Ho confesse: També pense que Gomis no mereix cap Teatre

Ho confesse: També pense que Gomis no mereix cap Teatre
per Miquel À. Múrcia i Cambra

La fàbula començava fa mesos. El 24 d’Abril de 2009 a aquesta mateixa tribuna d’opinió celebràvem la proposta de l’associació “la Nostra Terra” que havia cursat una sol·licitud al plenari d’Ontinyent proposant el canvi de nom del “Teatro Echegaray” pel de “Teatre Gomis”. En un acte de ingenuïtat i oblidant la ignomínia cultural d’aquells que la governen en aquesta ciutat, ens felicitàvem per una iniciativa que venia a cobrir part del deute de la ciutat amb el seu músic, aparentment.

Uns mesos després, la senyora Insa va declarar que canviar el nom d’Echegaray pel de Josep Melcior Gomis seria “despullar un sant per vestir-ne un altre” i ens adonem que havíem oblidat una premissa: Allò peculiar dels conservadors espanyols és que no conserven res, a no ser gairebé unes poques idees repetitives i fossilitzades.

Les persones capgirades amb la recuperació gomisiana també vam actuar erròniament, vam actuar amb ingenuïtat i ni tan sols vam preveure una negativa a la proposta. Però, què podíem esperar d’un expedient tant nefast amb Gomis per part d’aquestos senyors que inclou capítols tant vergonyosos com el de la no-presentació de l’Alba nº 20/21 dedicada a Gomis, les no-lliçons manuscrites o la no-casa-museu que va prometre al seu programa electoral qui governa? Com a màxims responsables públics de la ciutat vostès tenen el deure de ser, com a mínim “els més compromesos” amb la recuperació i reivindicació de l’ontinyentí més universal. No obstant això, la conclusió d’aquest desagradable cas esdevé en la retolació de la Sala Polivalent com a Sala Gomis, que no li fa justícia al nostre músic. Agafem-ho amb ironia i sentit de l’humor, serà molt més saludable.

El compositor ontinyentí té el “sant d’esquena” (vestit o no?) i ha de conformar amb anomenar la nova i petita Sala Polivalent en comptes de lluir el seu nom al rètol del Teatre Principal de la ciutat. Si Gomis no retola el nostre teatre principal, no esperem que retole quelcom de sala d’auditori d’un altre indòmit racó. Teatres retolats amb el nom Echegaray hi han molts a tot arreu de l’Estat espanyol, teatres retolats amb Josep Melcior Gomis cap.

Fet i fet, les polítiques de recuperació de músics com Arriaga, Martí i Soler, Carnicer o Telemann han comptat amb el suport social i polític de les seues ciutats natals. És una qüestió bàsica de màrqueting el que ningú “compre” allò gomisià si els seus patriotes naturals l’ignoren i no creuen en ell. Tots tenim a la mà l’explicació evident del fracàs reivindicatiu de la música de Gomis. I quasi tots, en efecte, en som responsables.

No seré jo qui qüestione els mèrits demostrats del senyor Echegaray, però convidreu amb mi que allò que ocasiona més desengany, decepció i contrarietat són l’absència d’arguments al respecte. A la vista de les declaracions de la senyora Insa al “Periòdic d’Ontinyent”, existeix una massa social ontinyentina a qui no li sembla bé eliminar el nom d’Echegaray del Teatre. Entenem que es tracta d’una resposta massiva dels veïns contraris a atorgar aqueix mèrit a l’ontinyentí més universal.

Això sí, quins veïns? Uns veïns que s’han mostrat contraris al canvi, com una mena de societat secreta anti-Gomis, uns veïns sense nom ni cognoms, “revenants” sortits de la mateixa òpera que Gomis va escriure a París. Vostès saben com de senzill és justificar una decisió en nom d’una massa etèria, virtual i quimèrica. I el que és el millor: transvasar la responsabilitat d’una decisió municipal a una caterva de veïns imaginaris.

Siguem rigorosos: realitzem una consulta perquè la gent, amb nom i cognoms, s’expresse al voltant del nom del Teatre. Quina por hi ha? Siguem rigorosos, realitzem la consulta i que democràticament Ontinyent supere ( o no ho faça) el deute que té amb el compositor. La resolució obscura d’aqueixa brillant proposta de “La Nostra Terra” deixa a Josep Melcior Gomis sense saber a quin sant encomanar-se a Ontinyent. Siguem rigorosos, almenys en l’única aportació ontinyentina a la cultura universal de la música.

Presentació del Calendari de l'IEVA 2010

El proper dijous dia cinc de novembre, a les huit de la vesprada, el Saló de Plens de l'Ajuntament de la Pobla del Duc acollirà la presentació del "Calendari de Festes, Tradicions i Gastronomia 2010" que edita l'Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida.

