dissabte, 2 de desembre de 2017

Un d’extrema dreta de la Vall d’Albaida


   Vicent Estruch és el nostre home de l’extrema dreta de la Vall d’Albaida, potser l’únic que escriu el seu nom en valencià als papers, per a deshonra dels seus camarades d’ideologia. Ell mateix escriu que és “valencianista y socialista nacional por convicción, padre, y classe obrera!! Mantenerse en pie en un mundo en ruinas” És clar que valencianista, valencianista, ho és a mitges només, atès que si escriu alguna cosa que no siga el seu nom, poc pel que es veu, ho fa en castellà, o en espanyol, com a ells els agrada dir. El seu domini de la llengua de Cervantes tampoc és que es puga qualificar d’excel·lent precisament: “Joder con los antisistemas “fuck Police” y se llevan 4 varazos y parece que los allas muerto, cuando vengen los tiros que haran” (tuit de Vicent Estruch arran de les seues bastonades i les de la resta de la Truppe del dia 9 d’octubre a la plaça de Sant Agustí). Quan diu que és socialista nacional por convicción, deu ser la seua manera particular de dir-se partidari convençut del ‘nacional socialisme’ nazi, clar. I quan cita la frase cèlebre de José Antonio Primo de Rivera “Mantenerse en pie en un mundo en ruinas”, acaba de presentar-se degudament com a un feixista més o menys militant fidel al franquisme que sembla que mai acaba de desaparèixer. I quan un podia pensar que alguna cosa acaba llegint el personal de la creu gamada tatuada a la pell, resulta que no, que la frase de José Antonio la trauen d’un vídeo del dirigent feixista que circula per les xarxes.

   El nostre home d’extrema dreta valldalbaidí té el sobrenom de l’Alfarrasí, atès que és un famós alfarrasiner, famós per ser un destacat membre i l’actual líder del grup d’extrema dreta Yomus, grup armat defensor a ultrança de l’equip Valencia C.F. Vicent té l’honor d’haver estat triat com a Führer pels seus camarades per ser un dels més, temeraris, violents i forçuts guerrers defensors de la pàtria valenciana (o l’espanyola?), sempre disposat a unflar a òsties, impunement, en un carrer fosc una qualsevol puta mariquita, un puto homosexual, un antisistema amb cua cabellera, un moro, una tortillera, un desarrapat rodamón, un seguidor del Barça, un mestre que diga gairebé, un àrbitre cabró amb mala fel antivalencianista, una boja feminista, un sindicalista d’esquerres, un militant d’un partit polític (“menos los amigos del PP, claro”), un maricón valencià catalanista, un negre, un merda intel·lectual, un filldeputa de Compromís, un imbècil universitari, un periodista roig de la puta Catalunya, de TV3 o d’Ápunt, un policia...no! (“a nuestros polis amigos no les pegamos, mientras no dejen tranquilos, claro”) o qualsevol merdós que tinga l’atreviment de mirar-los als ulls.


   Vicent Estruch, que mostra sense cap vergonya el seu cos quasi nu ben musculós al fotògraf amb la imatge d’Adolf Hitler tatuada en la seua musculosa cuixa rasurada, és la imatge perfecta i predilecta dels joves alumnes d’institut més impermeables a la ‘doctrina’ democràtica, constitucional o no, dels seus professors normals de filosofia, de llengua, d’història, de literatura, de... Són els alumnes que celebren el seu bateig de foc d’ingrés en l’extrema dreta infantil gravant la creu gammada al pupitre de la classe de l’escola primària (amb els braços de l’esvàstica en sentit contrari), que celebraran la seua primera acció d’odi visceral d’entrada en el gueto insultant una xica de l’institut del sindicat d’estudiants, que celebraran la primera comunió pegant la primera òstia a un manifestant catalanista un 9 d’octubre qualsevol, que celebraran la confirmació feixista entrant a formar part de l’exèrcit para-militar del Yomus, que a la Universitat..., no, a la Universitat no hi pintaran res, perquè a la Universitat no n’arriba cap d’aquesta fauna. Els de l’espanyolisme extrem, els de la violència i l’agressió, són en la seua majoria analfabets, gent amb molts músculs, però amb pocs estudis. Com Vicent Estruch.



dissabte, 18 de novembre de 2017

El tio Canya és un pobre desgraciat, de moment.


El pobre tio Canya ni troba les claus de sa casa ni li ixen els comptes de cada setmanada que li paga el fill de son pare de l’empresari. El tio Canya no sap quins comptes fa l’amo amb els diners que li fan guanyar els treballadors de la fàbrica de llençols més gran de la Vall, però el que sí que sap és que les famílies dels altres companys de faena viuen molt millor que la seua, se’n van de viatge per vacances i tenen un cotxe millor i més nou que el seu atrotinat Citröen del 2001.

Quan el tio Canya es va atrevir a queixar-se fa poc a l’amo amb la boca xicoteta un dia que li va tornar a ofrenar un cabàs de mandarines del seu secà, el senyor Cristòbal li va respondre que “Sempre estàs igual, amic Canya, sempre queixant-te! Quin vici més lleig!” I el tio Canya a casa se’n va tornar, la cua entre cames, el cap mirant el terra polsós (quan plourà, Senyor!). Tampoc l’alliberat del sindicat, el seu sindicat, li trau trellat i sempre se li riu a la cara i vol fer-li comprendre que és que l’amo té problemes, que els llençols xinesos tenen la culpa, que no hi ha diners suficients per pagar les setmanades com déu mana, que paciència, que ja vindran temps millors i que els seus companys cobren més perquè treballen millor. Però el tio Canya es jura que mai més ningú se li riurà a la cara.

El tio Canya ha pres una determinació. Ja està cansat de veure els encarregats de la fàbrica rient la bufa que porten en els alardos desfilant disfressats de Hawaianos o de pistolers al costat del seu amo, al que acostumen a fer la pilota ara i adés sense cap vergonya i davant tot el món. Enguany ha decidit no tornar a aplaudir mai més el seu amo i els encarregats quan tornen a passar l’any que ve pel davant d’on ell i els seus xiquets estiguen. També ha decidit canviar de sindicat i deixar d’ofrenar més mandarines al fill de son pare del seu amo. Potser que no li pugen el jornal, però almenys no li pujaran mai més a cavall. El seu fill major li ha explicat molt bé el significat d’una paraula que han donat a classe: Dignitat.


(Dissabte, 18 de novembre, manifestació a València per UN TRACTE JUST)

divendres, 3 de novembre de 2017

No és justícia, és venjança



   “Hem vist tancats a la presó homes plens de raó” deia Raimon fa anys, ara no, ara sembla que pateix d’afonia. El colp d’estat del Gobierno de Madrid amb la connivència de fiscals i jutges sense escrúpols, comprats, ha enviat a la presó dirigents d’entitats civils i membres del govern de Catalunya sense cap prova d’haver comés els delictes dels que els acusen. Això no és justícia ni res que ho parega. En tot cas sembla la ‘justícia’ que fan els jutges xinesos, els turcs o els russos contra els polítics que tenen l’atreviment de posar en qüestió la mena de democràcia que pateixen als seus estats. Sort encara que no han aconseguit empresonar tots els consellers del govern ni el seu president Puigdemon, perquè aquests quatre seran jutjats possiblement per una justícia que anteposarà els Drets Humans Universals davant tota altra mena de jurisprudència. A Bèlgica els principis jurídics espanyols no tenen, per sort, vigència.

   Dos anys que la fiscalia espanyola ha estat esperant, inútilment, que els sobiranistes catalans cometeren algun delicte de violència flagrant per poder-los acusar justament, o no. Però no, ni una paperera trencada, ni un adolescent tornant-li al guàrdia civil les porrades que rebia un trist dia primer d’octubre. Els fiscals, els jutges, titelles a les ordres del govern de la Moncloa, només han pogut veure violència, insults, desordres, amenaces i “tumultos” en un costat només: per part dels arribats en autobús i l’AVE procedents de moltes parts de fora de Catalunya, armats amb banderes constitucionals cosides sovint a pals de certa grossària per ‘convèncer’ als catalans de les bondats de quedar-se en Espanya; violència de policies ‘nacionals’ i Guàrdies Civils aquell inoblidable 1 d’octubre contra gent pacífica armada de molta paciència i més convicció i determinació; violència oral contra la tevetrés, per no ser tan objectiva com la teveé i antenatrés i telesinco i...; violència dels cap rapats amb els cervells rapats llançant exabruptes barrejats amb escopinades verdes quan les seues manifestacions contra qualsevol vianant amb cara de poder ser catalanista; violència gestual amb el dit major de la mà dreta erecte, les dents serrades, la saliva vessant per la boca dels analfabets energúmens amb aparença de ser policies vestits de civil deixats anar dels creuers del port, atès que ja no podrien estar-hi inactius tant de temps; amenaces als transeünts innocents amb cara d’haver votat 'qui no devien' en les autonòmiques de part de gimnastes d’esquenes amples i coneixement estret; els “hijoputa, cabrón, catalanista, guarro, separatista, marica, eresespañolaunquenoquieras, nomemires, tunomefilmes, dequételeeres?, háblameencristiano, puchdemunaprisión, todosalacárcel, venaquísitieneshuevos, másostiasosteníanquehaberdado,.. cridats pels espanyolets enfurismats de les manifestacions unionistes.

   Aquesta és la violència només d’un costat que a fiscals, jutges i govern central que els governa els hauria agradat sentir de boca o dels punys de l'altre costat, també dels polítics i civils ara empresonats, presos polítics que han tingut en cada moment un comportament a lo Gandhi, a lo Mandela. Esperem que un dia ixquen de la presó com ho van fer aquells líders de l’Índia i de Sudàfrica, i que la seua lluita esdevinga igualment un merescut èxit.


dissabte, 7 d’octubre de 2017

David Mira, viure per escriure


   Dimecres, dia 11 d’octubre serà un dia que durarà anys per a David Mira i per a molts dels seus amics i amigues que estarem al seu costat a l’Echegaray. Paco Muñoz li farà un homenatge que segur serà ben emocionant per a tota la gent que escalfarem d’humanitat el teatre amb les nostres manifestacions d’estima i reconeixement a tots dos homenots que sempre hem vist ben acordats en les seues relacions d’anys i panys. Dos personatges entranyables que, amb les seues creacions, ens han fet la vida una miqueta millor i suportable.

   Més que el meu amic i el meu escriptor de capçalera sempre, David ha estat el meu germà. Ell m’ha fet el favor d’anomenar-me “el meu germà major”, el que ell mai havia tingut i que un dia trobà, no per casualitat, quan transitàvem junts camins inexplorats, plens d’atzucacs i de murs insalvables sovint, i de roses roges, algunes poques voltes. Camins que ens han portat a prendre partit, perquè hem aprés que prendre partit era una manera de viure com una altra. Junts hem llegit, escrit, buscat, parlat, escoltat, compartit, viatjat, caminat, perdut, trobat, guanyat, desesperat, esperat, rigut, plorat, admirat, meravellat, gaudit, patit...

   David ha estat el meu mestre més preuat i el meu alumne més aplicat. Mestre de llengua i literatura, ell és qui més en sap; mestre d’humanitat, de solidaritat, d’humilitat, de cordialitat, de dignitat, de senzillesa, de tolerància, però també d’intolerància amb la injustícia; mestre d’una saviesa àmplia i inesgotable, d’una capacitat poc comuna de conversar sense límits temporals de tot allò que ateny als humans, a la vida dels altres i a la vida del seu univers més íntim, el seu particular “nosaltres” poètic, social, polític.

   Hem compartit fatigues, fàstics, nits inacabables, discussions, abandonaments, incomprensions, però també moltes satisfaccions i alegries treballant junts per un projecte il·lusionant, i a la volta frustrant a la fi, el del Crònica. El projecte va suposar la malaltia crònica de David i la tristesa inacabable nostra i de molta gent que va compartir un projecte que no va morir de mort natural precisament.

   David ha estat sempre fidel al nostre poble i al País Valencià, a la seua i nostra benvolguda llengua, a la classe treballadora i als seus amics i amigues, que són les persones que, com ell tenen consciència de formar part d’aquell “nosaltres” inclusiu que tant apareix escrit als seus milers de papers.

   Dimecres, el ‘solitari solidari’’ del Llombo no estarà sol. Els seus hi serem colze amb colze amb el nostre David fent-li els honors que es mereix.


dimarts, 26 de setembre de 2017

“¡A por ellos, oé!”


Hem llegit a la premsa que desenes de persones han acomiadat els Guàrdies Civils que eixien de la comandància de la guàrdia civil de Huelva camí de Catalunya per defensar la sagrada unidad, grandeza y libertad de la Nación Española. Al vídeo se sentia cridar amb eufòria futbolera allò de “¡A por ellos, oé” i també el clàssic “¡Yo soy español, español...!” Una festa equiparable a la que s’organitzava a les ciutats costaneres quan l’exèrcit de la pàtria s’embarcava per anar a matar moros independentistes al Marroc. Una guerra, per cert, la del Marroc, que es perdé, malgrat la potent força bruta de les tropes que envià aleshores el govern de Madrid.

La imatge de l’espectacle tragi-còmic de Huelva ha donat ja la volta al món i ha deixat estupefactes els espectadors no espanyols que no saben que aquesta eufòria anticatalana no es pot entendre sense saber que els mitjans audiovisuals d’informació (?) espanyols estan fent una tremenda campanya d’agitació política contra un referèndum d’autodeterminació que en altres països es veuria sense cap semblant apassionament. Les flors que els manifestants catalans ofereixen als Guàrdies Civils no apareixen en els vídeos de les teles espanyoles, tampoc en parlen gens de les manifestacions pacífiques dels ciutadans catalans, ni de les concentracions al País Basc, Madrid, Palma, València.... Del govern català, de les entitats sobiranistes i dels alcaldes favorables al referèndum diuen les teles i la premsa espanyoles tot tipus d’horribles insults i qualificatius: nazis, colpistes, autoritaris, radicals, dictadors, descabellats, antidemòcrates, totalitaris, perversos, mafiosos, dements, deslleials, renegats, delinqüents, sediciosos... Les teles espanyoles, les ràdios i els periòdics són fa dies més que insofribles. Que no s’espanten, doncs, de les reaccions histèriques com les de Huelva. I que tot acabe allà en terres andaluses i no els done per organitzar autobusos el dia 1-O per anar “a por ellos” a Barcelona.

No tenen altra cançoneta per argumentar la seua oposició al referèndum que dir que “és il·legal”, quan no haurien d’oblidar que hi ha a la història pròxima tants exemples d’abusos legals que van ser tombats per la valentia dels ciutadans amb ànsia de llibertat: L'apartheid era legal, l'esclavitud era legal, el colonialisme era legal, la Santa Inquisició era legal, acusar les dones de bruixeria i cremar-les vives era legal, que les dones no pogueren votar era legal, que els negres estigueren discriminats era legal, encara és legal subvencionar la Fundación Francisco Franco, i legal que Urdangarín estiga passant-se-ho bé a Ginebra...

La legalitat és una qüestió de poder, no de justícia. La llei evoluciona com evoluciona tota societat, a la qual s'ha d'adaptar. A no ser que eixa llei estiga al servei del poder i no del poble. És el que estem veient ara. El poder per damunt de la justícia en nom de la legalitat. 


dimarts, 29 d’agost de 2017

Una setmana i mitja després dels atemptats



Resum personal de premsa:

Llegit a la premsa espanyola de dretes/A la premsa catalana sobiranista
 
No tenemos miedo/ No tenim por
 
Gracias al Rey Felipe por manifestarse/ El Rei fa negocis d’armes amb Aràbia Saudita
 
Los terroristas favorecen el independentismo/ Els terroristes són pagats pels amics del Rei
 
La “Policia catalana”/ Els Mossos d’Esquadra
 
Cataluña es y será siempre Española/ Catalunya ha demostrat ser un Estat
 
Cataluña tendría que habernos pedido ayuda/ Catalunya s’ha defensat sola del terror
 
Cataluña precisa de un Estado fuerte/ Catalunya no necessita reis ni virreis
 
Rey + Rajoy + IBEX + Prensa: invencibles/ Govern + Societat civil: Estat propi
 
La gestión del atentado ha sido deficiente/ El món ha admirat la tasca dels Mossos
 
Policía catalana: mucha improvisación/ Mossos: professionalitat i eficàcia
 
Cataluña, un región del Reino más/ La nació Catalana serà republicana
 
El atentado demuestra la necesidad de unirnos/ Res no aturarà la voluntat dels catalans
 
España, una, grande y fuerte/ Catalunya, diversa, petita i lliure
 
Éxitos de nuestra policía y Guardia Civil/ Els Mossos són més que suficients
 
Cataluña sin España no es nada/ Catalunya és una nació capaç
 
Siempre se ha colaborado con su policía/ S’ha amagat informació als Mossos
 
Si seguimos unidos nos defenderemos mejor/ Amb independència millorarà la seguretat
 
La independencia se ha aprovechado del terror/La dreta ha volgut beneficar-se de l’atemptat
 
Encerrona de los independentistes al Rei/ Hipocresia del rei per venir a Barcelona


dissabte, 29 de juliol de 2017

Els bous sense sang no són constitucionals




   Ses Illes Balears han prohibit que es maltracten i es maten els toros a les corrides. Quin atreviment que heu tingut els insulars! Ja sabíeu que el Tribunal Constitucional us impugnaria la nova llei contra la tortura dels bous i, tanmateix, us heu atrevit a tirar endavant. Com que no podíeu abolir les corrides perquè la tauromàquia es va declarar Patrimoni Històric i Cultural heu optat per descafeïnar-les. Sabíeu que una corrida de toros sense sang, sense piques, sense banderilles, sense punyals, sense espasa esmolada, és una corrida condemnada a la desaparició en un termini molt més curt del que era natural en una corrida amb sang. I sabíeu que la mort de l’autèntica festa “nacional” espanyola és allò que no van a acceptar mai els governs de Madrid. Quin afeccionat a l’Art del toreig voldrà assistir a un espectacle incruent sense el plaer que provoquen els bramuls dels bous plens de sang? A qui podrà interessar un espectacle sense la morbositat d’una mort anunciada? I no digam del poc interès d’una festa si no es pot esdevenir, desig inconfessat, la mort del torero!

    Quan el Parlament de les Balears ha aprovat la llei que prohibeix que es maltracten els bous a les corrides de les Illes, amb al vot favorable del Partit Socialista de les Illes Balears, de Més i de Podem, ja sabien de la segura resposta irada del govern espanyol i també dels periòdics de la zona nacional carpetovetònica i olé. També de les cartes al director de lectors ofesos que no podran veure morir els toros a les places de bous de Mallorca quan hi vagen en vacances. Això si els bons jutges del TC no eviten la desgràcia.

    A partir d'ara, els toros de ses illes no podran ser ferits amb les banderilles ni morts amb l'espasa, ja que només hauran d'utilitzar uns nous “utensilis que eviten danyar i maltractar l'animal”. Usaran, potser, la tela de velcro al llom de l’animal per fixar banderilles i l’espasa de plàstic, que es com fan en algunes ciutats d’Estats Units. Una ridiculesa absoluta per a afeccionats sàdics amants de les emocions fortes de sang i fetge, així com també per als animalistes que seguiran oposant-se, naturalment, a la “Fiesta Nacional sin sangre” on els bous seguiran sent torturats, encara que no tant, però torturats.

    De fonts no massa ben informades se sap que a partir d’ara el Gobierno de Madrid instaurarà algun tipus d’Inspección Taurina de Sangre Derramada, la qual estarà formada per un veterinari, un especialista en mesura de graus de tortura i un metge forense. La Inspecció oficial acreditarà davant els Delegats del Govern central que l’espectacle ha estat oficialment ben cruel, ben ensangonat, el bou ben mort i la sensibilitat dels espectadors ben ferida. A més, la Inspección atorgarà la corresponent certificació als gestors de la plaça com a què la corrida ha acomplert suficientment els elements sanguinaris de la Fiesta d’Interés Històrico y Cultural de la Marca España.

   

diumenge, 9 de juliol de 2017

David Bisbal ve a Ontinyent


   David és un dels cantants més estimats per Susana Díaz i, per tant, quasi segur que també, per l’alcalde d’Ontinyent, que al mateix temps és estimador interessat, condicional, de la Sultana andalusa. Per això i per més coses ve a Ontinyent. David Bisbal Ferre, nascut a Almeria, la perla de la Mediterrània, és el cantant andalús quasi guanyador del concurs musical Operación Triunfo de TVE, on va quedar en segon lloc. De la qual cosa es dedueix que és un magnífic professional, dels millors del món, ningú no ho dubta, digne per a actuar a Ontinyent durant la setmana gran de les festes majors moro-cristianes. Però no es tracta només de la qualitat d’un cantant. És de considerar també que David està ben arrelat a la nostra pròpia cultura ancestral, amb cognoms propis que són compartits per molts catalans, mallorquins i valencians, d’una ciutat banyada pel nostre mateix mar i que deu tindre molts clubs de joves locals seguidors, fans, que canten de memòria les seues poètiques lletres.

   Unes acurades lletres, les de David Bisbal, que són, podrien ser, homenatge a l’Ontinyent festiu, a la ciutat bella i tradicional que tant estimem. Ben cert que a l’hora de la tria de quin seria el millor i ben nostrat cantant, els il·lustres edils del nostre magnífic ajuntament van estudiar amb molt de mirament les lletres de l’andalús i van veure en elles una autèntica ambaixada dedicada als mèrits i inqüestionables honors dels habitants que tant ens vanagloriem del nostre immaculat llinatge. Mireu, si no, quines meravelles de lletres ens ofrena Bisbal. Diu David: “Mitad de mora y cristiano/ tienes la sangre cruzá/ de una tierra lejana (...)tierra noble/ fuente de la inspiración/ sortilegio de bellesa/ de la poesía y la canción/ tu hermosura tiene historia/ y hay en ti tal señorío/ que puedes decir a gritos/ yo soy tierra de torerio” (de la cançó “Almeria”). Diu també en una altra lletra com si es referira al ‘de sus hijos el linaje’ dels nostres avantpassats: “Donde el aire es limpio/ aún bajo la suave luz de las estrellas” (de la cançó “América”). I sembla no oblidar-se fins i tot del patró de les nostres festes d’agost: “Camina y ven/ que muero en agonia/ sabes muy bien” (de la cançó “Camina y ven”). En els versos de Bisbal hi ha un paràgraf digne de Cervino, quan allò de l’ambaixador cristià que diu al moro, “Agúzate que se te acaba el tiempo/ de abrir los ojos antes del abismo./ Te da lo mismo el sufrimiento,/ porque eres prisionero de tu egoísmo./ No des la espalda al llanto de la gente/ Que lo que mata es ser indiferente” (de la cançó “Torre de Babel”). O uns altres versos que podrien ser del moro, “... qué estrella del cielo ha de caer/ para poderte convencer,/ que no sienta mi alma sola./ quiero escarparme de este eterno anochecer./ Dice mucha gente que los hombres nunca lloran ( de la cançó “Mi princesa”). I ací el que li contestaria l’ambaixador cristià vencedor, “Ahora que soy invencible/ Ahora que todo es possible/ Deja que yo sea el viento y sople cada miedo./ Ahora que todo es possible./ Ahora que soy invencible./ Deja que yo sea el mar y ahogue ese miedo” (de la cançó “Todo es posible”). Victorioses les tropes cristianes en apoderar-se de la Vila ontinyentina canten eufòriques, “Unidos! Seremos grandes,/ seremos Fuertes/ somos un pueblo,/ bandera de la libertad/ que viene y que va.” (de la “Canción del Mundial 2010”). L’ambaixador de les tropes de la mitja lluna ordena llavors la retirada i entre sorollosos plors crida, “Miro más al cielo/ y cuento estrellas al dormir./ Y ahora tengo mi fortuna/ que expira en la luna.” (de la cançó “Me enamoré de ti”). Però els de la comparsa dels contrabandistes comencen a estar més que contents, de categoria, i canten a cor, “Seré tu amante bandido, bandido/ Corazón, corazón malherido./ Seré tu amante cautivo, cautivo. / Seré auuuuhhh” (de la cançó “Amante bandido”). I quasi al final de l’acte, quan el cafè licor comença a fer efecte, ha d’intervindre la policia local per emportar-se cap a la mosquitera uns amotinats que no paren de cantar, horrorosament mal, allò de “¡Aquí te pillo, aquí te mato!/ tu me decías cada rato,/ y yo sin ver esos puñales/ parecía un tonto cegato. (de la cançó “¡Aquí te pillo, aquí te mato!”).

   I vista la idoneïtat de les lletres s’acceptà que David Bisbal cantara a Ontinyent.