyor president de la Diputació del Partit Popular perquè el faça funcionari de gama alta i li pague un bon jornal a canvi de no fer res de res. Fernando Giner devia creure’s les presumptes, però inexistents, ínfules d’intel·lectual blavero anticatalanista d’aquest tornassolat individu.  

   Carles Recio és també el Leonard Zelig de la pel·lícula, Zelig, de Woody Allen, l’home-camaleó: en presència d'un gras, s'engreixava; al costat d'un negre, el seu color s'enfosquia; entre els metges, apareixia com a metge... Carles Recio ha fet tots els papers de l’auca: quan li ha convingut ha fet d’home-màquina-apallissa-intel·lectuals dins del GAV, quan no, ha fet de lingüista aficionat escrivint un destrellatat diccionari català-valencià per demostrar que eren dues llengües diferents, quan no, se n’ha passat a l’altre bàndol acceptant les idees unionistes de la llengua, quan no, els del Partit Popular li han reclamat tornar a la cleda, pagant-li bé, alto!, i ha tornat a fer el que li han manat... I el Carles Recio, fent ara d’un personatge de Groucho Marx i el seu ‘Aquests són els meus principis. Si no li agraden en tinc uns altres’, torna amb els seus amiguets d’abans, a les postures secessionistes, i es posa a escriure el que li manen des del PP en el govern valencià o des de la Diputació del PP, i es posa a fer pregons de festes (Ací a Montaverner encara se’n recorden de les bajanades que els va llançar des de la tribuna), i a fer guions de còmics pseudo-eròtics que ningú li va comprar, i a fer llibrets de personatges cèlebres com el de Felipe VI i Letizia, i a fer de proxeneta si calia, i a...

   Ara, a la Diputació de València, el president Rodríguez, polítics i funcionaris juguen a fer apostes sobre un tema que els té ben preocupats: on passa el temps i què fa Carles Recio des que fitxa al matí fins que a l’hora de dinar torna a l’Arxiu a torna a fitxar? Els més malpensats i bròfecs parlen d’aficions relacionades amb un cert onanisme, d’altres creuen que està escrivint en secret una gran bíblia valenciana a petició del cardenal Cañizares en un valencià-valencià a gust de la jerarquia eclesiàstica més blavera, d’altres el fan més pragmàtic i viciós i, observant el seu arrodonit aspecte de lluentor física, creuen que està fent una guia gastronòmica de restaurants valencians-valencians, d’altres pensen que passa les hores mortes documentant-se per a fer una gran enciclopèdia que el farà cèlebre, i ric i famós i... L’Enciclopèdia serà sobre els personatges més cèlebres i exemplars de la transició valenciana, entre els quals estarà ell mateix, clar, González Lizondo, Zaplana, Olivas, el Bigotes, Carlos Fabra, Rita, Cotino, Rus...


dissabte, 14 de gener de 2017

Ara jo voldria...


   Ara jo voldria convertir-me en un ciutadà normalet, d’aquells que no estan en cap associació cultural, ni veïnal, ni sindical, ni política, ni esportiva, ni festiva, ni religiosa, ni musical, ni ecologista, ni gastronòmica, ni ... Demanaria la baixa de les ONGs a les que cotitze, del partit al que pertany, dels fòrums que em suporten, del Facebook, de tots els grup del WhatsApp, de... Fins i tot hauria de deixar de ser Llumener de les festes de sant Antoni del barri de l’Ermiteta, encara que el sant del porquet em declarara ‘persona non grata’. I és que com sempre he estat un pacient obedient i resignat davant la meua metgessa de capçalera, hauria també ara de fer-li cas i seguir estrictament el règim alimentari ordenat, prendre’m les tres pastilletes de rigor de cada dia i oblidar-me de la vida massa activa que el meu cos i la meua ànima encara suporten als meus setanta-un anys, em diu ella, i que no estic ja per suportar tantes informacions desagradables que m’alteren el ritme cardíac i em trauen el son. Que ho deixe estar ja, què caram! és el que em proposa, que me’n passe a un club d’aquells que juguen a la petanca tranquil·lament, que m’oblide de la Sexta i dels Telenotícies de TV3 i d’aquells debats que em posen dels nervis i que em torbe amb els programes desenfadats ‘de societat’ de Tele 5 i Antena 3. 

   Però, seguint l’exemple d’aquell admirat mestre Eduardo Haro Tecglen, crec que mai no podré fer cas a la facultativa, car sóc també molt covard i salvatge i no em resignaré a la monotonia castrant de la vida del comú dels jubilats i seguiré formant part de totes i cadascuna de les entitats locals, comarcals i nacionals mentre no m’expulsen de moment. Pose a déu per testimoni que seguiré estant en la meua associació cultural, en la veïnal, en la sindical, en la política, (en l’esportiva ja no, que tinc artritis, en la festiva tampoc, que no dec beure massa, ni en la religiosa, perquè m’han excomunicat, ni en la musical, perquè ja no dóne la nota, ni en l’ecologista, perquè no done la talla de verdor, ni en la gastronòmica, per allò del fastigós colesterol, ni ... Però sí que seguiré ‘salvant el món’ des de les meues ONGs, des del partit, des dels fòrums que em suporten, des del Facebook, des de tots els grups del WhatsApp, des d’aquests articles... Fins i tot voldria seguir sent Llumener de les festes de sant Antoni del barri de l’Ermiteta per molts anys. I que el Club de Petanca m’espere encara uns quants anys, i que Tele 5 i Antena 3 no me les obliguen a veure mai dels mais. Perlamordedéu!

dijous, 5 de gener de 2017

Any nou, vida igual o pitjor


   Com cada cap d’any, hem rebut un fotimer de felicitacions i desigs d’una vida nova. Nova, que se suposa que vol dir millor que la vella i passada. I com cada cap d’any hem respost les felicitacions i els desigs amb un cert i acostumat recel. Hi ha amistats que acompanyen les seues felicitacions amb uns acolorits dibuixets plens de frases solemnes que volen transmetre’ns un optimisme de cara al futur més o menys pròxim que no es creuen ni els felicitadors de torn. La meua resposta ha estat enguany ben diferent a l’acostumada els caps d’anys anteriors. Els he escrit unes frases copiades d’un dels desigs més originals que mai no m’havien fet arribar al meu mur del Facebook. Ací teniu la transcripció: “El meu desig per a aquest any que ara comença és que no caigues, però si caus, que t’alces, que si t’alces que continues, que si continues no pares, que si et trobes una pedra que la saltes, que si és massa grossa per a saltar-la, la rodeges, que segueixes caminant passe el que passe, que arribes al final de tot el que et proposes, que si no arribes, no desfalleixes, que si desfalleixes, no t’atures, però si no hi ha més remei i t’atures, que només siga per a agafar aire, que maleeixes, crides, renegues i, després, més assossegat, respires a fons i segueixes. I cada passa que dónes, que el teu cor et recorde que jo sóc ací, per si et faig falta i em necessites. Viu sense por! La por no atura la mort, sinó la vida”. Certament, el meu amic haurà de dedicar-me més d’una sessió de psicoteràpia al llarg de l’any que ara encetem, el necessitaré, ateses les dificultats que se’ns presenten en el 2017. 

   Seria un no parar fer un llistat de les dificultats, les pedres massa grosses, que heretarem encara de l’any passat i dels anteriors i de les que se’ns anuncien per a l’avenir. En el cap de tot el món estan els joves, als quals el futur no els augura cap horitzó amb un mínim de benestar. Un 50% d’aturats joves és terrible. Pocs tenen treball i els que en tenen cobren misèria. Un treball que ens volen fer creure que no té remei, que cada volta serà més difícil de crear i més precari. El masclisme assassí que se’ns fa present quasi quotidianament i no sembla tenir cap aturador. Els preus que no paren de pujar, ara la llum, ara el transport públic, ara... Per si no en teníem prou amb el rescat dels bancs i la seua ineficaç i catastròfica gestió, ara ens toca pagar també el dèficit de les autopistes de peatge, més de cinc-mil milions d’euros. Uns rodem per ací i per allà per no pagar peatges i ara ens tocarà pagar-los sense haver-ne fet ús. L’eterna assignatura pendent dels valencians, el míser finançament estatal que rebem i que fa que no tinguem prou diners per escoles i hospitals, mentre els extremenys en tenen de sobra, fins el punt que ara disposaran d’ajuts extra amb el ‘renove’ que subvencionarà amb diners públics la compra de mobles domèstics. Mentrestant els nostres trens regionals són un pur desastre i el corredor mediterrani es queda en una promesa que cap govern acompleix. 

   Però és que si només foren econòmics els problemes que ens persegueixen personalment, encara podríem dir allò de “No tot es paga amb diners”. Encara no han sabut o no han volgut els nostres governants valencians posar en marxa la nostra ràdio i televisió públiques, i no se sap quan la tornarem a tindre. I la TV3 i Catalunya Ràdio ni se sap quan tornaran als nostres receptors! Una altra assignatura pendent és la de la normalització de la llengua. És cert que des del govern estan intentant posar remei a la falta d’igualtat entre les dues llengües oficials, però mentrestant encara els valencians hem de patir atacs de coneguts mitjans de comunicació ‘valencians’ i de la mateixa policia i guàrdia civil que cada dia discriminen les persones que volen fer un ús normal de la seua llengua. L’últim cas el del tinent d’alcalde de Gata de Gorgos, Jaume Monfort. 

   I per acabar, encara estan pendents la tira de casos judicials que tenen investigats un munt de militants, càrrecs, regidors, diputats, consellers... implicats en els casos Brugal, Orange Market, Gürtel, Cooperació, Imelsa, Taula i un llarg etcètera. Allò que deia Felip VIé dels valencians que érem “un exemple i un estímul per al conjunt d’Espanya en el seu camí de progrés i de futur“ sona a broma pesada atesa la gran quantitat de corrupció que encara està per descobrir i per l’obscur camí que se’ns presenta al davant. 

   Total, que l’any 2017 serà tant nou com vulgueu, però l’optimisme dels valencians serà tan esquifit com el del 2016 i el de molts anys anteriors. Només faltaven els ruixats dels dies passats que han destruït les collites dels nostres agricultors. L’escalfament que ataca de nou! Diu Joan Oliveres a sant Antoni: “Segur que esteu al corrent/ que en este any que ha passat,/ tot han sigut destarifos,/ disgusts i calamitats./ Ni en hivern ni en primavera/ no ha fet una arruixâ,/ tal ha sigut la sequera, (...) Per si no n’hi havia prou,/ en desembre ben entrat,/ no sabem al bon sant Pere/ quina mosca li ha picat,/ però fóra mosca o puça,/ s’ha quedat ben descansat,/i ha amollat en quatre dies/ la (aigua) que havia estalviat.

diumenge, 1 de gener de 2017

L'hemeroteca del Crònica

   Una hemeroteca és un edifici, sala o pàgina web on guarden, ordenen, conserven i classifiquen diaris, revistes i altres publicacions periòdiques de premsa escrita, arxivats per a la seua consulta.

   Al gener de 2017, a la vegada que es remodela visualment i s'actualitza la revista digital Crònica, naix l'hemeroteca del Crònica per a proporcionar accés públic a la col·lecció que arreplega part dels diversos articles d'opinió, tant de l’última etapa del periòdic imprès com de l’època digital fins a desembre del 2016. L’hemeroteca té com a objectiu la consulta i la seua difusió a través de la xarxa d’internet. 
   
   A partir d’ací i amb renovada il·lusió continuarem compartint la nostra opinió i la vostra, si així ho desitgeu, amb tots vosaltres.



Clica i consulta l'hemeroteca del Crònica