En aquesta ocasió, l'esperat calendari commemorarà el centenari de la crisi coneguda com de "l'Any Deu", que tant arrelada ha quedat en el parlar de tota la comarca, i que fou causada per una forta passada de "mildiu", de la fil·loxera que va desfer totes les vinyes, afectades ja per una gran sequera. Tot això provocà l'emigració de centenars de valldalbaidins i una reestructuració econòmica i laboral en la comarca. Des de llavors, diem que sembla "L'Any Deu" a qualsevol situació que sembla superar-nos, i també a qualsevol desgavell o poc trellat. I és a aquesta vessant divertida i animosa que hem volgut agafar-nos, sense oblidar-nos d'explicar la banda trista d'aquell moment.

Xé quin bolet!

Xé quin bolet!, per Jesús Bordera

Durant el mes de setembre i primers d’octubre havia plogut tant que pareixia que entremig de les gotes ja els vèiem créixer. Encara no havien passat ni unes hores i tots estàvem fregant-nos les mans en pensar que enguany anava a ser un any fantàstic de “pebrassos”.

– Enguany sí que farem unes cistelles “enromeraes” fins l’ansa!!

Ja tots contaven els dies i les hores que faltaven per tal d’eixir a la serra. Ni faria falta esperar-se a eixos 40 dies que –des de sempre– s’han hagut de comptar perqueren eixir els tan somniats “pebrassos”.

Els viatges a Mosqueruela i a Terol, havien sigut un poc decebedors i les cistelles tan sols s’omplien “un culet”. A més a més el cànon per entrar a la serra havia pujat a 6 euros per “pebrassero” i la cosa ja començava a “mosquejar” un poc. I per si algú no entén açò del “cànon” explicaré que en alguns pobles de Terol, com Mosqueruela, a l’entrada dels camins que pugen a la serra on es crien els “pebrassos” es fica un o uns quants senyors en una tauleta i cobren 6 euros –per cap–, per anar a collir els tan buscats bolets. I si no en culls cap no et tornen els diners.

Puix bé, aleshores no passa res perquè per ací tots tenien la seguretat que anaven a fer-se’n a “porrillo”, tot i que, els d’ací, són més gustosos i més bons.

Però mira tu per a on, la cosa no ha anat com s’esperava. Quinze dies després de les plogudes, va fer una setmana de calor que ho va sufocar tot i els “pebrassos” eren prou escassos i a més a més, la majoria d’ells estaven bastant cucats.

Ningú s’ho explica. Açò no pot ser! Amb tat com ha plogut! Ja estem com l’any passat!

I la veritat és que alguna cosa està canviant i els cicles del creixement del “pebràs” no són com abans. En tan sols tres setmanes s’ha acabat tot aquell somni de fer les “pebrassaes” d’abans i tot apunta que la coca de Fira d’enguany haurà de portar tan sols llonganissa, botifarra i cansalada.

El temps també està descontrolat, com tot. A punt d’entrar en Tots Sants i fa una calor del mes de Juny. I clar, el “pebràs” necessita la temperatura idònia, ni més ni menys. I això també, conforme està tot, és molt difícil d’equilibrar.

Al final de la correguda tan sols hem pogut tastar-los. I gràcies.

Redéu quin bolet!!!

Diguem la veritat, coste el que coste

Diguem la veritat, coste el que coste

per Rafael Beneyto Cabanes

Analista Financer

El professor Fuentes Quintana allà per la dècada dels anys 70 proposava dir la veritat “costara el que costara”. Amb eixa actitud pot ser es conceberen els Pactes de la Moncloa des del punt de vista de la concertació econòmica i social. Ara un gran acord entre forces polítiques, econòmiques, socials, acadèmiques, etc., està resultant impossible, pot ser perquè falta eixa voluntat de reconèixer la situació real. El cost a curt termini d’amagar el cap sota l’ala pot ser reduït, però a llarg termini podem estar jugant-nos el futur de l’economia valenciana. Analitzem doncs seriosament la veritat de l’economia valenciana.

La forta expansió de l’economia valenciana els darrers anys ha estat sustentada en la construcció residencial. S’han edificat més habitatges que els que es necessitaven, i hui no troben comprador. Els valencians ens hem especialitzat en ser obrers, fontaners, electricistes, fabricants de portes, ceràmica, etc., experiència laboral que ara ja no val per a mantenir l’ocupació. Molts s’han endeutat per a invertir en habitatges, el preu dels quals pensaven que seguiria pujant, assegurant-se així una bona jubilació, i ara no poden fer front als préstecs contractats. Quan s’ha parat la construcció, l’economia ha entrat en recessió, però el boom immobiliari valencià s’ha emportat per davant els estalvis, l’ocupació i la prosperitat. Este és el cost que no cal amagar. I des del reconeixement de l’errada a la planificació de l’activitat econòmica dels darrers anys, hem de construir els fonaments per a un canvi de model productiu.

