Deslegitimar el franquisme és deslegitimar la monarquia
La semana que ve el ple de l’ajuntament d’Ontinyent aprovarà la proposta del grup municipal Compromís perquè es deixe oficialment sense efecte i es retire el nomenament de Franco com a alcalde perpetu i fill adoptiu predilecte de la nostra ciutat. Els valencianistes han trobat un acta de 1946 on es diu que es nomena “Alcalde honorario perpetuo e hijo adoptivo predilecto de la población al caudillo de España Exmo. Sr. D, Francisco Franco Bahamonte como gratitud y adhesión inquebrantable de esta ciudad». La proposta dels valencianistes s’aprovarà presumiblement amb els vots favorables dels proposants, Compromís, del PSOE, d’Esquerra Unida i de (oh, sorpresa!) Ciudadanos. El Partit Popular, coherentment, s’abstindrà o votarà en contra. La decisió arriba tard, molt tard com per a cap vol de campanes, però malgrat el retard tan injustificable, cal aplaudir el fet de deslegitimar el franquisme com acompliment del que mana i ordena la vigent Llei de Memòria Històrica que obliga l’estat i totes les institucions democràtiques. I que quede clar, deslegitimar el franquisme significa també deslegitimar la monarquia, perquè si va ser una llei franquista la que va reinstaurar la monarquia il·legítimament, aquesta encara hauria de ser il·legítima. Només un referèndum democràtic que legitimés realment la monarquia hauria de donar validesa a la monarquia. Però ja sabem l’aversió que tenen els governs de Madrid a sentir parlar de referèndums i d’altres drets a decidir. Per això hem dit més amunt que serà coherent el PP, tant si s’absté com si vota en contra de la proposta de Compromís. De fet, tots sabem que encara no s’han atrevit mai a votar oficialment contra el govern dictatorial del règim franquista ni a parlar de Memòria Històrica, ni ha gastar “ni un euro” en cap activitat que hi faça referència.
A Ontinyent sí que hi ha majoria de partits polítics disposada a treballar per acabar amb l’amnèsia col·lectiva pel que fa a recuperar la nostra particular memòria dels fets sagnants i abusius ocorreguts entre el 1931 i el 1975. I no podia ser d’una altra manera, en ser Ontinyent la pàtria de molts lluitadors per la llibertat, la igualtat i la fraternitat, un d’ells, el que més, el nostre lliberal més universal, Josep Melcior Gomis, el qual va haver d’exiliar-se a l’estranger per por a ser empresonar per les seues idees polítiques, com passava aleshores a l’estat i també, malauradament, ara mateix. Ningú ens ha de contar que l’himne republicà de Riego el va composar en nostre distingit paisà Gomis, himne que tampoc estaria mal anomenar-lo Himne de Gomis, no? Un himne que es popularitzà sobretot durant la segona república amb altres diverses lletres del tipus: “Si vols sopars no te’n vages, / sardines torrades tenim, / al Berenguer en tomata / i de postre l’Alfonso fregit” o “Si el rei demana corona, / corona li donarem, / que vingui a Barcelona / i el coll li tallarem”. Curiós és també que després haja aparegut per sorpresa en unes quantes situacions històriques, segons relata l’historiador David Garrido. L’himne de Josep Melcior Gomis, s’ha tocat per compte de la Marxa Reial solemnement a Alemanya, en 1941, quan arribaren a l’aeroport de Berlín els voluntaris de la División Azul; l’1 d’octubre de 1968 quan jugà a Praga la Roja; el 28 de novembre de 2003, a Austràlia, quan s’enfrontaven els equips espanyol (J. C. Ferrero també) i l’australià de la Copa Davis; en el 2007, quan el president espanyol Zapatero anà a Xile i, finalment, a Croàcia, al campionat europeu de twirling (joc amb bastons) l’abril de 2017.
Llàstima que a Ontinyent coste tant escoltar aquell himne del nostre Gomis ni poder tornar a veure la bandera republicana al balcó de l’Ajuntament. No dic per què és tant difícil tant una cosa com l’altra ara, perquè em dóna vergonya aliena i perquè no estem ací, encara, per a baralles sobre legitimitats i il·legitimitats.
