“¡A por ellos, oé!”
Hem llegit a la premsa que desenes de persones han acomiadat els Guàrdies Civils que eixien de la comandància de la guàrdia civil de Huelva camí de Catalunya per defensar la sagrada unidad, grandeza y libertad de la Nación Española. Al vídeo se sentia cridar amb eufòria futbolera allò de “¡A por ellos, oé” i també el clàssic “¡Yo soy español, español...!” Una festa equiparable a la que s’organitzava a les ciutats costaneres quan l’exèrcit de la pàtria s’embarcava per anar a matar moros independentistes al Marroc. Una guerra, per cert, la del Marroc, que es perdé, malgrat la potent força bruta de les tropes que envià aleshores el govern de Madrid.
La imatge de l’espectacle tragi-còmic de Huelva ha donat ja la volta al món i ha deixat estupefactes els espectadors no espanyols que no saben que aquesta eufòria anticatalana no es pot entendre sense saber que els mitjans audiovisuals d’informació (?) espanyols estan fent una tremenda campanya d’agitació política contra un referèndum d’autodeterminació que en altres països es veuria sense cap semblant apassionament. Les flors que els manifestants catalans ofereixen als Guàrdies Civils no apareixen en els vídeos de les teles espanyoles, tampoc en parlen gens de les manifestacions pacífiques dels ciutadans catalans, ni de les concentracions al País Basc, Madrid, Palma, València.... Del govern català, de les entitats sobiranistes i dels alcaldes favorables al referèndum diuen les teles i la premsa espanyoles tot tipus d’horribles insults i qualificatius: nazis, colpistes, autoritaris, radicals, dictadors, descabellats, antidemòcrates, totalitaris, perversos, mafiosos, dements, deslleials, renegats, delinqüents, sediciosos... Les teles espanyoles, les ràdios i els periòdics són fa dies més que insofribles. Que no s’espanten, doncs, de les reaccions histèriques com les de Huelva. I que tot acabe allà en terres andaluses i no els done per organitzar autobusos el dia 1-O per anar “a por ellos” a Barcelona.
No tenen altra cançoneta per argumentar la seua oposició al referèndum que dir que “és il·legal”, quan no haurien d’oblidar que hi ha a la història pròxima tants exemples d’abusos legals que van ser tombats per la valentia dels ciutadans amb ànsia de llibertat: L'apartheid era legal, l'esclavitud era legal, el colonialisme era legal, la Santa Inquisició era legal, acusar les dones de bruixeria i cremar-les vives era legal, que les dones no pogueren votar era legal, que els negres estigueren discriminats era legal, encara és legal subvencionar la Fundación Francisco Franco, i legal que Urdangarín estiga passant-se-ho bé a Ginebra...
La legalitat és una qüestió de poder, no de justícia. La llei evoluciona com evoluciona tota societat, a la qual s'ha d'adaptar. A no ser que eixa llei estiga al servei del poder i no del poble. És el que estem veient ara. El poder per damunt de la justícia en nom de la legalitat.