Les entitats de crèdit han estat el col·laborador necessari, a la vegada que gran beneficiat d’este boom immobiliari. Ara que ha esclatat, en lloc de reconèixer la veritable situació, han emprat l’estratègia de comprometre més diners per a la compra d’actius immobiliaris i la reestructuració de deutes de promotors i constructors hui incobrables. El cost que intenta evitar esta estratègia és el de les pèrdues per la reducció del valor dels habitatges que no es venen. Ara bé, el que costarà esta estratègia és no disposar de diners per al finançament d’activitats no-immobiliàries que ajuden a mantenir un teixit productiu més diversificat i menys depenent de la construcció, base de la reorientació del model de creixement valencià.

Totes dues veritats tenen conseqüències evidents: la destrucció del teixit empresarial. Enguany, som la comunitat autònoma líder en reducció d’empreses inscrites a la Seguretat Social. Als darrers vuit mesos més de nou mil empreses han abandonat la seua activitat. La prioritat dels responsables polítics és que no tanquen les empreses, ja que si ho fan es destrueix ocupació, riquesa, i per tant progrés econòmic i també social.

Els nivells de fracàs escolar al nostre país són elevats a tots els estudis comparatius d’àmbit internacional. La proporció de joves que finalitzen l’educació obligatòria i queden inactius és també molt elevada. Les activitats intensives en coneixement són molt redundes. Si no s’encaren estos dèficits, difícilment podrem apostar per un model econòmic sustentat en el coneixement. Cal que a la concertació econòmica i social s’incorpore el món educatiu per a fer possible la desitjada adaptació a les demandes de formació de l’economia real.

El desenvolupament tecnològic del País Valencià és baix. Les activitats d’alt contingut tecnològic són escasses. Però, una vegada reconeguda la situació, trobem propostes serioses per a reconduir-la. La Fundació Observatori de Prospectiva Tecnològica Industrial ha identificat fins a set sectors estratègics per al desenvolupament tecnològic de l’economia valenciana, tot i considerant les característiques del teixit productiu existent. Parlen de sectors com el agroalimentari, l’energia i l’aigua, l’hàbitat, la indumentària, la mobilitat, els processos industrials, la salut i la qualitat de vida. Ara cal acordar plans directors per a orientar canvis a la política industrial del govern valencià que aposten decididament per destinar recursos a la promoció d’estes activitats.

La superació d’una situació de crisi depèn de la confiança dels ciutadans. La responsabilitat de crear-la és dels responsables polítics. I ara aposte per un gran acord entre totes les forces polítiques, agents econòmics i socials, i universitats, que tot i reconeguent la veritable situació, aposte per millorar la competitivitat de l’economia valenciana per a recuperar l’activitat i l’ocupació.

COSTUMARI DESACOSTUMAT: El Joc de la Sortija de Cocentaina

El Joc de la Sortija de Cocentaina

Ara que rememorem els moriscos, després del quart centenari de la seua amarga expulsió, trobe tot un encert que l’Ajuntament de Cocentaina haja volgut recuperar del baül de la seua tan rica tradició pròpia un joc espectacular que, fins a no fa cinquanta anys, tenia lloc a qualsevol part del poble en ser que fóra festa i la gent necessitara passar-ho bé: El Joc de la Sortija.

La relació d’aquest joc amb la memòria moriscos és ben directa. Hui en dia, aquestes carreres cavallístiques, sorprenents i emocionants de bona veritat, són celebrades en bastants llocs de tot el nostre àmbit cultural i fora d’ell (en alguns indrets enlloc de cavall usen de bicicleta o moto!). Però el nom que se li dóna habitualment és, a banda de “Jocs per l’Anella” o “Carreres de la Joia” el de “Carreres de la Cinta a la Morisca”... Un joc morisc? No té per què, que ben bé podria ser anterior i tot, vingut dels jocs de canyes cavallerescos medievals o d’abans encara. El que sí és cert del tot és que era un joc propi dels valencians, tant dels d’arrel musulmana com dels de peu cristià. A més, era d’aquell tipus de proves que servien per a marcar si un xicon era digne ja de ser considerat adult per les seues característiques de destresa hàbil i atreviment i per tant passar a tindre feina i poder crear una família...

Un servidor ha pogut enguany viure i aplaudir aquestes carreres als Jocs Moriscos de Aben Humeya que tenen lloc al juliol a la càlida vila de Purchena, al cap de la vall del riu Almanzora d’Almeria. En aquella curiosa festa, les atractives carreres de cintes preludien la celebració de les proves físiques i culturals que rememoren les que aquell rei morisc de l’Alpuixarra va celebrar el 1569 per tal de mantenir l’esperit dels grecs -que ens va entrar als europeus justament per la transmissió musulmana-. Amb els jocs, Aben Humeya volia mostrar l’alt nivell cultural del seu poble, i va obrir la possibilitat de participació a tots aquells musulmans que ho vulgueren, tant d’ací com de l’Àfrica i Turquia. Tot això ens ho conta Ginés Pérez de Hita en la segona part de la seua obra “Las guerras civiles de Granada”.

Imagineu la situació: Uns cavallistes, al galop i sense fre, avancen fins arribar al lloc on, sobre una corda, hi ha enganxades unes quantes anelles menudes amb cintes enrotllades. S’alcen un poc sense deixar de cavalcar i proven a encertar una de les anelles amb un petit canyot que duen en la mà destra. Ho intenten una i alta vegada entre els clams del públic, que crida content quan un d’ells ho aconsegueix. I mentre va aturant la velocitat del cavall, de la seua mà, ix com màgicament la cinta de color enrotllada que fa de prova evident de la destresa del cavallista. Jo, mentre admirava aquell joc ja em veia en el meu estimat i laberíntic Raval de Cocentaina, o en el Pla de la Font, o al Carrer dels Gitanos... tancava els ulls i escoltava la música de dolçaina que acompanyava les carreres, la suor i els crits. Just Sansalvador ens la va salvar el 1924 i ara, la bona gent del grup de dolçainers El Mal Passet ha tingut a bé enregistrar-la en la preciosa recopil·lació editada amb motiu del seu desé aniversari.

A Purchena, el premi és econòmic i honorífic, una corona de llorer que t’imposa el mateix veí que fa de rei morisc. A Cocentaina, com a tot arreu en açò de les curses i esports tradicionals, el premi era un conill viu... Però un conill que es donava en mà, no penseu... Res a veure amb aquelles curses en què es penjava un pollastre i calia arrencar-li el cap al galop! (que, d’aquestes “Corregudes de Gall” tant se’n feien al Comtat com a tota la Vall d’Albaida...). Ja veieu, una festa senzilla amb reminiscències medievals amb molt d’espectacle i vivacitat i un premi menut, en consonància a les possibilitats dels organitzadors, i molt agraït en temps de gana...

Ja veieu, ara la sort ens acompanya. Gràcies a la sensibilitat dels organitzadors de la Fira, eixe imaginar-nos com podia ser s’acabarà en no res, ja vos ho hem avisat. El proper dia de Tots Sants, a les dotze del migdia i al Pla de la Font socarrat, com a un acte propi més de la magnificent Fira de Cocentaina, el Joc de la Sortija serà jugat de nou pel plaer d’un públic que, a la primera passada de cavall ja haurà posat en el joc la seua admiració i tot l’interés.
No vos ho perdeu, per favor, serà cosa de vore...


Dita del pare Lluís Galiana (1740-1771):”Ja en tenim una coca, Peret”.

Aforisme de Joan Fuster (1922-1992): ”Al capdavall, valorar la cultura per la seua utilitat, potser serà –tal com estan posant-se les coses- l’única manera de salvar-la”.

PROGRAMA OFICIAL DE LA FIRA DE COCENTAINA 2009

El sentido de la vida

El sentido de la vida, per Rosana Ferrero

Durante un periodo determinado de su vida, la mujer tiene a su alcance el mayor de los tesoros: la maternidad. Salvo que no pueda acceder a ella por motivos de salud, tiene total derecho a decidir cómo dosificarla, siempre y cuando no agreda ni falte a ningún derecho fundamental enfocado a garantizar el bienestar del ser humano. Y aún así hay quien lo hace, sin pensar en la visión que genera a su alrededor, pues ejecuta la decisión de llevarla o no adelante en función de su situación personal, siempre imperante.

En este momento el aborto es uno de los puntos polémicos y candentes de nuestra sociedad y con la aprobación de la nueva ley millones de personas se sienten humilladas e indignadas. Lógico. Todas las parejas que tengan hijas de 16 años estarán preguntándose el resto de sus vidas si en algún momento sus preciosas y recién moldeadas princesas decidieron interrumpir un embarazo no deseado sin ni siquiera consultarlo con ellos, sin ofrecerle ese mínimo de confianza. La mentalidad, el temor, la vergüenza, la falta de información y el consecuente guillotinazo social hacen que parezca la solución perfecta. Silenciosa, discreta, y sin embargo, un grave error moral y psicológico.

Pero si por un momento nos dejáramos llevar por la empatía y fuésemos capaces de imaginarnos en su situación, posiblemente entendiéramos tan drástica decisión. Si nos imagináramos en el baño de un instituto, con un predictor en la mano, presas del pánico y el desconocimiento, viendo pasar ante nuestros ojos todas aquellas cosas que no podremos llegar a hacer porque nos vamos a convertir en una madre adolescente, a lo mejor podríamos comprender por qué surge tal arrebato. En plena revolución hormonal y sensorial es muy difícil controlarse y más aún controlar a quien está contigo.

Personalmente considero inconcebible que una chica, que además es menor de edad, tenga potestad absoluta para aventurarse y poner fin a su inesperado capítulo sin que tenga el deber y la obligación de poner al corriente a sus progenitores, que le ofrecerán sin dudar su apoyo incondicional, eso sí, después del justificado y desmesurado cabreo; pero me produce más escalofríos pensar en la imagen de un bebé abandonado dentro de un contenedor de basura, o un niño maltratado por unos padres inconscientes y nada preparados para afrontar tal responsabilidad, y aquí ya no incluyo únicamente a las menores. Tan horripilante me resulta una cosa como la otra.

En ese caso ¿cuál es la solución adecuada? ¿quién puede juzgar si el entorno de una menor es el adecuado para llevar adelante su maternidad? ¿se le exime de sus obligaciones porque tiene 17 años regalando a sus padres una segunda e inesperada época de pañales y biberones y que así la joven madre tenga la oportunidad de rehacer su vida o continuar con su status social? ¿y si estaba mal informada? ¿y si no lo supo evitar? O peor ¿y si no lo pudo evitar? ¿debe cargar con ello el resto de su vida como castigo a su alocada, alegre y curiosa adolescencia? ¿qué consecuencias tiene para una jovencita ser consciente de que ha sesgado una vida humana? ¿y qué consecuencias tiene para una jovencita pasar una etapa tan decisiva de su vida atada a un bebé que no quiso tener porque la mala suerte quiso que el ciclo de la luna favoreciera su flamante fertilidad?

Debe ser realmente complicado decidir qué se quiere hacer en un momento así, pero no es coherente dejarse llevar por los impulsos. La decisión debe ser única y exclusivamente de la madre, que es quien tendrá que vivir con ello, pero no se puede permitir que el criterio sea meramente hormonal y rabiosamente cómodo. Porque posiblemente en ese momento solamente se trate de una lucecita en un monitor y un palpitar galopante y sordo, pero con el tiempo será una persona que formará parte de una familia, de un grupo de amigos, de una clase, de un trabajo, de un entorno. Alguien que a lo mejor será un brillante cardiólogo, un profesor entregado, un científico de éxito, un empresario generoso, una enfermera delicada, una atenta recepcionista, la esposa de un embajador o una ginecóloga testigo de esta misma situación.

Nuestra propia vida comienza con esa lucecita parpadeante. En nuestra mano está decidir si realmente nos merece la pena que llegue a brillar.

El de Nebrera, un bon exemple per als populars valencians

El de Nebrera, un bon exemple per als populars valencians
per Ximo Urenya

Montserrat Nebrera ha escrit avui una carta a Rajoy anunciant-li el seu abandó de les files del Partit Popular i la cessió de l’escó que ocupava com a diputada. No tots els que abandonen la militància d’un partit deixen els escons guanyats en les eleccions. Molt bé.

I per què se n’ha anat Nebrera? No, no té res a veure el cas Gürtel en Catalunya perquè allà encara no ha arribat la taca d’oli, ni és possible que arribe cap esguit. I és que allà el PP no té cap poder i per tant cap possibilitat de comprar voluntats, de cobrar comissions per contractacions. Tampoc necessiten les quatre gavines gats que són muntar-se negocis paral·lels al partit, a la manera de l’Orange Market valenciana, per subvencionar-se les festes del partit. Allò no és València i allà ningú, o quasi ningú, vol saber res del PP quan arriben les eleccions, siguen municipals, autonòmiques o estatals.

I no és perquè a Catalunya no hi haja gent de dretes, carques i nostàlgics com ací al País Valencià, que n’hi ha, però la majoria d’ells i d’elles estan per donar suport a unes altres formacions que miren pels seus interessos com a catalans, més que no per a ofrenar glòries a cap altre col·lectiu nacional.

Montserrat Nebrera ha estat una convençuda militant popular fins avui mateix des que la va fer entrar en política aquell ministre d’Aznar de cara amable i liberal, Josep Piqué, a qui van haver de tirar ben prompte perquè no acabava de quadrar en el cercle de ranci espanyolisme i espesa fortor a naftalina de José Maria Aznar i Esperances vàries. Vist el que ha vist Montserrat darrere de les bambalines del partit de Rajoy, encara de moment qui mana, ha decidit posar terra pel mig i anar-se’n a casa després de desinfectar-se les mans amb un bon bactericida. Això sí, ho ha fet de la manera més elegant i diplomàtica que ha pogut sense ferir susceptibilitats: 'La meva experiència al PP fa absolutament impossible que em mantingui dins de la formació política tal com és concebuda en l'actualitat.' Ara s’entenen els comentaris de sorpresa dels seus coneguts més propers el dia que va donar el pas cap al PP.

