dimecres, 15 de febrer de 2017

Jordi



   Ontinyent, 10 de febrer, 11h. Sant Domènech. Una munió de gent i de timbals s’amunteguen a la plaça i als carrers del voltant. Comença una tronà, una mascletà, una batucada ensordidora que emetrà una força tel·lúrica que ja no s’aturarà en tot el dia. Tambors que reivindiquen la vida i la alegria front a la mort i la tristesa. Tambors que reivindiquen el ritme i el ball front al silenci i la soledat. 

   Aquest dissabte passat Ontinyent va demostrar, una vegada més, que és alguna cosa més que un lloc on viure. És realment una comunitat de persones que conviuen, que s’estimen i que estimen la vida per damunt de tot. Durant tot el dia es va fer un homenatge a Jordi Rodriguez, fundador de Batukem i compositor de música per percussió, que va marxar de vacances encara no fa un any. Centenars de percussionistes i desenes de grups de música del poble i de fora van estar tocant tot el dia per recordar i fer viure Jordi. A dins el teatre Echegaray es va poder sentir l’obra de final de carrera de Jordi interpretada pels seus companys i companyes de l’ESMUC, en una jornada emotiva i inoblidable, en un dia d’aquells que durarà anys. 

   Aquest dissabte es va plantar cara a la mort, a la solitud i a la tristesa, es va fer un cant a la vida i a l’amor com molt poques vegades es fa. Es va fer reviure Jordi, ni més ni menys. Vaig poder sentir-lo en cada batec de tambor, en cada nota, en cada paraula, en cada mirada, en cada somriure i en cada plor emocionat. Veient les cares dels familiars, parella, companys i companyes de Jordi, se me va fer evident una cosa poc ordinària. Se me va fer evident que Jordi està viu i estarà viu per sempre per a tota la gent que va compartir amb ell la passió per la música i la passió per viure. Aquest poble va demostrar que no oblidarà mai Jordi i per això podem dir que no ha mort ni morirà mai. Perquè ell era un d’aquells dels que deia Ovidi que era un ‘dels bons’, una d’aquelles persones que no moren mai, que marxen de vacances i tornen en el moment menys pensat i ens tornen a emprenyar amb els darrers ritmes i cançons. Darrere un tambor sempre hi serà ell amb el seu somriure etern. 

   Aquest dissabte vaig entendre de què parlen les paraules antigues quan parlen de la immortalitat, i vaig entendre millor que mai que són els anys els que s’han d’omplir de vida i no la vida la que s’ha d’omplir d’anys, i que hi ha estels que brillen amb tanta intensitat que la seua llum no es perd mai. 

   Aquest dissabte vaig descobrir per a què servia la música, la música dels tambors especialment. La música serveix per despertar els morts. 

   ‘bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels’