dissabte, 7 d’octubre de 2017

David Mira, viure per escriure


   Dimecres, dia 11 d’octubre serà un dia que durarà anys per a David Mira i per a molts dels seus amics i amigues que estarem al seu costat a l’Echegaray. Paco Muñoz li farà un homenatge que segur serà ben emocionant per a tota la gent que escalfarem d’humanitat el teatre amb les nostres manifestacions d’estima i reconeixement a tots dos homenots que sempre hem vist ben acordats en les seues relacions d’anys i panys. Dos personatges entranyables que, amb les seues creacions, ens han fet la vida una miqueta millor i suportable.

   Més que el meu amic i el meu escriptor de capçalera sempre, David ha estat el meu germà. Ell m’ha fet el favor d’anomenar-me “el meu germà major”, el que ell mai havia tingut i que un dia trobà, no per casualitat, quan transitàvem junts camins inexplorats, plens d’atzucacs i de murs insalvables sovint, i de roses roges, algunes poques voltes. Camins que ens han portat a prendre partit, perquè hem aprés que prendre partit era una manera de viure com una altra. Junts hem llegit, escrit, buscat, parlat, escoltat, compartit, viatjat, caminat, perdut, trobat, guanyat, desesperat, esperat, rigut, plorat, admirat, meravellat, gaudit, patit...

   David ha estat el meu mestre més preuat i el meu alumne més aplicat. Mestre de llengua i literatura, ell és qui més en sap; mestre d’humanitat, de solidaritat, d’humilitat, de cordialitat, de dignitat, de senzillesa, de tolerància, però també d’intolerància amb la injustícia; mestre d’una saviesa àmplia i inesgotable, d’una capacitat poc comuna de conversar sense límits temporals de tot allò que ateny als humans, a la vida dels altres i a la vida del seu univers més íntim, el seu particular “nosaltres” poètic, social, polític.

   Hem compartit fatigues, fàstics, nits inacabables, discussions, abandonaments, incomprensions, però també moltes satisfaccions i alegries treballant junts per un projecte il·lusionant, i a la volta frustrant a la fi, el del Crònica. El projecte va suposar la malaltia crònica de David i la tristesa inacabable nostra i de molta gent que va compartir un projecte que no va morir de mort natural precisament.

   David ha estat sempre fidel al nostre poble i al País Valencià, a la seua i nostra benvolguda llengua, a la classe treballadora i als seus amics i amigues, que són les persones que, com ell tenen consciència de formar part d’aquell “nosaltres” inclusiu que tant apareix escrit als seus milers de papers.

   Dimecres, el ‘solitari solidari’’ del Llombo no estarà sol. Els seus hi serem colze amb colze amb el nostre David fent-li els honors que es mereix.