Una altra de les causes de la marxa de Nebrera és el fet d’haver estat exclosa de la possibilitat de dirigir el PP català des de Madrid. El centralisme de la formació popular que pateixen de mala gana els votants de dreta tant catalans com valencians és allà una altra de les causes del refús ciutadà i no gens ací entre els valencians molt més tolerants amb la intervenció del carrer Gènova en els afers comunitaris. Sense anar més lluny, la solució de tirar fora a Ricardo Costa ha estat ordenada per Madrid contra la voluntat dels populars valencians comandats per Camps.

Sé que no servirà d’exemple per als militants populars valencians d’una certa honestetat i estima per la seua terra, què més voldríem? Però em faria una certa il·lusió pensar que la bogeria que ha contagiat a tanta gent dels nostres pobles, que ha escampat tanta maledicència, que ha buscat la complicitat ciutadana davant els excessos dels corruptes dirigents... fóra mínimament contestada des de dins del partit de la gavina, que alguna Montserrat Nebrera en versió catalana s’atrevira a alçar la veu contra tant desficaci que s’està cometent. Això ens permetria pensar que el nostre país encara té solució.

Moral pública, Iglesia y opciones políticas,

Moral pública, Iglesia y opciones políticas, per Lluís Oviedo Torró

Moviéndome entre Italia y España, he asistido prácticamente al mismo tiempo al desgaste moral de dos proyectos políticos de centro-derecha en ambos países. En Italia se ha puesto de manifiesto de forma muy patente la poca fiabilidad e incluso cinismo del actual presidente de gobierno. En España un escándalo de corrupción sacude figuras de primera plana del principal grupo de la oposición.

En ambos casos, aunque uno en el gobierno y otro en la oposición, dichos partidos contaban con una cierta simpatía de las conferencias episcopales de sus respectivos países, aunque fuera un tanto velada y no unánime ni incondicional. En general se tenía la impresión de encontrarnos ante la opción “menos mala”, en el sentido de que las alternativas de centro-izquierda merecían menos confianza, e incluso algunas de sus líneas de gobierno chocan frontalmente con principios católicos.

Los actuales escándalos ponen en evidencia los riesgos para la Iglesia si decide entrar en el juego político de apoyar ciertos partidos o de vetar a otros. En cierto modo, aun en el caso de que aceptemos la teoría del “menos malo”, la proximidad a un partido que garantiza el apoyo a algunos programas católicos amenaza con volver a la Iglesia cómplice de personajes muy corruptos y poco recomendables desde cualquier baremo moral.

En Italia se ha hablado bastante de los beneficios mutuos para la Iglesia y el gobierno de centro-derecha de un cierto “pacto latente” de mutuo apoyo: el partido recibía soporte electoral, y la Iglesia veía reconocidas sus causas y valores en la legislación y medidas varias de ese gobierno, en relación, por ejemplo, a la investigación con células madre, los matrimonios entre homosexuales y la fecundación artificial, entre otros. En el caso español, la política a favor de esas cuestiones habría empujado a la Iglesia oficial hacia la oposición, en la esperanza de recuperar un ambiente más propicio a las “causas católicas”.

En la situación actual la Iglesia se siente un poco “entre la espada y la pared”, en un dilema muy incómodo: entre sostener partidos que puedan favorecerle, pero de comportamientos claramente escandalosos, y dejar de sostenerlos y perder algunas de las “causas católicas” por las que militan, a favor de los “valores cristianos”.

Creo que estos acontecimientos se suman a muchos otros a la hora de plantear si no sea mejor que la Iglesia abandone definitivamente el juego político. Por un lado no está claro en absoluto que la Iglesia gane mucho cuando un determinado gobierno comparte o apoya sus valores y causas. No parece que ayude mucho sostener valores morales legítimos con medidas legislativas. Tampoco está nada claro que durante los periodos de gobierno del centro-derecha se haya detenido el ritmo de secularización, o se haya recuperado la dimensión religiosa. Las estadísticas al menos parecen confirmarlo tanto en el caso español como en el italiano.

Quizás un sistema de completa neutralidad política por parte de la Iglesia, como ocurre en muchos otros países, sobre todo en Estados Unidos, podría representar una solución mejor. La Iglesia puede reivindicar públicamente sus valores y proclamar su fe en la vida, la persona y la familia, sin querer imponerlos a través de leyes o de un lobby de presión hacia los respectivos gobiernos. Por otro lado la comunidad cristiana se siente completamente libre de complicidades con los partidos y sus políticas, sus aciertos y sus errores, dedicada a su propia misión: anunciar el Reino de Dios y ofrecer la gracia que salva a todos los que quieran acogerla, sin imponer nada a nadie.

Da la impresión de que en la mente de algunas autoridades eclesiásticas todavía nos movemos en un esquema de “sociedad cristiana” en la que la Iglesia representa un factor importante como líder moral y espiritual. En realidad nuestras sociedades tradicionalmente católicas se han secularizado mucho, el papel de la Iglesia se ha redimensionado, y no puede pretender una posición de gran influencia, como en otros tiempos. No obstante su misión sigue siendo importante para un segmento muy amplio de población, y sería una grave pérdida si viniera a menos. Ese peligro se acentúa cuando no se acierta al escoger los aliados.

Esdeveniments, frases, comentaris, interpretacions

Esdeveniments, frases, comentaris, interpretacions

per Pepe Galiana

Dins les nostres cases en aquests últims dies de bona i beneïda pluja que hem tingut, pensava tots els esdeveniments que en només dues setmanes, ens han bombardejat tots els mitjans de comunicació, tant escrits, com audiovisuals, i crec deuríem fer una menuda recopilació dels fets, afegir alguns comentaris que es puguen sortir i concloure, clar està, convidant-vos a exercir i destriar la vostra lliure interpretació.

21-09-2009.- El Tribunal Superior de Justícia de València, presidida per Juan Luís de la Rua, amic declarat de Francesc Camps, rebutja les proves del finançament il·legal del PP; un informe de 89 folis i 5 annexos, adduint que es refereix a un objecte diferent al que estaven analitzant i basant-se en que cap membre del tribunal havia sol·licitat l'esmentat informe. Mentre, el senyor Ricardo Costa, número dos del PP valencià manifestava:” Els contes del partit en la Comunitat estan fiscalitzats i no hi ha res que ocultar”. Aleshores, (encara que li sàpiga mal al senyor Rus), perquè el senyor Camps, li havia demanat al senyor de la Rua que aquest punyeter informe de la Brigada de Blanqueig de Capitals de la Policia, no apareguera en les diligències judicials...?

24-09-2009.- El Conseller d'Educació de la Generalitat valenciana, Alejandro Font de Mora, segueix endavant amb la suposada introducció del xinés mandarí en el sistema educatiu públic, després que el seu anterior pla, donar en anglès l'assignatura Educació per a la Ciutadania fora paralitzat pels tribunals. Així i tot, l'home ja ha ordenat publicar el conveni marc de col·laboració de la Generalitat amb una entitat no governamental, Hanban, subordinada al Ministeri d'Educació de la República Popular Xinesa. Sols faltaria que ens explicaren en xinés aquestes coses que estant ocorrent.

26-09-2009.- Ricardo Costa, secretari regional del PP en la Comunitat Valenciana i Juan Cotino, vicepresident tercer del Govern valencià, no tenen cap escrúpol d'acusar al senyor Rubalcaba, d'auspiciar l'informe de la Brigada de Blanqueig de la Policia que investiga el “Cas Gurtel” i apuntava una possible finançament irregular dels populars de València. En aquest cas, la frase de Ricardo Costa no té cap desperdici: “Quan a Rubalcaba els jutges no li donen la raó, utilitza a la policia i, a més a més, ho vol aconseguir mitjançant els mitjans de comunicació. En quin cap cap aquest desgavell tant embolicat...?

28-09-2009.- Una firma sospitosa de finançar al PP de Camps, paga a la red Gurtel en Madrid. Easy Concept, gràcies al tractament de favor de l'ex-conseller d'Esports de la Comunitat de Madrid, Alberto López Viejo, aconseguí el muntatge de la majoria dels actes institucionals d'Esperanza Aguirre, presidenta de dita Comunitat.

En 2005, el PP declarà un import facturat d'Orange Market de 685.464 €, però l'empresa d'Álvaro Pérez, El Bigotes, consignà a l'Agència Tributària una facturació al PP de 712.322 €. On s'havien quedat els 26.858 € madrilenys...?

Al 2007, la formació que dirigia Francesc Camps declarà haver rebut factures per 860.208 €, quan Orange Market certificà davant Hisenda que havia ingressat 872.208 €. On van anar a parar els 12.000 € valencians.

Amb coses com estes, no perdeu “l'esperança” d'eixir d'una vegada per a sempre de la corrupció...?

29-09-2009.- Francesc Camps eludeix la seua responsabilitat en el cas Gurtel, encara que Mariano Rajoy li exigia des de Madrid que donara explicacions, però al trobar-se en el parador d'Alarcan (Conca) i després de dinar i llargues hores de xerrada, es pacifiquen els ànims entre València i Madrid. La frase és categòrica: “Deixem que Camps madure quan prendre decisions”. Tindrà por Rajoy del poder mediàtic del senyor Camps...?

30-09-2009.- La Fiscalia rebutja la denúncia de Ricardo Costa contra la policia, perquè del que s'havia exposat en ella, no es desprenia cap indici de delicte. Menuda bufetada. Mentre, la investigació busca en paradisos fiscals 40 milios d'euros de la trama Gurtel per Panamà, Portugal, Colombia, Estats Units, Antilles Holandeses i les Illes Caimán, a més de Suïssa que, de moment és l'únic país que està col·laborant.

Aquest mateix dia, i al Palau de Benicarló, el president Camps I després de menysprear a l'oposició, anúncia una gran mesura d'estalvi fiscal, una rebaixa del 10% de la quota autonòmica de l'IRPF, beneficiant a 315.000 famílies, amb un estalvi fiscal de 15,7 milions d'euros, però al fer la divisió, senzilla operació matemàtica, es pot comprovar que l'esmentada rebaixa és de 41 €; que sí és un gran estalvi per família. També va prometre “el més ambiciós pla d'infraestructures mai mamprés en la Comunitat Valenciana per a desenvolupar entre el 2010 i 2020, invertint-se 25.000 milions d'euros”, sense dir, és clar, en qué i on. Sense dubte, el millor de tot, la frase del més:”Somnie en el moment d'arribar a ser ex-president de la Generalitat, ara no, quan toque, quan toque”. La solució és ben fàcil.

1-10-2009.- Després d'assistir a la sessió setmanal del Tribunal de les Aigües en València, li preguntaven al senyor Camps si anava a dimitir o tenia clar que devia fer dimitir algun membre del PP valencià. La resposta, de llibre. “Jo crec que el què devia dimitir és el senyor Rodríguez Zapatero, perquè tenim un mal Govern que ha perdut completament el rumb.

2-10-2009.- La Fiscalia del Tribunal Suprem va presentar ahir el recurs de cassació contra la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Val'encia de soterrar el cas Camps. El fiscal aprecia que alts càrrecs del PP van incórrer en un delicte de prevaricació i entre els seus arguments cita: “El que es pretén es incloure en nòmina al beneficiari, posant-lo en la situació d'absolut agraïment al seu benefactor, de tal manera que, més tard, al demanar-li realitze actes a favor del donant, aquest no tinga possibilitats físiques o morals per a negar-se. Sempre, la jurisprudència del Suprem, com els successius Codis Penals promulgats des de 1848, han castigat i castiguen a l'empleat públic que admeta regals “en consideració al seu ofici o per a la consecució d'un acte no prohibit legalment”.

També en el mateix dia, Compromís denuncien al jutge Juan de la Rua per prevaricació en haver arxivat la causa contra Camps. La portaveu popular del Consell Valencià, Paula Sánchez de León afirmava. “La denúncia contra el senyor de la Rua no es produeix en el moment processal oportú”. Que t'ha paregut...?

Dibuix de "La cueva de Daimao"

L’escola dels animals

L’escola dels animals
Per Àngel Canet Català

Un dia es reuniren els animals dels bosc i decidiren fundar una escola. Hi havia un conill, un peix, un esquirol, un ocell i una anguila, que formaren el consell escolar.

El conill insistí que córrer formara part del programa escolar. L’ocell que volar s’incloguera en el programa. El peix que la natació estiguera inclosa i l’esquirol que l’escalada perpendicular d’arbres estiguera al programa educatiu del centre. Així redactaren la guia del programa escolar. Després establiren que cada animal cursara totes aquestes matèries…

Encara que el conill obtenia una qualificació de 10 en córrer, l’escalada perpendicular d’arbres li representava un veritable problema, i contínuament queia. Molt prompte, passà a sofrir una mena de dany cerebral i ja no podia córrer. S’adonà que, en compte d’obtenir un 10 en córrer, estava traient un 7 i naturalment sempre havia tret un 5 en escalada perpendicular.

L’ocell realment era meravellós per a volar, però quan es tractava d’excavar a la terra, no ho feia bé. Així es feia malbé el bec i les ales. De sobte començà a treure 7 en volar o 5 en excavar, i li costava moltíssim treball l’escalada perpendicular d’arbres. Finalment les coses es feien a mitges… Tots tenien una habilitat única en què eren brillants, però en no ser efectius per a totes les matèries, en no omplir totes les expectatives… començaren a sentir que en realitat no eren suficientment hàbils i perderen confiança i la seua innata capacitat…”

Quantes vegades passa el mateix amb els nostres fills i alumnes! En fer-los conscients de les nostres expectatives, en exigir-los ser “molt bons en tot” acabem fent-los perdre la seua habilitat. En lloc d’ajudar-los que emergesca la seua potencialitat, coartem i atrofiem el seu esperit de grandesa i els ensenyem a conformar-nos amb omplir les nostres amples expectatives a mitges…

No posem límits en aqueix sentit als nostres xiquets, no els etiquetem, deixem que emergesca tot el seu ésser, deixem que creguen en ells mateixos i en la seua habilitat per a la grandesa…

PD: Aquesta reflexió ha estat fruit de la lectura d’aquesta faula trobada per ahí, traduïda i posada en comú amb els lectors del Crònica digital.